L'Antonio ho guarda tot i molt ben arxivat. Per colors, cada membre de la família té un color i així tot es troba. Si aquest hivern necessito un anorac per anar a esquiar o un mapa d'Irlanda ja sé on l'he d'anar a buscar. No m'ho podia creure!

L'Antonio va agafar tot allò que creia necessari per il·lustrar la nostra entrevista i vam marxar cap a casa seva.

La conversa amb l'Elisa i l'Antonio va ser molt emotiva i molt sincera. Vam parlar del "niu buit", aquella pena que se sent quan els fills marxen de casa. Jo aquell dia estava molt refredada, entre els meus esternuts i les llàgrimes de l'Antonio, ens van faltar mocadors de paper.

L'Elena Gadel em va sorprendre. Va voler que anèssim a dinar a Centelles, i que a més a més dels seus pares, també hi hagués els sogres. Ningú ens ho havia demanat abans, però quan vaig conèixer els seus pares ho vaig entendre tot: ara són una gran família i ella, que és filla única, és el que sempre havia volgut.