Tot recordant Carles Capdevila: "Molta gent em diu que jo escric el que a ells els passa. Per a mi és el millor elogi"

Carles Capdevila i Plandiura (Els Hostalets de Balenyà, Osona, 13 d'agost del 1965 - Barcelona, 1 de juny del 2017) ens va deixar ara fa cinc anys, l'1 de juny del 2017, víctima d'un càncer colorectal que va condicionar els seus dos últims anys de vida. Pocs dies abans de morir, Capdevila va passar per "Els matins" i va reflexionar sobre la seva experiència vital. Fem un recull de les seves frases més destacades a mode d'homenatge. Un escriptor popular "Fa 23 anys que escric articles d'opinió i m'adono que quan he parlat d'alguna cosa més íntima rebo molts missatges i tothom em parla de la seva vida i de la seva experiència. Podria semblar egocentrisme, però acaba sent un acte de generositat". "Quan parles de sentiments i de sensacions som tots bastant iguals. El que em passa a mi li passa a molta gent. Molta gent em diu que jo escric el que a ells els passa. Per a mi és el millor elogi". "Jo em sento portaveu. A vegades fem la feina dels polítics (quan ells ja tenen moltes tribunes) i també hem de ser portaveus dels sentiments i de les experiències quotidianes i petites. Això em fa sentir útil i penso que és important". "Em sembla molt fort que puguis escriure quatre paraules i això pugui ajudar una persona. Em fa molt feliç". "Aquests dies ja estic firmant llibres i m'agrada molt fer-ho perquè així veig els lectors. Necessito saber que hi ha algú que em llegeix. Escric perquè algú em llegeixi". La quotidianitat "Amb el temps he anat veient que m'interessen poques coses. Les que m'interessen, com l'educació o la salut, o la companyia dels altres, l'optimisme, l'humor... són set o vuit". "Les notícies m'interessen molt, però l'actualitat no. Pot semblar la mateixa cosa, però no ho és. Quan les notícies es fan repetitives (que és el que és l'actualitat) m'acaben avorrint. Estem massa atrapats a l'actualitat i massa poc a la realitat". "Jo em trobava en una sala d'espera d'oncologia i vaig veure que la majoria de gent no parlava de la malaltia, sinó d'altres coses. Parlaven de coses que surten als diaris, de política... I vaig decidir tornar a ser més semblant al Carles d'abans, una persona preocupada per la vida i per les coses quotidianes". "L'optimista no és ingenu, és una persona que té esperança". El poder "Al minut u que ets director d'una cosa ja hi ha algú que et vol prendre aquella cadira. I les persones que fa tants anys que manen ja no saben què fan allà ni per què hi van anar". "No m'agrada gens el mètode que donem per bo que quan tens una posició de poder has de ser molt dur, i no acceptem altres mecanismes. Tinc 50 anys i gairebé tot ho he resolt amb una broma o una conversa agradable". L'humor "M'agrada més el somriure que el riure. Riure està molt bé, però m'agrada molt quan somrius amb els ulls. Quan estàs parlant i l'altre somriu amb els ulls és l'acte més sublim de complicitat i d'amistat". L'educació "Portar els fills a l'escola i criticar els mestres és com ser futbolista i xiular l'àrbitre contínuament. Si jo a aquest mestre li porto el meu fill no el criticaré, sinó que l'animaré i hi compartiré responsabilitats". "Jo intento promoure que ens posem d'acord els mestres i els pares. Som socis en el tema de l'educació dels fills". El càncer "D'ençà que em va arribar la malaltia m'entristeix molt la gent que pateix. M'angoixa molt la sensació aleatòria que algú té la sort de tenir bones vides i d'altres no". "Pel que fa al càncer, m'ha costat molt fer-ne bromes. Ara en puc començar a fer alguna. El que és clar és que quan d'una cosa me'n puc riure ja me n'he curat". "Agraeixo la gent que em pregunta com estic, però quan estic malament em destrossa que m'ho preguntin... A vegades hi ha gent que m'ha preguntat com estic, i immediatament m'he posat a plorar". "Potser només he fet deu articles sobre el tema del càncer, però han tingut ressò perquè no hi ha tanta gent que s'expressi sobre aquests temes. Jo havia necessitat compartir aquesta sensació". "Hi ha un article que anava sobre el fet que la meva mare em venia a visitar i em cuidava. I hi va haver 5.000 persones que el van comentar. Crec que no era un acte egòlatra, sinó un homenatge als petons de la mare, que curen. És un dels articles més sincers que he escrit".

Tot recordant Carles Capdevila: "Molta gent em diu que jo escric el que a ells els passa. Per a mi és el millor elogi"

"Jo em sento portaveu. A vegades fem la feina dels polítics i també hem de ser portaveus dels sentiments i de les experiències quotidianes i petites", afirmava l'escriptor de les coses quotidianes en una entrevista a "Els matins" el 12 d'abril del 2007