Consentir, desitjar i complaure: educar en la cultura del consentiment adequadament format

"Consentir", "desitjar" i "complaure" són tres verbs que, aplicats a la sexualitat, tenen matisos altament rellevants. Estan íntimament relacionats i sovint coexisteixen, però també els trobem de forma aïllada. Amb aquest article intentem aclarir la confusió. Consentir El problema de la utilització del concepte jurídic del consentiment és que no permet contemplar les relacions sexuals en tota la seva complexitat i riquesa. El consentiment és una condició necessària, però insuficient, per mantenir relacions sexuals amb una altra persona. Si consentir és manifestar un acord deliberat, conscient i lliure de voluntat respecte a un acte, hem de tenir en compte que les persones no ens relacionem amb aquests formalismes i molt menys en situacions lúdiques. A més a més del consentiment (i això és el que difícilment podrà regular la llei) cal algun dels tipus de desig. En qualsevol cas, l'entrada en vigor de la llei de llibertat sexual aquest octubre, coneguda com la llei del "solo sí es sí" elimina la situació anterior que per parlar d'agressió sexual requeria violència o intimidació. Es col·loca així el consentiment al centre del debat amb una llei clarament més progressista i segura per a les víctimes. S'ha d'aprendre a dir (i a sentir) sí o no sense que sigui una tallada de rotllo Desitjar Diu el diccionari que "desitjar" és sentir-se atret envers una persona o una cosa fins al punt de voler-la posseir o atènyer. En el camp de la sexualitat estaria millor que l'atracció es definís per l'ànim de compartir, gaudir o interactuar, però en qualsevol cas ja el 1979 la Dra. Helen S. Kaplan va introduir la fase de desig com a necessària en la resposta sexual. Des d'un punt de vista fisiològic, s'accepta que hi ha dos tipus de desig: el desig espontani (el que s'origina al nostre fur intern) i el desig reactiu (en resposta a les accions d'una altra persona en un context determinat). També des de la fisiologia sabem, i és molt rellevant que s'entengui, que l'estímul genital sostingut, encara que no sigui desitjat (fins i tot sent forçat) pot desencadenar un orgasme per manca d'inhibició de determinats circuits del cervell. Això no és excepcional en situacions d'intoxicació o de xoc i no té cap mena de relació amb el desig ni amb el consentiment. Es tracta d'un automatisme: una reacció involuntària del cos per la qual cap víctima no hauria de ser jutjada. Complaure "Complaure" és el fet d'agradar a algú assentint als seus gustos i/o als seus desitjos. Així, és una acció que s'orienta al gaudi d'una altra persona, fet que no és sinònim d'acció forçada sempre que aquests gustos i/o desitjos no siguin contraris als nostres. És legítim voler agradar sempre que sigui des de la llibertat més absoluta. En sexualitat, aquesta complaença actua sovint, especialment en relacions llargues, però en cap cas no l'hem de confondre amb l'acceptació de pràctiques que no volem dur a terme. Combinació de conceptes Ja hem introduït que el consentiment aïllat és un requisit insuficient per mantenir relacions sexuals amb una altra persona. Cal desitjar. Només així s'eliminen tots aquells escenaris en què es consenteix per por, per pressió del grup, per incapacitat de negar-se, etc. Educar en la cultura del consentiment adequadament format és la millor opció per créixer com a individus, i no només en el terreny sexual i afectiu. Donada la impossibilitat d'establir mecanismes de control extern, la supervisió del consentiment i del desig (tant el propi com l'aliè) ha d'estar integrada, com si d'un sensor es tractés, en qualsevol pràctica sexual. I "qualsevol" inclou allò que fem, amb qui, on i quan. Si sorgeix el més mínim dubte, esdevé imprescindible preguntar a l'altre. Necessitem comunicar-nos més i millor, tant amb paraules com sense.