Vaja, sis entregues no han estat suficients. L'Oriol Parreño tampoc se n'ha sortit aquesta vegada i, de nou, s'ha quedat sense haver fet la millor entrevista de la història de la televisió. Tampoc amb la polifacètica (o poligonal, en les seves paraules) Martina Klein. Tot i això, la model, presentadora, actriu, escriptora, empresària i humorista no només ens ha explicat totes les seves professions, també ens ha deixat un bon grapat de confessions sobre la seva vida. Perquè la coneixem per ser model, però com ella mateixa confessa, "em fa una mica de vergonya això de dedicar-me a ser bonica de cara. Prefereixo artista. El títol de model em fa vergonya, no ho sé, em sembla pejoratiu". De fet, ella mateixa ens explica que la primera vegada que es va veure a ella mateixa en un cartell es va morir de vergonya: "Vaig demanar als meus amics que despengessin durant la nit els pòsters del voltant de l'escola, perquè la resta de companys no veiessin que era model." En realitat, la Martina ha fet d'actriu i fins i tot s'ha atrevit a explicar acudits a la televisió, però mai s'ha atrevit a fer els monòlegs. "En haver fet 'El club del chiste', molta gent es pensa que he treballat a 'El club de la comedia', i per tant donen per fet que sé fer monòlegs, però em sembla una cosa superdifícil de fer", ha explicat. Arribada a Barcelona D'origen argentí, la Martina va arribar a Barcelona als 12 anys. "Ho recordo de manera molt trista, els pares estaven intentant trobar el seu lloc. I Barcelona era molt diferent a Buenos Aires." Adaptar-se a la ciutat li va resultar força complicat quan era nena: "Al final veus que no t'assembles als altres nens". La resta de companys se'n reien pel seu accent i la seva manera de fer (CCMA) El moment top de la Martina Com a model, celebra que el seu moment de més popularitat li arribés quan ja era prou madura per assimilar-lo. "Per sort el meu moment àlgid com a model va arribar bastant tard." De fet, ella va ressorgir com a model després d'haver-ho deixat un cop. Ho va fer per salut mental; la pressió de la moda i el sacrifici mental i físic que li exigien la van empènyer a deixar-ho. La primera vegada que va deixar la professió estava en una situació límit, molt enfadada: "Vaig escriure una nota a la directora de la meva agència". Allà, li deia que no tenia cap sentit la pressió a la qual estava sotmesa. Tot i això, es va adonar que la seva ràbia no servia de res. "Vaig veure que la moda és això el que vol: dones molt primes." (CCMA) Sobre el debat de les talles, assegura que "ens falta sentit comú, hem de racionalitzar les talles que veiem, saber veure què ens queda bé i què ens afavoreix." Té clar que la moda juga un paper important en la nostra autoestima, però pensa que hem de ser racionals i no deixar que ens afectin certes modes: "culpar a la moda de tot és una mica simple, hem de saber utilitzar el sentit comú". La importància del feminisme "Les línies vermelles existeixen gràcies al moviment Me Too, així la generació que puja pot tenir clar què és normal i què no." A ella personalment no li ha passat res, però sí que hi havia certes actituds i certes obligacions com a model que eren sospitoses. "Hi havia fotògrafs de l'època que s'excedien demanant coses a les models, però jo sempre ho he viscut com a espectadora, mai m'hi he trobat." Porta l'interiorisme a la sang Els seus pares són arquitectes i la seva mare va exercir molts anys d'interiorista. De fet, ara té una empresa de roba de la llar. "Em preocupa quedar-me amb les ganes de fer les coses. Les oportunitats, si venen, les haig d'agafar." Per això encara té alguns somnis pendents per complir: "m'agradaria escriure i fer alguna coseta més a la tele". Una mica supersticiosa "Crec en les energies, em deixo guiar per la intuïció i molt poc per la lògica." Assegura que té els seus propis rituals, per exemple, no passar el saler de mà en mà, sempre s'ha de deixar sobre la taula perquè no porti mala sort.