La gent normal

: 00:38:47

Veure vídeo

Enamorar-se no té edat, però l'amor a la tercera edat és diferent del de joventut? Els testimonis que apareixen en aquest capítol s'han tornat a enamorar a l'última etapa de la seva vida i han decidit llançar-s'hi de cap i gaudir al màxim d'aquesta nova oportunitat per ser feliç. La Puri i el Quimet són vidus, mai no s'haurien imaginat enamorar-se amb la intensitat amb què ho han fet ara. Fa poc que són parella, viuen la seva relació amb una gran il·lusió i només desitgen estar junts el màxim de temps possible. El Leslie vivia enfonsat per la mort de la seva dona quan es va retrobar amb la Dolors, una antiga amiga que sortia d'un divorci. De manera inesperada va sorgir l'amor entre ells. Ara viuen junts i estan preparant el seu casament. Quan la Rosa, vídua i mare de tres fills, es va enamorar d'en Francesc es pensava que estava malalta, no acceptava que això li pogués passar a la seva edat i li feia por confessar-ho als fills. Superat el desconcert del primer moment, porten la seva relació com a nòvios, comparteixen aficions i bons moments però cadascú té casa seva. La Montse acaba de perdre el seu home, era la segona parella després d'haver passat per un matrimoni desgraciat. En aquesta última relació ha pogut gaudir del sexe com no ho havia fet de jove.

: 00:39:55

Veure vídeo

La maternitat ja no es veu com a sinònim de feminitat ni de felicitat i es comencen a sentir veus de dones que admeten que no volen ser mares. La periodista i escriptora Natza Farré i l'actriu Mercè Arànega reflexionen sobre la decisió de no ser mares. Coincideixen que les dones que no volen ser-ho pateixen la pressió i la incomprensió de l'entorn en més gran mesura que els homes. Cap de les dues ha sentit el que s'anomena "rellotge biològic" ni es penedeixen de no haver tingut fills. Les acompanyen l'actor Francesc Orella i el periodista Xavi Coral, que tampoc són pares. El primer reconeix que no ha tingut fills perquè no ha trobat el moment adequat. En canvi, el Xavi admet que ell i la seva dona no en volen, viuen més tranquils sense nens tot i que la seva mare li aconsella que no ho digui gaire perquè la gent els trobarà "rarets". El capítol compta amb el testimoni de la Valentina, que ha tingut bessons recentment i explica sense embuts que si pogués tirar enrere no els tindria ja que la maternitat l'ha trasbalsat i no l'ha fet feliç com esperava.

: 00:37:42

Veure vídeo

Des que el Joan i la Rosa viuen amb els pulmons i el cor d'un donant senten que una part d'aquesta persona camina amb ells, la tenen present en els moments importants i li estan immensament agraïts. Una part de la Katia i de la Dolors també camina amb algú altre. Elles són donants vives. Amb la donació d'un tros de fetge van contribuir a salvar un familiar. Ajudar a donar vida els ha aportat una gran felicitat i ha creat un vincle molt especial amb el receptor. En aquest capítol comparteixen experiències amb la Júlia, dona d'un receptor de cara, una operació poc freqüent que va salvar la vida del seu marit i els ha permès seguir sent una família feliç. La donació en vida també és el cas de la Consol, mare de la Judit i l'Alba, que tenen una malaltia congènita que atrofia els ronyons. Arran d'un agreujament de salut, la Judit va necessitar un trasplantament urgent; la Consol va ser compatible i va donar un ronyó a la seva filla gran. Ara el seu neguit és no poder donar l'altre a l'Alba quan ho necessiti. Per saber com ho viuen els familiars dels donants morts, l'Agnès Marquès parla amb la Maria, que va perdre una filla a causa d'un accident. Saber que algunes persones van sobreviure gràcies als òrgans de la seva filla la consola de la seva pèrdua.

: 00:38:52

Veure vídeo

Amb la crisi econòmica, el problema de l'habitatge s'ha agreujat, ha augmentat el nombre de gent que no té casa i el de cases on no hi viu ningú. El capítol aborda el problema de l'ocupació il·legal amb Nicolás Valle i Enric García, propietaris que van viure amb angoixa i impotència la dificultat per recuperar casa seva. Es van sentir indefensos davant d'una llei que dona drets als que ocupen l'habitatge si fa més de 48 hores que hi són. El programa també compta amb els testimonis del Simón, el David i la Marta; els tres tenen famílies a càrrec i estan passant per serioses dificultats econòmiques, l'ocupació de pisos buits que pertanyen als bancs els ha evitat quedar-se al carrer. El Simón viu amb 44 famílies més en uns blocs que van estar 8 anys deshabitats. Han optat per informar l'Administració de tots els passos que han fet per adquirir drets sobre els habitatges. Però no totes les ocupacions són pacífiques ni es fan per un bon fi: l'Agnès entrevista la Vanessa, una veïna de Sabadell que viu atemorida pels ocupes del pis veí, que són agressius i es dediquen a negocis il·legals. Per la seva banda, l'alcalde de Bigues i Riells, un municipi amb 40 cases ocupades, explica la problemàtica que tenen amb les màfies que ocupen per rellogar.

