Plorar parlant del pare

No es perd el "Polònia" cap setmana, i se sent superorgullosa del seu fill, Pep Plaza. Tot i que no va ser sempre així. Em vaig quedar de pedra quan m'ensenyava fotos de petit, i reia de tan lleig que era. No sé si havia trobat mai cap mare que em digués que el seu fill és lleig, però ella sí. Però ho deia amb una ironia fina que encara ara no sé si ho deia seriosament o em prenia el pèl. La veritat és que no coneixia personalment en Pep, però és d'aquelles persones que se't fiquen a la butxaca al primer minut. Et fa riure a cada moment perquè el seu cervell va a mil per hora, i d'imitar Bertín Osborne salta a imitar Pedro Sánchez en un canvi de frase. I, segurament perquè és un noi que sempre m'ha fet riure, vaig quedar ben parada quan només de començar l'entrevista es va posar a plorar, emocionat, parlant del seu pare. Segurament no ens adonem de com ens marquen els pares fins que no hi són. Diria que ens ha passat cada vegada que hem recordat un pare que ja s'ha mort. Independentment del temps que hagi passat, el sol fet de recordar-lo activa un racó mental que fa saltar les llàgrimes a l'instant. I això és el més bonic del programa, perquè tots ens hi sentim identificats. Perquè jo tampoc no puc deixar de pensar en la meva mare quan em trobo en situacions semblants. Ara el Pep procura estar amb la seva mare sempre que pot. Amb la seva dona Txell Sust vam anar a dinar a Malla, vam xerrar, vam cantar i vam riure. Perquè, això sí, amb el Pep a prop no es pot fer cap altra cosa que riure.

Plorar parlant del pare

A totes les mares ens cau la baba amb els nostres fills. Fan una ganyota i ens fa més gràcia que a ningú. Per nosaltres, són únics i els millors del món. I per la Maria Rosa, la mare d'en Pep Plaza, això és més que evident.