El perquè de l'èxit de "L'escola d'infermeria"

Susanne Møller, Lis Sommer i Anna Rosenfeld, tres protagonistes femenines de la sèrie UNA TRAMA LLIGADA A L'ACTUALITAT La lluita constant contra la Covid-19 ha fet que la societat prengui consciència de la importància del col·lectiu dels metges i dels infermers. La tasca d'aquests herois anònims que dia rere dia es juguen la vida per curar els malalts, ha empès fins i tot l'OMS a reconèixer la seva feina i dedicació declarant l'any 2020 com l'Any de la Infermeria. Aquesta sensibilitat envers aquest col·lectiu ha estat també recollida de la mà de FS Sudios, que va posar en marxa "Sygeplejeskolen" o el que és el mateix, "Escola d'infermeria", una sèrie danesa que té produïdes tres temporades de sis episodis cada una i una en producció, i que TV3 va començar a emetre el 28 de desembre, sumant-se a l'homenatge d'aquests professionals. Una noia malalta de pòlio amb un respirador artificial de l'època UNA SÈRIE QUE TRENCA MOTLLES L'èxit d'audiència de la sèrie a Dinamarca va traspassar ràpidament fronteres sent seleccionada en múltiples festivals internacionals com el Prix Europa, Serielizados o La Rochelle. Perquè "Sygeplejeskolen" no només és d'una sèrie entre metges i infermers, sinó que va més enllà. Ens situa a Dinamarca en temps de postguerra i ens parla de la valentia d'un grup d'homes que va decidir desafiar els estereotips d'una societat marcadament masclista que no veia amb bons ulls que uns joves es dediquessin a cuidar malalts. Per una vegada, l'eterna lluita de les dones per trencar barreres a l'hora d'assolir posicions i feines que han estat històricament reservats al gènere masculí es capgira i posa al punt de mira aquests joves estudiants d'infermeria. Morten Hee Andersen en el paper d'Erik Larsen, protagonista de la sèrie COPENHAGUEN 1952, ON TOT VA COMENÇAR "L'escola d'infermeria" és una sèrie d'època, ambientada en la Dinamarca dels anys 50, pocs anys després de la Segona Guerra Mundial, un país que va ser ocupat pels alemanys i una població que encara manté un record molt viu del que va ocasionar aquella ocupació. Molts són els instants que apareixen al llarg de la sèrie que fan referència en aquest fet (deportacions, traumes emocionals, perjudicis envers els del bàndol contrari, rancor i pors ocultes). Estem davant d'una sèrie dramàtica que et transporta al 1952, a Copenhaguen, i que davant de pandèmies, col·lapses, i cures poc evolucionades, ens parla de la seva gent i les seves lluites per sortir d'aquests anys foscos i d'un grup d'estudiants que vol ajudar a cosir ferides i refer-se d'aquest monstre que es diu guerra per construir una Dinamarca nova, una llar que els deixi respirar i on poder viure i tornar a ser feliços. Pacient amb cremades a l'esquena UN FET QUE FA HISTÒRIA La sèrie recrea un fet històric. A causa de l'escassedat d'infermeres, després de la Segona Guerra Mundial, el govern danès va prendre la polèmica decisió d'admetre per primera vegada homes en les escoles d'infermeria. Aquest esdeveniment fa de "Sygeplejeskolen" una escola pionera que es veurà enfrontada entre els metges, infermers, administradors, alumnes i pacients de la vella escola que consideren que cuidar malalts és cosa de dones i no dels joves estudiants masculins. "Escola d'infermeria" se centra en la vida d'aquest grup d'estudiants d'infermeria i el seu primer contacte amb la professió en un hospital. Els joves aspirants hauran de demostrar que són capaços de fer aquesta feina tan bé com les seves companyes femenines. Erik Larsen, Peter Rømer i Bjørn Toft, els tres infermers de la sèrie NOUS ALUMNES NOUS REPTES Els estudiants protagonistes de la sèrie són l'Erik Larsen (Morten Hee Andersen), que abandona l'exèrcit per fer-se infermer a desgrat del seu pare, un jove rebel de mètodes poc ortodoxos, però de gran sensibilitat i dedicació als pacients; l'Anna Rosenfeld (Molly Blixt Egelind), una noia de casa bé que decideix deixar el seu promès i la comoditat de la seva família per estudiar una professió que la faci sentir útil als altres; Bjørn Toft (Jesper Groth), un home de gran convicció religiosa que sent la necessitat d'ajudar i consolar els pacients, Susanne Møller (Asta Kamma August), una jove de poble que vol fer els estudis per sostenir la seva família; Peter Rømer (Mikkel Hilgart), molt bon estudiant, però incompetent pel que fa a les relacions personals i Lis Sommer (Anna Stokholm), estudiant de tercer d'infermeria que els guia i acompanya en tot moment. Conjunt d'alumnes de l'escola d'infermeria L'staff del centre està compost per Bent Neergaard (Jens Jørn Spottag), metge i cap de servei de l'ala B, casat amb la infermera Nina Neergaard (Katrine Greis-Rosenthal), dona sotmesa a les decisions masclistes del seu marit, i l'amant del metge, la infermera Elsa Andersen (Ulla Vejby); la directora de l'escola, Margrethe Lund (Benedikte Hansen), amiga de la mare de l'Erik, i la cap d'infermeria de planta, la senyoreta Ruth Madsen (Anette Søvelbæk), molt oposada a l'entrada dels nois al centre. Trobarem també al recinte l'estudiant de Medicina Christian Friis (Thue Ersted Rasmussen), contrincant de l'Erik pel que fa a l'Anna i molt crític amb infermers que titlla de "ganduls" per no voler estudiar Medicina, i l'estudiant d'Ontologia, la senyoreta Holm (Helena Fagerlin Widenborg), coneguda de Bent Neergaard. Staff de l'escola d'infermeria de l'hospital Fredeslund LES COSES QUE SUMEN "L'escola d'infermeria" és un producte fet amb cura, que cuida tots els detalls i que posa en primera línia els rols de gènere i de classe. Si els homes no estan fets per "rentar culs", com diu el pare de l'Erik, les dones de casa bé com l'Anna tampoc estan fetes per fregar els terres ni canviar llençols. I enmig de l'olor de ranci i maneres de fer que es resisteixen als canvis, trobem una generació de joves plens d'il·lusió que estudien, treballen i es relacionen amb els seus superiors i malalts desitjant ser els millors professionals. A ells també els tocarà confrontar els seus fantasmes interiors que pateixen a conseqüència de la guerra, els seus amors i les seves relacions amb els pacients que els farà transgredir les normes d'una intitució més que estrica, i córrer el perill de ser expulsat de l'escola. Els tres protagonistes masculins pujant per una finestra que du a l'ala de les noies QUAN TOT FLUEIX Les trames transcorren de manera tranquil·la, sense girs recargolats, unes trames, però que generen debat social (la ja mencionada igualtat entre els diferents gèneres, les esterilitzacions de persones amb discapacitat mental o l'homosexualitat) tot i que no estan absentes de sorpreses, trames en què es respira companyonia i humanitat. Això és el que les fa atraients i emocionats alhora. La imatge acompanya els esdeveniments com dues ànimes bessones. Res de moviments bruscos de càmeres, res de grues espectaculars, la narrativa visual està basada en la càmera estàtica molta part del rodatge, algun tràveling i algun gir panoràmic. Així de senzill i així d'elegant... una imatge que respira bellesa pels quatre costats. La il·luminació és estudiada al mil·límetre i els contrastos de llum ens transporten als clarobscurs de les pintures de l'època flamenca. Absència total de llums fortes o planes, tot molt subtil, suggerit, buscant que sembli llum natural, donant a la imatge un to velat, suau, com si estiguéssim observant-ho tot a través un tel semitransparent. El resultat, una fotografia que posa el relleu els valors de l'escola: netedat, harmonia, suavitat i pau, molta pau. Per això, a la majoria de les escenes dominen els tons pastel, els blancs i blaus a l'escola d'infermeria i els tons ocres i torrats als moments d'esbarjo (a les habitacions i al pub). Llum del despatx de la directora Margrethe que recorda els clarobcurs dels pintors flamencs LA CIRERETA I per acabar de completar aquest petit "capolavoro", l'escenografia, la música, el vestuari i el maquillatge fan una gran feina, perquè l'elegància està a passar desapercebut, però ser-hi present. Un no els nota fins que no s'hi fixa. Pocs exteriors i uns interiors molt ben dibuixats. L'espectador viu l'espai, l'època i els personatges perquè se'ls creu, de la mateixa manera que perceps la gran tasca feta a l'hora de fer la recerca pel que fa a les malalties i a l'equipament tècnic mèdic d'aquell temps. Anna Roselfeld i Christian Friis, fent una sortida amb cotxe al llac L'ESPERANÇA, L'ÚLTIMA COSA QUE ES PERD Aquesta sèrie amb rerefons històric no és una sèrie més, sinó que feta en aquests moments es transforma en una reflexió constant de com n'és d'important la tasca que fan els equips mèdics i els infermers diàriament, i que malgrat tot el sofriment, hi ha esperança. Rere les angoixants hores de servei i nits sense dormir, en una societat de postguerra, amb tot el que comporta, un grup d'alumnes d'infermeria veu la necessitat de ser útil al seu país i compromètre's amb la seva ciutadania, amb responsabilitat i il·lusió. Aquesta mateixa gent que de forma puntual, recorre a un esbarjo necessari, a l'habitació de les noies, sota la melodia hipnòtica d'un gramòfon atrotinat o al pub, on la música instrumental d'una banda de jazz giravolta entre les taules, per acabar perdent-se en la foscor. Els estudiants somriuen, ballen i brinden per un futur, que de ben segur serà millor. Els joves estudiants ballant al pub