Una nit al cementiri, amb Tortell Poltrona

L'escena que imaginava i m'aterria no era la d'un escamot de zombis perseguint-me entre tombes, sinó alguna cosa més subtil, més real: els rostres dels difunts somrient-me des dels nínxols, fotos esgrogueïdes en petits marcs ovalats de persones remotes presoneres del no-re, els rams pansits, el càlcul de vides massa curtes pels anys gravats al marbre. D'adolescent, acabaria tenint certa familiaritat amb aquests retrats que ens miraven, compassius, mentre saltàvem la tàpia per entrar a fumar d'amagat darrere un xiprer. Però tot allò era poc més que el plaer d'una por de joguina, com una llufa d'angúnia penjada a l'esquena, una invocació de la germanor entre vius i la bretolada de transitar un regne que no era el nostre. Tot allò, en realitat, no tenia gaire a veure amb la por a la mort. La mort fa la por de no parlar-ne; sabem que ignorar-la és ignorar una part fonamental de la vida, però ens resistim a convocar-la per la paraula per si de cas existeix el poder propiciatori de la paraula. Dues coses, em penso, ens fan més humans que no ho és una pedra o un rododèndron: saber que morirem, per una banda, i la distància còmplice i crítica de l'humor. Per això, per apropar-nos al tema de la mort, necessitava una mirada oberta, generosa, compassiva. Necessitava en Tortell Poltrona. S'hi va avenir de seguida. El pallasso transita pels límits d'allò humà: per força es va engrescar amb la idea d'entrar al cementiri amb un nas de patata. Vaig escriure un petit relat de l'aventura d'aquells dos homes despistats, amb una excusa prou prima per fer evident que era només un joc, una ficció per furgar en una veritat que fa feresa mirar de cara, que és la mort que traginem. L'excusa era trobar una calavera que rigués en aquell magnífic museu d'art funerari a la intempèrie que és el cementiri de Montjuïc. Cap a les nou de la nit va arribar en Tortell amb l'autocaravana amb la qual ha recorregut mig món. "Per si, entre presa i presa, puc trencar el son un minutet", va dir. No va tenir temps; va ser un rodatge amb compte enrere per tal que l'alba ens enxampés rodant l'última seqüència. Teníem al davant set hores escasses amb desplaçaments i preparatoris: els companys de l'equip tècnic i de producció estan ben vius, sortosament, però són sobrenaturals. En Tortell té la saviesa d'haver transformat en rialla tant dolor com campa pel món. "Quan rius és un moment de petita immortalitat", em deia. Amb el cansament s'encenia la sensibilitat com una flama en la fosca. Sentíem, darrere la mola rocosa de Montjuïc, el rum-rum nocturn de la ciutat i nosaltres érem intrusos d'un regne de silenci que no ens pertocava, però en el qual ens sentíem, sorprenentment, massa a gust. Després de sopar davant el mausoleu li vaig demanar que rodéssim una estona de silenci, tots dos recordant els morts: la cinematografia de l'espera tarkovskiana potser ens deparava una sorpresa que jo sentia latent, i que em penso que es va fer present en una màgia que ens va engrapar a tot l'equip. Encara avui penso que el monòleg d'en Tortell sobre "l'últim viatge" és un dels moments televisius més brillants que he vist mai. De sobte, algú avisava: una ratlla clarejava darrere l'horitzó del mar, ja fresquejava, un mercant rondinava al port. I llavors sí, ens va venir la impaciència del dia, de la llum que ens salvaria, de l'esmorzar que ens reviscolaria, i aquelles ganes d'arribar a casa per fer llevar els fills que dormien per celebrar plegats la vida.

Una nit al cementiri, amb Tortell Poltrona

Quan jo era petit el paroxisme de la por era un cementiri de nit