: 00:41:35

Veure vídeo

L'addicció a l'alcohol comporta culpabilitat, baixa autoestima, mentides, autodestrucció i rebuig social. L'estigma i el tabú que envolten l'alcoholisme s'intensifiquen quan l'addicta és una dona. En aquest capítol dues dones expliquen la seva dura experiència amb l'alcohol. La Gina desatenia els seus fills, amagava ampolles per la casa i s'havia arribat a beure colònia. L'Encarna es va trobar tan desesperada i tan incapaç de sortir-se'n que va fer un intent de suïcidi. Van haver de tocar fons per emprendre el llarg camí de la rehabilitació. Ara fa anys que no beuen i es dediquen a ajudar altres persones que passen pel mateix tràngol. Conversen amb el Jose, que va començar a beure molt jove i va acabar descontrolat fins a l'extrem de vomitar sang cada matí. El fet d'escriure un llibre sobre el seu cas el va ajudar a rehabilitar-se tot i que no pot assegurar que no tornarà a beure. El testimoni de la Maria, la filla de la Gina, mostra el patiment de les persones que conviuen amb addictes a l'alcohol. Ella se sentia molt sola i angoixada quan tornava de l'escola i es trobava la seva mare borratxa.

: 00:39:20

Veure vídeo

En aquest capítol coneixem persones de talla baixa que, tot i tenir les mateixes competències que les d'estatura normal, s'han trobat amb moltes més dificultats. Els 98 cm d'estatura no han impedit a Joan Pahisa ser enginyer informàtic, viatjar i practicar 4 esports diferents. Ho ha aconseguit treballant l'autoestima, el mateix que va fer en Josep M. Alañá, biòleg i pedagog, i pare de dos fills. Porten una vida molt integrada però admeten que s'ha de tenir una gran fortalesa per suportar la mirada dels altres. L'Agnès Marquès entrevista a l'Ana i el Joan, un matrimoni amb acondroplàsia que van haver de renunciar a ser pares a causa de la seva discapacitat. Davant del risc de transmetre la malaltia, van optar per l'adopció, però molts obstacles en el procés els ho van impedir. El capítol també presenta el cas d'Al Sarcoli, un jove estudiant que va decidir passar pels cinc anys de calvari d'una operació d'allargament d'ossos per guanyar els 30 cm que el fan sentir "normal". En canvi, el Jordi Casas, pare d'un nen amb acondroplàsia, no té clar si el seu fill ha de passar per aquesta operació ja que ser més alt no servirà de res si no té una alta autoestima.

: 00:38:22

Veure vídeo

Els testimonis que apareixen en aquest capítol van patir abusos sexuals en la seva infantesa per part de persones que els eren properes i en qui confiaven plenament. Han volgut compartir la seva traumàtica experiència per trencar el silenci que protegeix els agressors. L'Ester és de Bellcaire. De petita el mossèn del poble va abusar d'ella. Després de fer un llarg procés per superar la vergonya i el sentiment de culpa, ho va denunciar. Però denunciar no sempre és possible perquè els delictes han prescrit o no es troba el suport de l'entorn. Aquest és el cas de l'Aurora i l'Alexandra, que van patir abusos dins de la família. Han topat amb amenaces i el rebuig d'alguns parents, però necessiten fer-ho públic per avançar en el procés de recuperació. La cantant Lídia Pujol de petita va patir abusos sexuals en el seu entorn de confiança. Assegura que aquestes coses no se superen mai, en tot cas s'integren i s'ha de trobar la manera de vèncer la incomunicació per tirar endavant. La música li ha permès explorar la seva creativitat i alliberar-la dels traumes infantils. L'Agnès Marquès parla amb l'Àlex, un noi que encara no ha estat capaç d'explicar als seus pares que van abusar d'ell; sap que parlar-ne l'ajudarà a posar fi a l'angoixa i el malestar que encara el turmenten.

