Viu i genuí, no necessàriament normatiu

Jo volia plantejar la paradoxa d'un català molt contaminat i al mateix temps molt ric. Al costat de castellanismes flagrants (cuidado, fetxa, recibidor, marxa atràs, enfermetat, apellido, en resumides qüentes, llamar l'atenció, qüentos xinos), el protagonista fa servir amb naturalitat un català patrimonial de molt bona llei. Diu jovent (avui tothom diu els joves); diu clenxa i no ratlla, no fa servir l'ortopèdic des que, sinó d'ençà; de tant en tant utilitza el pas en correlació amb no; fa els ulls grossos i no la vista grossa; al costat de andando que es gerundio, té la fraseologia catalana molt plàstica que jo he conegut ben viva (prendre algú per cap d'esquila, tot lo dia, quedar-se a l'escapça, posar tatxes, alto les seques, tenir mal de ventre pel cagar dels altres). Una qüestió essencial són les deformacions, desviacions, els vulgarismes propis de la llengua col·loquial. Digueu-ne com vulgueu. Fins i tot aberracions, per què no? Però que consti que són les nostres aberracions. Totes les llengües tenen les seves, que són formes força engrunades de la llengua estàndard. El Guillem Albà conversa amb l'escriptor Ramon Solsona (CCMA) Per això és tan important tenir una bona literatura, una ortografia unificada, una gramàtica a l'abast de tothom, unes normes ben definides, una bona escola i uns bons mitjans. Tot això fixa la llengua amb referències sòlides i evita una disgregació que al segle XXI seria letal. Les llengües que no posseeixen tot això tot tenen un futur magre. És important tenir una bona literatura, una ortografia unificada, una gramàtica a l'abast de tothom, unes normes ben definides, una bona escola i uns bons mitjans. La llengua la fa el poble. També la desfà, sens dubte, perquè el mateix poble que afua l'enginy verbal es deixa dur fàcilment per les invasions despersonalitzadores. Però aquí no parlem de culpes ni de pecats lingüístics, sinó dels col·loquialismes del català com a fenomen normal i exclusius de la nostra llengua. El presentador d'"El llenguado" en plena exploració del parlar barceloní (CCMA) No ens confonguem! El català col·loquial inclou barbarismes, però també un munt de desviacions normatives que no tenen res a veure amb la influència del castellà. Pregunto: són influència del castellà les deformacions fonètiques de bora nit, delaguard, xixanta, encabat, fandilles, paiella, solsament, etivocar, col·lègit, anar al radera, de jonolls, espenta, ideia, esbarallar-se, aiga, llenga, allavòrens? Són influència del castellà les formes verbals aviam, vem anar (en lloc de vam anar), volguer, sapiguer, poguer, capiguer? És influència del castellà la repetició del pronom en en formes verbals com entorna-te'n, no me n'enrecordo o no te n'enfotis? Extret de: «El malentès del català popular», dins Canvi d'agulles. Per un català més ric, àgil i senzill (Barcelona: RBA La Magrana, 2015)

Viu i genuí, no necessàriament normatiu

Si bé és veritat que "la llengua la fa el poble", aquesta mateixa llengua també es descompon per "l'enginy verbal" dels parlants que es deixen "dur fàcilment per les invasions despersonalitzadores"