La trobada entre Gemma Nierga i Toni Soler a "Els meus pares"

Toni Soler: "Amb el dol per la mort de la mare, d'alguna manera vaig convalidar el del pare: havia après la lliçó"

Gemma Nierga cita Toni Soler a la plaça de Badalona que porta el nom de la seva mare, Carme Guasch. Allà, una placa amb uns versos d'ella la recorda: "Un lloc on l'arrel retorni a la terra per sentir que el cor finalment s'aferra a allò que és etern, i és cert, i és fidel." Comença així un viatge per la memòria d'uns pares que ja no hi són.
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

El pare, l'Antonio Soler, va morir quan el Toni era un adolescent, després d'una llarga malaltia que va marcar la vida de la seva família. La mare va morir el 1998. En la conversa amb Gemma Nierga a "Els meus pares" queda palesa l'empremta que van deixar en el presentador i en les seves dues germanes, la Sílvia i la Blanca.

 

1. La Carme Guasch

"La meva mare era mestra, escriptora, poetessa, mare i esposa devota; era tot això... Una persona que deixava empremta, per bé o per mal, perquè tenia un caràcter fort... En un vers seu, ella s'autodefinia com a 'poeta de diumenge', perquè escrivia a estones. No es va posar a publicar fins després de la mort del meu pare. Era l'època. No va ser gaire ambiciosa, en aquest sentit."

 

 

2. L'Antonio Soler

El pare del Toni Soler treballava al Banc Hispano-Americà, explica, i es va morir l'any 82, quan ell tenia 16 anys. "No puc evitar tenir la sensació desagradable que, si ara fos aquí, seria com començar de nou una relació, hauríem com de presentar-nos, pràcticament. Amb ma mare, en canvi, tinc una presència més fresca, més marcada, seria un retrobament més proper."

 

 

3. Els trasllats i la partida de naixement

La feina del pare al banc els va obligar a diversos trasllats de domicili al llarg de la seva joventut, per viure allà on els destinava el banc."Ara a Badalona, i de Badalona a Terrassa, i quan et començaves a 'encarinyar' de Terrassa i ja sabies què era l'hoquei herba, ara tornem a Badalona..."

Tot i això, especifica, els naixements i les celebracions familiars importants es feien a Figueres. Riuen. "Perquè poguéssim dir que som de Figueres..., una mena de patriotisme empordanès, per la via de naixement, una mica absurd", apunta el Toni en un altre moment de l'entrevista.

També detalla, perquè ens fem una idea més precisa del caràcter de la Carme Guasch, que, després de trencar aigües estant embarassada del Toni Soler, se'n va anar a la perruqueria per estar bé per a les visites.

 

 

4. En directe i en veu alta

La producció literària de la Carme Guasch i les fotos que guarda la Blanca en el que va ser la casa familiar mantenen ben present el record dels pares. A la paret del saló hi una foto de l'Antonio desmaquillant-se després d'una funció de teatre, una de les seves aficions; un retrat que la mare va fer pintar del seu marit després de mort i algunes de les fotos familiars de "l'altell Soler", però la Gemma Nierga els ha portat una sorpresa: el vídeo de la participació de la seva mare en el programa de Josep Cuní "La tarda és nostra".

 

Toni: "Però, si és un personatge televisiu, per què no la convidaven més sovint?"

Sílvia: "No em podia concentrar perquè només pensava en les ganes que tinc que ho vegin els meus fills."

Toni: "Hi ha tot el seu temperament, condensat."

Gemma: "Físicament m'ha recordat una mica la Blanca."

Blanca: "Com més gran em faig, més m'hi assemblo, tothom m'ho diu. I en la manera d'expressar-me, aquest nerviosisme, aquesta energia."

 

5. Els anys feliços

Els pares del Toni Soler es van veure per primera vegada a Figueres. "Va ser cosa de ma mare, ella es va enamorar primer i es va donar a conèixer. Deia que ell era molt tímid i molt callat, allò que diuen les dones, que hi havia un misteri", explica la Blanca.