: 00:39:28

Veure vídeo

L'amor té mil formes i es pot viure de moltes maneres. En aquest capítol de "La gent normal" diverses persones expliquen com han trobat la felicitat en la seva particular forma de viure les relacions amoroses. La Irune Quevedo té diverses parelles al mateix temps amb el consentiment de tots els implicats, es defineix com a poliamorosa, un nou concepte revolucionari que irromp amb força. A la periodista i escriptora Llucia Ramis no li agrada viure en parella i defuig el compromís, li agrada sentir-se enamorada, però quan la intensitat de la relació decau prefereix trencar-la. Per la seva banda, l'actor Lluís Marco es confessa enamorat de la mateixa dona durant més de 40 anys, una relació que ha hagut de superar crisis i separacions. Jordi Montañés i la seva dona, l'Imma, es van introduir en el món swinger. Els veiem en un local d'intercanvi de parelles, una pràctica que els funciona per donar una nova emoció a la seva vida sexual. Però realment les relacions de parella han evolucionat amb els canvis socials? Per esbrinar-ho, l'Agnès Marquès entrevista el sexòleg Ignasi Puig Rodes, que explica com es viu l'amor i el que és fonamental perquè una relació funcioni.

: 00:38:42

Veure vídeo

Com marca perdre la mare o el pare quan s'és petit? S'acaba esborrant aquella figura o al contrari, malgrat l'absència, agafa un pes i una presència més grans? El periodista Xavier Sardà va perdre la mare quan tenia 8 anys, la Berta Diumaró va perdre el pare quan en tenia 5. L'absència d'ells ha condicionat la seva vida perquè els ha fet supervivents d'una pèrdua tan important. En parlen i comparteixen experiències amb l'escriptor Xavier Bosch i el periodista Xavi Ortells, que van viure la mort de la mare quan eren joves i encara la troben a faltar. La mare de la il·lustradora Carme Solé va morir quan ella tenia 9 anys. El que li va costar més d'assumir va ser no poder veure-la mai més. Ha reflectit l'enyorament i la tristesa que va sentir en els seus dibuixos de criatures desvalgudes, pels quals sempre ha mostrat predilecció. El capítol també presenta la traumàtica experiència de la Sílvia i la Carmina que van perdre de manera sobtada els dos pares alhora en un accident de trànsit, un impacte que les ha marcat i que les va fer grans de cop. I el pare que queda, com viu l'absència del que mor? Ho explica el Josep M., que es va enfrontar a la mort de la seva dona quan els fills encara eren petits. No ha pogut omplir el buit que va deixar, però ha lluitat per mantenir el caliu familiar.

: 00:40:31

Veure vídeo

Tot i els avenços mèdics el càncer manté l'estigma i segueix fent por. En aquest capítol diverses persones que han conviscut amb la malaltia parlen dels seus temors i del que els va ajudar a superar-los. Quan Núria de Gispert va ser diagnosticada de càncer de mama ho va amagar a l'opinió pública i al seu pare per no fer-lo patir. Després de 21 anys hi ha dies que no se'n recorda i és capaç de parlar-ne amb sentit de l'humor. A Lluís Domingo el càncer de còlon el va sorprendre jove, ell no vol oblidar que ha passat per aquesta malaltia i s'agafa la vida com una segona oportunitat, igual que Albert Royo, que fa poc que ha acabat el tractament per un linfoma. Aconsella als malalts que confiïn plenament en els metges i que no busquin informació per internet, error que ell va cometre i que el va fer caure en el pànic. Per als acompanyants dels malalts l'experiència també és dura. Els periodistes Joan M. Pou i Jordi Gil van perdre les seves respectives parelles a causa del càncer. En aquest capítol comparteixen sentiments i confidències. I els metges, fins a quin punt s'impliquen en els processos de curació dels seus pacients? El doctor Albert Tuca, de l'Hospital Clínic, explica a l'Agnès Marquès la importància d'escoltar i empatitzar amb el pacient.

: 00:39:13

Veure vídeo

La diferència d'edat pot ser un problema per als membres d'una parella? En aquest capítol, tres parelles amb edats tan allunyades que pertanyen a generacions diferents expliquen com es van enamorar i com ho viuen. El Pep Munné ha trobat en la Carol, 30 anys més jove, la serenitat i l'oportunitat de començar un nou projecte vital amb una filla en comú. Ella és conscient que la seva filla té un pare gran i el Pep admet que a vegades l'han confós amb l'avi de la nena. I quan la dona és la més gran, és més complicat? La Montse i el Jordi es porten 21 anys. Quan es va enamorar, la Montse va tenir clar que no volia renunciar a la relació malgrat la diferència d'edat; ell, després del desconcert inicial, es va deixar portar pels seus sentiments i ara formen un matrimoni que alguns confonen amb una mare i el seu fill. L'Emilio i el Josep no han notat mai l'edat que els separa tot i portar-se 19 anys, en tot cas els ho fan veure comentaris com el de la mare del Josep que pensa que l'Emilio és més per a ella que per al seu fill.

