L'anorèxia en primera persona

Rodar una pel·lícula amb pacients reals que han d'interpretar situacions que identifiquen com a pròpies ha estat un repte amb moments delicats com els de les escenes de menjar
Pere Solés, director de la pel·lícula "Ara"

Pere Solés

Director de la pel·lícula "Ara"

@peresoles
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
imatge

El moment per començar a lluitar contra els trastorns alimentaris és ara, sempre és ara. D'aquest fet sorgeix el títol de la pel·lícula, però també del fet que ara també és el moment en què la societat ha de deixar d'estigmatitzar les malalties mentals, i les ha de tractar com qualsevol altra patologia. Amb aquesta voluntat neix el film "Ara", per fugir dels tòpics i dels sensacionalismes que sovint acompanyen els temes relacionats amb la patologia mental.

Rodar amb actrius no professionals és sempre un repte, però en aquest cas el risc era molt més alt, ja que es tractava de pacients reals que d'alguna manera s'havien d'autointerpretar o interpretar situacions que identificaven com a pròpies o molt properes. Un dels moments delicats eren les escenes de menjar, que d'alguna manera és on les pacients focalitzen els seus problemes. Per aquest motiu havíem de passar per aquestes escenes, imprescindibles de mostrar en una pel·lícula sobre l'anorèxia, d'una forma molt respectuosa i procurant no haver de repetir les preses. Tot i així, si hi va haver algun moment de tensió durant el rodatge aquest va ser, sens dubte, als àpats. Es van haver de gestionar amb molta mà esquerra, pactant a priori amb les mateixes protagonistes el desenvolupament de les escenes.

Els meus projectes tenen tres objectius. El primer és que la proposta agradi i enganxi el públic, ja que al capdavall es tracta d'un projecte artístic. El segon és posar el meu granet de sorra per millorar el món i la societat que m'envolta amb l'ambiciós objectiu de desestigmatitzar la patologia mental a la nostra societat a través de la difusió del projecte. Finalment, el tercer és aportar alguna cosa positiva a les actrius/pacients que participen en el projecte. Jo no sé en quina mesura he aconseguit els objectius, però del que estic satisfet és de poder dir que totes les pacients van poder assistir sense restriccions a l'estrena i que totes les noies que van participar en el projecte es va emportar una experiència irrepetible que en molts casos les va ajudar a sortir del forat en quèes trobaven. La majoria ja tenen l'alta i algunes d'elles estudien graus relacionats amb el món del cinema.

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut