Una nit a les clavegueres amb Xavier Albertí

La faula distòpica que havia imaginat aniria així: l'art s'ha extingit de la faç del planeta. Dos supervivents amb perillosos antecedents artístics han aconseguit fugir de l'hostilitat dels carrers per refugiar-se a les clavegueres amb el propòsit boig de fundar, allà sota, un món nou: la República Subterrània de l'Art. Seria l'ocasió per reflexionar sobre l'art, sobre la necessitat de l'art, sobre quin paper hauria de jugar l'art en una societat que estigués per fer. Calia que m'acompanyés una veu transversal, autoritzada, imaginativa: calia enredar el director teatral i compositor Xavier Albertí. Vaig trobar l'Albertí tocant el piano de cua que té al despatx des del qual dirigeix amb risc i profit el Teatre Nacional de Catalunya. Havia descobert uns cuplets d'allò més cafres perpetrats per un compositor meravellós i desconegut del Paral·lel barceloní dels anys trenta; els cantava feliç, teatral, la veu de taverna. Admiro profundament aquest home. Ho sap tot i tot ho lliga, té la intel·ligència de no tenir prejudicis i sap que la ficció de la vida s'entén millor des de la veritat d'un escenari. Li va encantar la idea i ell mateix va proposar que hi anéssim amb frac. Diguem-ho d'entrada: les clavegueres no fan pas més pudor que sol fer la ciutat exterior. I ens oferien, en canvi, el misteri de l'inexplorat com una pedrera d'històries possibles. El temps discorre de manera diferent en aquests passadissos. El sents arrapat a les parets com una sargantana immòbil i eterna. Caminàvem amb el calfred de transitar un lloc construït per l'home que no és, tanmateix, un regne de l'home. I va arribar el moment en què vam topar amb l'esperit de William Shakespeare exiliat a les clavegueres de la humanitat. Per suplantar-lo, incaut, un servidor havia preparat algunes preguntes afusellant versos del gran bard. En Xavier, magistral, va improvisar les seves respostes seguint el mateix estil impenitent i barroc. Quina meravella! Ja no hi havia marxa enrere. Ja érem presoners de la foscor, dels gasos tòxics, del sarcasme d'una rata, i ens vam proposar tocar un bolero amb el piano i el bandoneó. Potser és una de les gamberrades més exquisides que hem fet, això de tocar "Teatro, lo tuyo es puro teatro..." en aquell lloc. Estic convençut que encara hi ressona.

Una nit a les clavegueres amb Xavier Albertí

Què passaria si l'art desaparegués del món? Passaria alguna cosa? Seríem diferents, els humans? Encara seríem "humans"?