Per què l'ortografia desperta passions i en canvi la gramàtica no?

Resposta a la pregunta: perquè la manera com s'escriu s'emmagatzema en la ment en forma d'imatge. L'escrit, i sobretot les paraules escrites, són aquelles fotografies que queden enregistrades a la retina, com aquella imatge fresca i afavorida de quan ets jove que busques quan et fas gran recordant com si fos ara aquell o aquella que havies estat i que t'agradava tant. L'ortografia és l'aspecte de les llengües més superficial, o menys profund, si voleu dir-ho així. L'ortografia no evoluciona de manera natural com ho fa la gramàtica o el lèxic o fins i tot, encara que més lentament, la fonètica. Per això pot semblar excessiu d'engegar guerres ortogràfiques. L'ortografia és el resultat d'una sèrie de decisions externes a la llengua fonamentades en criteris històrics, etimològics, pragmàtics o pedagògics. Per què doncs aixequen tanta passió els canvis ortogràfics? No deu ser perquè ens costa "desaprendre" allò que ja hem après sovint amb dificultat? Quan has après alguna cosa que ja et serveix, se't fa costa amunt canviar-la per una altra que té un nivell d'arbitrarietat semblant al que tenia la forma tradicional apresa. Les decisions ortogràfiques no satisfan mai tothom ni ho fan de manera total. Sempre queden residus de descontentament, residus que sovint es justifiquen amb explicacions que no tenen res a veure amb les llengües. Maria Teresa Cabré conversa amb Guillem Alba a la sala Pompeu Fabra l'IEC (CCMA) Diacrítics Creieu que una llengua és més genuïna perquè té menys accents (del tipus que sigui, no només diacrítics) que una altra? Si fos així, l'anglès o l'italià, que no en tenen, serien llengües espúries. No ens capfiquem amb l'ortografia. Això sí, intentem conèixer-la i aplicar-la. Intentem escriure bé. L'ortografia s'aprèn estudiant-la, llegint i escrivint. No ens entestem a trobar raons per dir que una decisió és millor que una altra. Hi haurà formes a les quals afavoriran els diacrítics i d'altres en què els diacrítics no hi tenen una funció clara. Es diu que quan parlem de "net", per exemple, no sabem si es tracta del nom net de la frase "El meu net ara ja té setze anys", o de l'adjectiu net de "El meu despatx està sempre molt net". Són escasses les situacions de parla natural, no forçada, en què els podem confondre. L'ortografia, insisteixo, no és una representació natural. El que és natural és el llenguatge oral articulat, la projecció primària de la capacitat que tenim tots els éssers humans. A nivell general (no d'especialistes), la resistència als canvis ortogràfics és totalment legítima i lògica des del punt de vista emocional, perquè et costa "desaprendre" allò que ja has après.

Per què l'ortografia desperta passions i en canvi la gramàtica no?

El fet que s'hagi d'aprendre i desaprendre, quan s'hi fan canvis, suposa tot un enrenou. Les decisions ortogràfiques no satisfan mai tothom ni ho fan de manera total.