Una d'elles, recordo, era pujar a muntanya a enterrar uns quants llibres. Ompliríem les motxilles de llibres i en hora foscant faríem dues piles: una amb els volums que mereixerien sobreviure a l'apocalipsi nuclear i que, a cops d'aixada, enterraríem sota un penyal per als arqueòlegs del futur; l'altra pila serviria per escalfar-nos aquella nit. Era una proposta, ho reconec, esgotadora. A l'Enric li va fer més peça l'altra: assaltar de nits la Biblioteca de Catalunya per dormir-hi, sopar-hi i reivindicar un sostre per als poetes que no poden pagar el lloguer.

Entrevistar l'Enric Casasses és com acotxar un gat: has d'anar amb compte que no es desperti del tot, que tot plegat transiti pels verals d'una fantasia onírica i ensonyada; d'altra manera, es podria eixorivir massa i fugir o ventar-te, segurament sense voler, una esgarrapada de desconcert. Aquella nit tampoc no es deixava atrapar pels formulismes periodístics. Jo amollava preguntes gairebé xiuxiuejades, com distretament, com si pensés en veu alta, per no intimidar-lo; ell deixava passar una estona abans de respondre'm des de l'escepticisme de no creure en les entrevistes i la mandra de parlar d'allò que fa, perquè, de fet, ja ho fa i tot queda dit.

L'Enric va amagar el dibuix que havia fet en un volum de la Biblioteca de Catalunya que encara ningú no ha trobat. Vam menjar hummus i vam dormir, cal dir-ho, de debò:  estàvem cansats, no sé si de la nit o de fotre-li durant tota la temporada, perquè érem a finals de juliol.

De sobte vam sentir que ja que no era tard, sinó que era d'hora; el dia havia girat la truita i vam pujar al terrat de la Biblioteca per airejar-nos i guipar la ratlla de l'alba. Allò era un cagador de gavines, però va ser el lloc on vam tancar el negoci: qui es quedava a la biblioteca, qui se n'anava? Jo em vaig voler quedar, esclar, llegint patracols inacabables, fins que s'oblidessin de mi o me'n vinguessin a treure. Però l'Enric volia que la seva poesia volés i va decidir sortir de la biblioteca.

En aqust punt he de confessar que les imatges d'ell sortint de la biblioteca, ja de dia, són falses: en realitat, mentre érem a la torre, tot d'una va estirar els braços, es va enfilar al merlet de la torre i va alçar el vol, enfilat a uns versos, enllà enllà com un gavià sec i desmanegat sobrevolant els terrats matinals de Barcelona.