Ser antisistema és una feinada, perquè el sistema s'esquitlla per tot arreu. Per això en David Fernàndez va sempre tan de bòlit en mil fronts. Per això va ser tan difícil pescar-lo i endur-me'l a un viatge incert: a la recerca de la utopia.

Necessitem les utopies sabent tanmateix que ho són. Necessitem creure que les coses poden ser millors. No sabem si la humanitat progressa; com a molt, sabem que canvia.

Al segle dinou vam inventar les utopies de l'abundància i el país de Xauxa, on lliguen els gossos amb llonganisses; ara més aviat ens calen les utopies de la moderació. Al segle XX vam pervertir utopies com la socialització dels béns i les vam convertir en el terror d'un estalinisme; ara també és urgent la socialització de la cultura. Quines utopies ens calen, doncs, al segle vint-i-u?

Al terrat del Parlament cantant Ovidi Montllor

Havíem encetat un camí ardu, ves per on. Com dos Robinsons d'estar per casa, havíem intentat fundar una nova societat en una petita illa deserta, un autèntica cagadora de gavines. Després vam intentar arreglar el món sota la mirada d'uns gegants bracejant que semblaven molins de vent.

Vam grimpar fins al cim del poder, és a dir, fins al terrat del Parlament de Catalunya, on vam acampar per cantar Ovidi Montllor. I tot d'una vam descobrir que una societat utòpica vivia molt a prop d'aquell terrat: al zoo de Barcelona.