: 00:41:00

Veure vídeo

Com s'han de tractar els casos d'assetjament a les escoles? L'augment de casos de "bullying" ha fet necessària la creació de protocols, però, són eficients? L'escriptora Lolita Bosch i el fundador de Change.org, Francisco Polo, van ser víctimes de "bullying". Expliquen com els va marcar profundament, la indefensió que van sentir i comparteixen vivències amb Laura Cañas, una jove que encara pateix les seqüeles del fet que cada dia es burlessin d'ella i li diguessin "Betty la fea". El programa es qüestiona quina ha de ser l'actuació dels mestres davant d'aquests casos amb la professora Carme Barceló, que va detectar un cas d'assetjament a l'institut que dirigia i el va abordar d'una manera dràstica i poc ortodoxa. Per entendre quines són les motivacions dels assetjadors el capítol presenta la conversa entre l'Esteban i la Celia, que han fet teràpia per analitzar el seu comportament. L'altra cara de la moneda és el testimoni dels pares de l'Alan, un noi que va ser víctima de "bullying" durant anys, va entrar en una depressió i es va suïcidar. Va ser un cas extrem que va remoure consciències i va posar de manifest la necessitat d'actuar amb contundència davant de l'assetjament escolar.

: 00:25:33

Veure vídeo

Com reaccionem davant d'un canvi dràstic en la nostra vida? La pèrdua d'un familiar, un mal diagnòstic o també situacions menys dramàtiques com la pèrdua d'un lloc de treball poden desestabilitzar-nos. Com ens en sortim? Un punt d'inflexió a la vida a causa d'una vivència concreta. Cada un dels convidats explica les eines amb què ha tirat endavant, començant per l'exentrenador del Barça d'handbol, campió europeu, Xesco Espar, que un dia, de cop i volta, es va trobar sense feina, amb la sensació que els seus èxits no valien res. Autor del llibre "Jugar con el corazón", reflexiona sobre l'èxit i el fracàs: "Jo, en el passat, he fet un equip campió d'Europa. Jo, en el passat, he tingut una família. Jo he creat coses molt importants. Quan tu t'adones de la quantitat de coses que has fet pots somiar i dir `ara ho tornaré a fer, per què no'. El perill que hi ha en aquests casos és d'encongir-te." Una situació que comparteix la Mar, tot i que en una situació molt diferent: un càncer, a partir del qual perd la feina i la parella. "Em vaig sentir sola enmig d'un oceà", però va trobar la sortida i la motivació en l'esport. De les coses importants de la vida, de la perspectiva i l'ordre de les prioritats, de com canvien en una situació de daltabaix, en parlem també amb l'Albert, que va perdre una filla. Però què és perdre-ho tot? Per alguns és una feina en un moment determinat, per altres, la salut, una persona estimada, però també potser, perdre una extremitat en un accident o, com descriu un altre dels convidats, l'il·lustrador Miquel Fuster, que va viure quinze anys al carrer, per ell, "el pitjor ha estat perdre el temps".

: 00:27:29

Veure vídeo

És bona, la convivència entre cultures a casa nostra? Quins prejudicis predominen? Són reals? Com veu la nostra societat gent vinguda d'altres punts del planeta? Viure en un país amb trets culturals molt diferents suposa renunciar als propis? "No et casis amb un català, perquè la ràtio de divorci a Europa és molt elevada." Aquest és el consell que dóna a la Jia Jia Wang el seu pare. Però a la Jia Jia, aquestes paraules li generen un dilema, perquè malgrat que ella és xinesa s'ha criat a Catalunya. Viure a cavall entre dues cultures, dues mentalitats, la dels pares i orígens i la del país d'adopció és un fet amb el qual es troben molts fills d'immigrants i els generen algunes contradiccions. Com el que gestiona cada dia l'escriptora Najat El Hachmi, que reconeix que la seva filla, nascuda a Catalunya, no s'entén amb la seva àvia perquè ja no ha après l'amazic, i la mare no ha après el català. "És una situació bastant freqüent, perquè és un tema fins i tot de debat. Quan la gent se'n va de vacances allà et diuen parla-li en amazic als teus fills perquè no perdin aquesta llengua". Marroquins, xinesos, equatorians, pakistanesos¿ comunitats ben diverses que viuen plegades dins d'una mateixa societat i que, sovint, no s'acaben d'entendre. No hi falta la mirada àcida de l'escriptor Mathew Tree, d'origen anglès però resident a Catalunya des de l'any 1984. A La gent normal d'aquesta nit es presenten reportatges sobre la tradició equatoriana de la festa dels 15 anys, un esdeveniment que celebren les noies quan arriben a aquesta edat com si es tractés d'un casament, per presentar-se en societat com a dona, deixant enrere la infantesa i entrant en l'edat adulta. Sobre la diferent visió de la dona, la seva emancipació i el contrast cultural en arribar a Catalunya també en parlem amb Juan Torres, president de la Federació d'Associacions d'Equatorians de Catalunya.