David Bueno: "Persistir és millor que resistir"

Podríem haver imaginat una situació més canviant i incerta que l'actual? Ara que, en plena segona onada, han tornat els confinaments, la lectura de "L'art de persistir", (Ara Llibres, 2020) és especialment oportuna. El biòleg, genetista i divulgador científic David Bueno (Barcelona, 1965) va pensar el llibre a l'inici de la pandèmia, però no només parla dels seus efectes en la nostra salut mental. Les seves dues-centes pàgines descriuen amb detall aquest òrgan vital i, encara, ple de secrets. Tot el de bo i extraordinari que té l'ésser humà, però també tota la seva maldat, tenen a veure amb el que passa dins del cervell. Només per això, ens convé escoltar què ens explica David Bueno. "Avui ens fas falta, David", li ha dit Lídia Heredia, només començar l'entrevista a "Els matins" de TV3 Quan el món es capgira, el cervell pateix? El cervell pateix davant de qualsevol incertesa. Una de les funcions principals del cervell és anticipar-se als canvis, les novetats o les incerteses que poden representar una amenaça. Si això no es fa bé, augmenta la sensació de por. Més por de la que faria falta per gestionar una situació complexa com la que vivim. -Per què ens convides a escoltar de nou la cançó "Resistiré", aquest clàssic del Dúo Dinámico? Musicalment em pot agradar la cançó, però la lletra, no. Diu que hem de resistir els cops, i no hi estic d'acord. El que hem de fer és evitar-los, els cops. Hem d'aprendre a gestionar-ho tot perquè els cops no arribin. A ningú no li agrada rebre patacades. Per tant, aquest "Resistiré" és un cant a no fer i a acceptar sense moure'ns tot el que ens vingui, encara que patim. I proposes que la paraula que hem de fer servir és "persistir". Per què? Persistir és una crida a la proactivitat. Fa que et marquis un objectiu -encertat o no- i que facis passos endavant per aconseguir-lo. Amb més o menys rapidesa però activament, és a dir, amb un cert optimisme i motivació, has de caminar cap allà. Resistir és com dir-te em quedo com estic perquè tot podria ser pitjor i, per tant, no avances. Com el nostre entorn canvia sense parar, si només resisteixo, si no avanço, em quedo enrere. Per descomptat que el fet de persistir sempre inclou una dosi de resistència, especialment els dies que no podem continuar avançant. Però cal que mai no perdem de vista la nostra fita, les nostres metes. Una de les imatges que suggereixes al llibre és la de la Marató des Sables. Per què t'agrada? El que m'agrada d'aquesta prova duríssima pel desert és que necessites resistir tant si com no, però si no persisteixes, si no poses cada dia un peu davant de l'altre tot i l'esgotament físic, no arribes al final. Si convenim, com diuen els estudis científics, que la socialització és bàsica per a la salut mental, ara tenim un problema seriós. Ens diuen que restringim al màxim el contacte social... Som una espècie social i necessitem el contacte. Si limites això, malmets funcions mentals bàsiques. És el que passa a les presons, per exemple. Hi ha molts estudis evidents en aquest àmbit que certifiquen aquesta necessitat que tenim els uns dels altres. La tecnologia ens ajuda, naturalment, però el contacte físic, l'abraçada, la gesticulació... tot allò que perdem a través d'una pantalla, és molt important. Les converses, per exemple, són molt més dinàmiques en directe que a través d'un xat. Què ho fa que triem la por o la ira a l'hora de reaccionar davant d'una situació nova? Depèn de diversos factors; un és la personalitat de cadascú, el nostre temperament, que això té una part genètica. I després hi ha una part d'aprenentatge que queda fixada al cervell. Davant de la percepció d'una amenaça, que pot ser la pandèmia o les restriccions imposades per aquesta mateixa pandèmia, hi ha dues reaccions possibles: la por, que ens porta a amagar-nos, a fugir, o la ira, que ens porta cap a una agressivitat defensiva. Al cervell, li agrada rebre ordres? És una situació dual. Li agrada rebre ordres perquè així no pensa, no treballa. Quan nosaltres pensem, quan reflexionem, fem servir la part frontal del cervell. Això és el que consumeix més energia i és molt cansat. Si reps ordres, no et canses tant, però, al mateix temps, també ens agrada reflexionar i decidir per nosaltres mateixos. I aquí també hi ha dos tipus de persones, les que prefereixen rebre ordres, que en general són les que reaccionen a través de la por o la ira, i les que són més reflexives, més curioses, més flexibles... El perill d'aquests temps de pandèmia és que tot es polaritza més que mai. Per què no fem cas de tot el que ens diuen? La feina dels governants és molt complexa. Per començar, mai no s'han enfrontat a una situació com aquesta. A més, hi ha moltes tipologies de gent i han de poder arribar i convèncer-nos a tots. Els que manen potser confien poc en nosaltres, però, especialment als que som més grans, se'ns ha educat perquè no decidim i per obeir a tot allò que ens diuen sense contestar. Això ja no és així amb la gent jove d'ara, que és més lliure, més crítica i que no accepta ordres taxatives. O, en tot cas, demana que. si els donen ordres. els arribin amb arguments convincents. Al final, ens convides a l'optimisme. Això també és ciència, o aquí hi has posat part del teu caràcter... Hi ha desitjos propis, hi ha càrrega ideològica, però també ciència. L'optimisme és un estat mental que es relaciona amb la motivació i amb la felicitat. Jo crec que un dels objectius que hem de tenir com a societat és ser feliços. O intentar-ho, com a mínim. Com a contrapunt, la por només ens fa ser temorosos. Hem de persistir per aconseguir ser feliços. Tot anirà bé, al final? Aquesta famosa frase no és ben bé certa. Això també ho hem de saber. En tot cas, si tot ho fem bé, tot acabarà bé. I per això no podem renunciar a la reflexió. Pensar és cansat, sí, però no podem deixar de fer-ho si volem ser els veritables directors de la nostra vida.