Una nit al Camp Nou, amb Sol Picó

Havien de ser uns peus molt especials els que tinguessin el privilegi de trepitjar el parell de quarteres de gespa més ben portades del planeta. Quantes persones s'hi han passejat de nit, en soledat i sense focus?

Jordi Lara

Escriptor, i creador i guionista d'"Il·luminats"

Sol Picó dansant a la gespa del Camp Nou durant el rodatge d'"Il·luminats"
Sol Picó dansant a la gespa del Camp Nou durant el rodatge d'"Il·luminats"

Havia de ser la ballarina Sol Picó, algú que sap transformar el moviment del cos en emoció pura i carnal. Com el bon futbolista, vaja. Jo l'havia vist moltes vegades dalt de l'escenari, multiplicant el seu cos menut, declarant feminitats soterrades, terral i solar. Ens vam trobar a La Piconera del Poble-sec, el seu estudi barceloní, una factoria de dansa on els linòleums treuen fum. Reia, no havia estat mai al Camp del Barça. Però va copsar a l'acte la gràcia del complot: els grans artistes (com els grans esportistes) són aquells que, sense cap prejudici, saben trobar, en tot, oportunitats per enriquir el seu joc.

Els nostres companys de producció i la complicitat poètica dels responsables van fer possible el miracle d'entrar al Camp Nou de nit. Ens hi vam posar cap al tard d'un vespre de juliol, encara hi havia turistes que rondaven el temple esportiu amb devoció. Havíem començat a rodar de clar a les graderies buides, però quan es va fer fosc vam baixar al camp. La gespa ja feia olor d'estiu. Pertot campava un silenci remenat i dens, una mica estupefacte, com si la nit no sabés ser nit en un lloc avesat a la cridòria i la gernació. Els focus apagats, tampoc la incandescència de la ciutat exterior no aconseguia ficar-se dins l'estadi.  Ens vam endinsar gespa endins amb els peus porucs, com si avancéssim a les palpentes per un terreny pantanós. La Sol es va descalçar i vaig pensar: vet aquí l'avidesa dels ballarins per ensenyorir-se del terra i de l'aire; cada trepig d'un ballarí és una declaració de propietat de la terra, de testimoni humà que es vol fer seva la terra que el sosté. Ja provava uns passos per sentir l'amplitud de tot un Camp Nou per a ella sola. La vaig deixar fer, no li calia música. A mi, no sé per què, em van venir unes ganes irreprimibles de despullar-me i córrer pel camp com un "stripper" espontani. Ser invisible en el lloc més visible. Fins que em vaig plantar al punt de penal amb el fanalet. Llavors, tot d'una vaig sentir damunt meu el pes de milers de mirades que no hi eren però hi havien sigut. Vaig saber que al centre del món sempre s'hi està sol.

 

 

VÍDEOS RELACIONATS