Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
Trastorns alimentaris, a "Els matins"

"Tinc una anorèxia no especificada i no em poden catalogar enlloc"

Yolanda Martínez té 55 anys, fa 1,62 i pesa 36 kg i 100 g, però denuncia: "Em diuen que vagi a una clínica privada", ja que no entra en cap cànon. "No tinc afartaments, no tinc bulímia, no em veig grossa, no distorsiono la meva imatge"

Com a mostra d'una situació extrema, "Els matins" recull el testimoni de Yolanda Martínez. Amb 55 anys, fa 1,62 i pesa 36 kg i 100 g, però el seu és un cas que se surt de la casuística habitual. "Jo mai he estat grassa, sempre he estat una noia molt prima, però estic diagnosticada des de fa poc, que vaig ser ingressada al psiquiàtric", explica. "Vaig començar a treballar en un hivernacle, i per això calia un esforç físic. Quan veig fa dos anys, en plena pandèmia, que no puc amb el meu cos, que em canso, m'ofego i començo a perdre pes, és quan començo a dir: 'Aquí passa alguna cosa'."

 

 

Però el diagnòstic de la Yolanda és el d'una anorèxia "no especificada": "Vol dir que no tinc afartaments, no tinc bulímia, no em veig grossa, no distorsiono la meva imatge. Com que no entro dintre d'aquest cànon, no em poden catalogar enlloc, i em diuen que vagi a una clínica privada. Vaig trucar-ne a dues i com a mínim eren 3.000 euros al mes. Com comprendràs, tant de bo pogués pagar-ho, però no puc..."

La Yolanda es pregunta: "Ara què passa? He estat pagant Seguretat Social tota la vida i no tinc resposta? No anem enlloc? Què he de fer? Esperar a morir? Crec que el que han de fer és obrir el ventall de tipus d'anorèxia, que persones com jo o jo mateixa puguem ingressar, no estar abandonats de la mà de Déu... Jo sola no puc; necessito ajuda avui, i me la mereixo."

La directora de l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia, Sara Bujalance, hi està d'acord: "Se l'ha d'atendre, com sigui. No la podem abandonar o donar-la per perduda. A vegades observem això en pacients de certa edat, que es donen per perduts i no s'hi inverteix. Queden realment desatesos."

 

"S'han doblat els casos, falten llits i falten professionals"

La pandèmia ha tingut un gran impacte en tots els aspectes de la nostra vida, però un dels més perillosos és el de la salut mental. Això inclou els trastorns de conducta alimentària, que s'han multiplicat els últims dos anys, i això fa que la demanda d'assistència hagi crescut i els recursos no arribin a tothom.

"Hem doblat els casos. A partir del 2020 es multipliquen, i veiem que la pandèmia ha augmentat els factors de risc pel que fa a les malalties mentals", explica Sara Bujalance, directora de l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia. "És un problema que venia d'abans", avisa, "i fa molts anys que reivindicàvem mitjans per part del sistema sanitari públic".

 

 

Bujalance admet que a la seva associació (que no fan tractament, sinó acompanyament) estan desbordats: "Abans de la pandèmia ja no érem capaços d'absorbir els casos, ara encara tenim un problema més gros... i fem el que podem. Nosaltres intentem que la gent arribi al recurs que ha de solucionar el problema. Per exemple, ara mateix falten llits per ingressar pacients. I falten professionals."

Concretament, segons Bujalance: "A curt termini, caldrien entre 20 i 30 places d'hospital de dia, 20 i 30 llits d'aguts; a més de 20 psicòlegs clínics, 15 psiquiatres i 10 infermers." Per això, com que un cop activada la derivació a salut mental passen dos o tres mesos fins a la primera visita, creix el risc de forma important: "El que al principi era un cas lleu o moderat, quan passen els mesos i s'arriba a la primera visita, ja és un cas greu", alerta Bujalance.

 

Un inici més precoç

També ve d'abans de la pandèmia un dels fets més preocupants: cada cop es detecten casos en infants més petits. "Entrem més aviat en la pubertat, i el que abans començava als 12 o 13, ara s'avança, especialment en nenes", explica Bujalance. "L'exposició a les xarxes socials és un factor de risc, i les famílies estan desbordades i no tenen prou temps per als nanos... tot això ha fet que el que abans era exòtic ara siguin casos recurrents."

Cal parar atenció si "observem que el nostre adolescent o infant mostra insatisfacció pel seu cos, es queixa pel seu pes, no veu bé alguna cosa del cos o, sobretot, si veiem canvis en l'alimentació o exercicis per a la pèrdua de pes", descriu Bujalance, que afegeix: "També hem d'estar al cas dels canvis d'ànim: si està trist, irritable, ens ha d'alertar perquè segur que hi ha un problema."

ARXIVAT A:
Anorèxia
NOTÍCIES RELACIONADES
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut