Tornen els petons?

Haig de dir que soc de les que agraeixen a la pandèmia (no li agraeixo res, però ja m'enteneu) haver repensat els protocols d'acostament humà i haver rescatat l'encaixada de mans i prou com una manera civilitzada de saludar-se en la immensa majoria de les nostres interaccions diàries. Fins i tot una abraçada ferma de les que et desmaneguen una mica em sembla millor que el muà-muà una mica gratuït. Segurament ens estàvem petonejant per sobre de les nostres possibilitats. Però potser dos anys sense petons és massa temps fins i tot per als que íntimament celebràvem que la distància social fos norma d'obligat compliment. En aquest sentit, el Procicat ens ha estalviat la fama de sorruts. Aviat farà dos anys de tot. 730 dies. I malgrat que, com diuen els Mishima, tot pot tornar a començar i ja ens cuidarem prou de contradir-los, hi ha barreres que cedeixen. Petites rendicions. Conscients o inconscients. Ja hi tornarem al Procicat si cal, quin remei. Els dos petons que uns segons abans de fer-los ni jo mateixa sabia que plantaria en aquelles galtes desconegudes els he rebut com un senyal. L'instint físic de tornar-me a acostar als altres m'ha agafat desprevinguda i desentrenada. I el vull observar amb esperit de càmera del National Geographic. Estaré atenta per esbrinar si va ser una flaquesa aïllada o és que hi ha normes que se'ns fonen a les mans perquè ja no podem més. Dos anys de pandèmia potser ens faran enyorar fins i tot els petons que no volíem fer.

Tornen els petons?

L'altre dia vaig fer dos petons a una desconeguda. Com els d'abans, però amb mascareta. Ho vaig fer sense adonar-me'n, però una mil·lèsima de segon després vaig sentir l'anomalia de l'acció.