Una nit al Solsonès, amb Roger Mas

Era un d'aquells matins pacificadors dels dies laborables a comarques. Vam esmorzar de forquilla i ganivet, sense presses, al restaurant de Su, a tocar del santuari del Miracle. En Roger només té pressa quan condueix el seu Jaguar, una meravella que va comprar de segona mà a Girona i del qual em cantava les excel·lències tecnològiques mentre em duia a visitar alguns indrets tel·lúrics. Jo me l'escoltava amb el cul petit, aferrat al seient, veient transitar a tota velocitat aquells paisatges en què el temps es demora, embardissat, als boscos. Em va explicar que durant la guerra del Francès, a Busa, en un extrem de l'altiplà que queda separat com un queixal de la resta, l'afrau al mig, hi deixaven els francesos presoners, que s'hi podrien, de fred a la serena, fins que alguns, desesperats, saltaven al buit al crit de "Morir a Busa, reviure a París!". Li vaig proposar que ens passegéssim pel Solsonès com l'ànima d'aquests francesos; l'hi va fer peça. Però llavors em va dur a la masia de Can Tristany, casa pairal d'un dels grans del carlisme, ara casa de turisme rural exquisida, i on Raül Garrigasait va situar l'arrencada de la seva novel·la "Els estranys". Llavors vaig veure brillar, als ulls d'en Roger, alguna cosa que potser ell mateix ignora: la revenja de la posteritat, una flama carlina que revifava, el plaer de reivindicar un món periclitat per la història, però no per l'ànima de l'home. Durant el rodatge ens vam trobar tan còmodes que, per nosaltres mateixos, ja no anàvem disfressats de carlins: era l'equip reglamentari d'anar pel Solsonès. Entre seqüència i seqüència parlàvem de l'ansietat, de la qual estem tots dos tarats, ens proposàvem teràpies extravagants sabent que no solen funcionar d'una persona a l'altre. Però sentíem tàcitament la solidaritat dels que pateixen del mateix: de l'ansietat per la vida, de la recerca d'un sentit en l'art, de la redempció de l'amor. Per això ens hem fet amics, amb en Roger. Sense conèixer-nos personalment abans, és una mena de retorn a casa: som vells amics, fantasmes d'un època sense època.

Una nit al Solsonès, amb Roger Mas

Jo no sabia si el Solsonès de Roger Mas existia de veritat o se l'inventava. De manera que vaig agafar el cotxe per anar-lo a veure.