 

6. El dol pel pare

El pare va morir als 53, després d'una malaltia de quatre anys que va capgirar del tot la quotidianitat de la família. "Va ser un moment d'excepció, però que va durar molt", diu la Sílvia. "Vam estar quatre anys amb l'ombra de la mort, i després, dos o tres anys de dol estricte..., un dol com de 'La casa de Bernarda Alba'", descriu el Toni.

I, al contrari que la mare, decidida a evidenciar una tragèdia que a ella i a les seves filles les feia plorar, al Toni --només un adolescent aleshores-- li va agafar per negar el dolor i qualsevol expressió sobre l'absència del pare. "Presumia que no m'havia afectat, que jo era tan home i tan madur que la mort del meu pare no estava podent amb mi. Presumia de valentia quan, en el fons, es tractava de covardia", diu.

 

 

Aquesta reflexió va quedar plasmada amb detall a la novel·la "El tumor", escrita 35 anys després pel mateix periodista i presentador de l'"Està passant". Coincideix que va escriure el llibre quan tenia la mateixa edat que el seu pare a l'inici de la malaltia i sent també pare d'un fill de l'edat que ell tenia en aquell moment. "Hi ha una simetria, un efecte mirall que és difícil deixar de banda; és inevitable que jo em fiqui a la pell del meu pare."

 

7. El dol per la mare

"Amb la mort de la mare, el dol va ser més fàcil, perquè ho havíem verbalitzat, ens havíem acomiadat, havíem après la lliçó i això dona molta tranquil·litat", afirmen els tres germans Soler.

 

 

"Encara que l'expressió sembli frívola, vam convalidar el dol del pare amb el de la mare... Vaig dir: 'Jo hi seré, allà, a primera fila, i ho vull patir i vull estar trist, no em vull perdre res." Explica que l'anava a veure, que va estar a prop d'ella fins al final, fent-la parlar, fent-li preguntes. "Un dia li vaig dir: 'M'estimes?' I em va contestar: 'Més no es pot.' I vaig pensar: 'Ah!, encara hi és.'"

"No sé en quina novel·la de quin autor ho vaig llegir, però és cert, no ets del tot adult fins que no has perdut el pare i la mare", assegura la Sílvia.

 

8. La personalitat

La Blanca i la Sílvia es reconeixen fàcilment en la personalitat de la mare; una fa de professora, com ella, l'altra es dedica a la literatura. "Jo ni tan sols soc bon lector de poesia, soc el menys líric de la família. A mi m'agrada la història, m'agrada la política...", contesta el Toni.

"Hi ha coses en què em veig més agosarat, més curiós amb la vida, més ambiciós, més vanitós, també. Els meus pares no crec que haguessin volgut mai ni per a ells ni per a mi una feina de projecció pública com és la de la tele, però el sentit d'equanimitat del meu pare és una cosa que intento seguir, amb èxit o sense", diu.

 

 

Declara amb seguretat que la mare hauria volgut que fessin carreres de ciències. "Carreres serioses, o que fóssim arquitectes o advocats. A mi em va veure fent 'Malalts de tele', que tenia molt d'èxit aleshores, i no s'impressionava especialment; ni tan sols li feia gràcia. Em deia: 'Tu, quan estaves a l'Avui, tenies contracte indefinit.'"

 

9. El retorn a Figueres

Durant el programa, la Gemma Nierga porta el Toni a Figueres, on estan enterrats els seus pares. Explica que, a banda de la partida de naixement, no li queden gaires vincles personals, amb la ciutat empordanesa.

"A casa som tots de Figueres, però, per mi, està molt vinculada a la nostàlgia, no hi tinc cosins, no hi tinc amics de l'escola; quan vinc m'agrada perquè em porta bons records (...) Però no soc gaire de cementiris. Un cop ets allà no saps ben bé què fer, tampoc resem. Pensar en ells? Això ho puc fer on vulgui, fins i tot millor lluny d'allà."

 

 

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS