Fins a quin punt i de quina manera el feminisme ha transformat el llenguatge?

Redacció
TEMA:
Cultura

LLEDÓ- El feminisme ha posat de manifest recursos que tenen les llengües i que poden utilitzar-se. El feminisme i sobretot el fet que les dones hagin ocupat el lloc que els correspon i que en alguns casos han tingut prohibit o hi han tingut molt difícil accés, ha fet que la llengua canviï. De la mateixa manera que era impossible pensar que pogués existir la paraula "xip" si no existien els xips, el va introduir la informàtica, és molt difícil pensar que existís la paraula "advocada" si no hi havia advocades, perquè no podien estudiar la carrera o no les deixaven exercir. Aquest tipus de qüestió és el que fa que les llengües s'ampliïn i que creïn, en aquest cas, un femení que abans no existia perquè no existia aquesta realitat.

Aquí també hi intervé un factor molt important que no és només ocupar llocs, sinó també una història d'autoestima, autoconfiança, de posar-se com a protagonistes del discurs. Segurament recordareu quan a les escoles hi havia APAs (Associacions de Pares d'Alumnes). Podríem pensar que aleshores no hi anaven les mares. No, les mares hi anaven molt més que ara. Què ha canviat aquí? Justament quan potser hi van una mica més de pares, s'introdueix la paraula mares (AMPA, Associacions de Mares i Pares d'Alumnes) perquè les dones han reivindicat el fet que elles estaven allà fent una tasca.

JUNYENT- És que estan molt desencaminats, perquè és això: s'han fixat en el gènere. Com podem dir que el masculí és pels mascles i el femení és per a les dones o per a les femelles quan en molts animals el gènere no marcat és el femení: quan diem la pantera, la girafa, ningú pensa que aquí també hi ha mascles" i estic parlant en femení. Quan em diuen això de "quan diem els enginyers jo penso en un home, doncs què pensem quan diem "les autoritats, les senyories o les excel·lències". Per tant no hi ha relació, i senzillament prescindiria radicalment d'això perquè porta a molts disbarats. Jo aquí en un discurs solemne al paranimf, aquí a la Universitat de Barcelona, vaig sentir un vicerector que deia "els millors i les millores investigadores, això és el resultat d'estar sempre amb "els nens i les nenes" i "els catalans i les catalanes", per tant, crec que és molt més important fixar-nos en com parlem les dones i en com es parla de nosaltres que no en una cosa que no té remei i que a sobre està portant conseqüències si no ridícules, nefastes.

 

Eulàlia Lledó, entrevistada a
Eulàlia Lledó, entrevistada a "El llenguado" (CCMA)

 

Dels recursos que utilitza el feminisme (femení genèric, desdoblament, llenguatge inclusiu), quin et sembla més interessant?

JUNYENT- La llengua funciona com funciona al marge de la nostra voluntat i això, de fet, és un privilegi. En lingüística tenim claríssim que no hi ha llengües millors que altres. Si podem afirmar això, és justament perquè ningú les controla.

Aleshores a mi realment el que em dol és que des del feminisme que lluita per la igualtat es vulgui alterar una cosa que garanteix, que realment puguem acabar sent iguals en tots els sentits, perquè en la llengua sí que ho som. Allò que ens està dient a tots que som iguals perquè això ningú ho controla, per què vols controlar això? No ho puc entendre.

LLEDÓ- A mi, tots els recursos que tingui la llengua em semblen igualment bons i interessants. El que hi ha normalment són contextos: jo no jerarquitzaria, perquè després hi ha una altra qüestió, que és una qüestió de gust: hi ha persones que se senten més còmodes utilitzant genèrics, hi ha persones que se senten més còmodes desdoblant formes, i aleshores això també s'ha de tenir en compte, perquè amb la llengua tenim una relació afectiva –amorosa, per entendre'ns– i estètica. I aleshores això si no es té en compte pots fer molts disbarats, no?

 

El femení genèric

JUNYENT- Hi ha tres llengües al món que tenen el femení genèric i són societats tan masclistes com la nostra. Tenint en compte que el masclisme és universal i el gènere és una qüestió de molt poques llengües –no crec que arribin al 15 per cent de les llengües del món les que tenen gènere- potser és que no hi ha cap relació. Com podem relacionar una cosa que es dona a tot arreu amb una cosa que és residual? Ara, els que fan servir femení genèric, és que només cal sentir-los. Entren en contradiccions contínuament. Jo no soc biolingüista, però quan parlo amb els meus col·legues que es dediquen a aquestes coses ja em diuen que això directament no es pot processar. Per tant, és que estem perdent tanta energia, tants recursos, tants diners, tant temps, intentant arreglar una cosa que ni s'ha d'arreglar ni es pot arreglar que potser hauríem de reflexionar una mica sobre com deixem que ens prenguin el pèl per a no arribar enlloc.

LLEDÓ- Pel que fa a mi, jo no ho utilitzo, en el sentit que a mi no m'agrada fer el que no m'agrada que em facin a mi. És a dir que si a mi no m'agraden els discursos en masculí, perquè m'exclouen o perquè m'invisibilitzen, el que jo no faria és excloure a ningú amb un discurs paral·lel, no? Això ho fa servir la CUP, que és un partit d'esquerres, i m'imagino que és una estratègia de posar de manifest que el masculí és insuficient, i en això la CUP és molt lliure, i qui ho faci a part de la CUP, de crear els mecanismes o fer servir les estratègies que cregui convenients per posar de manifest un problema i per reivindicar la presència femenina, la visibilitat femenina en aquest cas.

JUNYENT- Diuen que és una opció política, però aleshores, per què ens ha de tocar rebre a les dones. Jo als del femení genèric sempre els ho dic: si realment creieu que canviant la llengua, canvieu alguna cosa, per què perdeu el temps amb les dones? Modifiqueu el sistema de possessius, s'acaba la propietat privada i ja tenim la revolució feta. Per què hem de perdre el temps amb el gènere? Anem per la possessió que és molt més transcendent i fonamental. Però en això, ningú em segueix.

 

Carme Junyent, entrevistada a
Carme Junyent, entrevistada a "El llenguado" (CCMA)

 

La utilització del desdoblament en masculí i femení

LLEDÓ- Estic convençuda que el desdoblament dona més visibilitat a les dones i a més a més fa que no ens en puguem oblidar. Suposo que ja tothom ha percebut que de les preses polítiques no se'n parla. No existeixen. Es parla de presos polítics, de presos polítics, i clar quan parles de presos polítics acabes arribant a Lledoners, no a les presons on estan Bassa i Forcadell, no? És a dir, el fet de parlar amb una doble forma faria que necessàriament n'haguéssim de parlar, que ens preocupéssim del que els està passant, de quina és la seva vida a la presó... perquè sabem moltes coses de com és la vida a la presó dels presos, de les preses no en sabem res.

Perquè passa una altra cosa i és que ningú es pot pensar que una doble forma és això, simplement una qüestió de forma. Jo he estat professora durant molts anys. Si jo a classe els dic que els explicaré les trobadores i els trobadors, després els he d'explicar les trobadores. No me les puc deixar perquè aleshores faria el ridícul. Per tant, les dobles formes són molt interessants perquè després t'obliguen a actuar en conseqüència amb aquests dobles formes. I el cas de les preses polítiques és claríssim.

JUNYENT- Jo ja no entenc el mateix fenomen de la visibilitat. Per què volem que ens visibilitzin? El que vull és ser-hi, i si hi soc ja em veuran... és que aquesta és la trampa... ens hem de visibilitzar, per què? Perquè no hi som. Si hi som, no patim que ja ens veuran. Per tant, els desdoblaments no fan que ens visibilitzin, el que fan és invisibilitzar-nos, perquè estan indicant que som una categoria diferent.

 

L'ús dels noms genèrics (en comptes del masculí genèric)

LLEDÓ- Els genèrics són fórmules que permeten, si més no, no invisibilitzar: tu ets pots imaginar darrere d'una paraula com "professorat", professores i professors, no? I això crec que té un valor. Quan "professorat" es va introduir hi havia molta gent que li causava estranyesa, perquè era una paraula que no havia sentit mai. I jo insisteixo que amb la llengua hi tenim una relació afectiva i aleshores jo recordo el cas d'un professor que deia: "és que jo la paraula ‘professorat' no la diré mai perquè em sembla molt freda...", que és fantàstic, eh, que les paraules puguin ser fredes o calentes... però explicava molt bé el que volia dir. Volia dir que era una paraula que no s'havia fet seva. No fem servir paraules si no ens les hem fet nostres prèviament, i aleshores la paraula "professorat", que en un moment donat era estranya, a còpia de dir-la, s'ha convertit en una paraula normal, que és el que passa sempre, i això mostra una vegada més la capacitat de la llengua per crear fórmules genèriques a partir de paraules ja existents.

JUNYENT- A veure, l'ús dels genèrics, el que passa és que dona exemples que són falsos. Fa poc vaig veure una frase que deia: "la infància d'aquesta escola va a la piscina municipal", que és una de les recomanacions que es fan, de substituir nens per infància. I pel que fa a mi, tinc un exemple, que en aquest cas surt al meu campus virtual, perquè jo tinc una norma que diu: "les classes es fan en català, els treballs es poden fer en qualsevol llengua que entengui la professora". I com que això és oficial de la universitat i tot el que escriu la universitat ha d'estar escrit d'aquesta manera, em vaig trobar que vaig ensenyar això a classe i m'ho havien canviat, i em vaig trobar amb què els treballs es poden fer "en qualsevol llengua que entengui el professorat". I aquí vaig haver de dir que no, perquè jo no entenc totes les llengües que entenem el conjunt de professors d'aquesta casa, per tant no té cap sentit. Són les conseqüències de voler arreglar una cosa que no cal arreglar.

 

L'ús del llenguatge inclusiu a les escoles

JUNYENT- Això sí que és adoctrinament i una manipulació claríssima. Jo sempre explico una anècdota que em va explicar una mestra ja fa bastants anys perquè m'estava dient que això tenia conseqüències en el comportament. Perquè jo dic a l'aula, ‘els nens que hagin acabat els deures ja poden sortir al pati' i les nenes no es donen per al·ludides i es queden. Li vaig dir, perfecte, que n'aprenguin. Són dones. Que es quedin a casa planxant mentre els homes van al futbol. Perquè és això, quan desdoblem el que fem és que nosaltres no som considerades com els homes, si les nenes no són nens, els nens poden anar al pati i les nenes que es quedin a l'aula. De fet, aquesta manera de parlar només funciona entre els polítics i l'ensenyament, dos col·lectius que acostumen a estar fora del món, perquè després els mateixos nanos quan surten –tret d'aquest "els nens i les nenes" que ha quedat força fossilitzat- parlen normal... Per tant, en el cas dels polítics és clarament una "pose", i en el cas dels mestres, doncs... no sé què pretenen.

LLEDÓ- Em sembla imprescindible de cara a explicar-los qualsevol qüestió. És un dels passos que s'ha de fer per explicar no el món dels homes, sinó el món de les dones i els homes i de valorar de la mateixa manera el que fan dones i homes, els sabers, els coneixements... i, per tant, em sembla una iniciativa més en aquest sentit. És molt difícil que les criatures, que són generalment molt intel·ligents, entenguin que hi ha escriptores si tu insisteixes a parlar d'escriptors.

JUNYENT- El problema que hi ha amb aquestes manipulacions és que perdem els matisos. Per exemple, jo puc dir: "tots hem de rebre una educació no sexista, nens i nenes". Perquè normalment es pensa que hem donar una educació no sexista als nens i no pensem amb les nenes i, en canvi, a les nenes també les eduquem en aquest sentit. Per tant, aquí s'ha de precisar. El gènere serveix per a moltes coses que no tenen res a veure amb el sexe, també per menysprear les dones. L'exemple clàssic d'"home públic", "dona pública", no deixa de ser això.

Jo crec que el millor que ha fet la humanitat en el seu conjunt és justament la llengua. Per què volem fer malbé una cosa que té aquesta capacitat d'adaptar-se a totes les situacions, que és tan versàtil, que és tan flexible? Que és tan eficaç, si això funciona de meravella, la llengua és una passada. Per què som tan arrogants de voler modificar això?

 

Grup de joves que treballen la relació entre gènere i llengua a la UAB
Grup de joves que treballen la relació entre gènere i llengua a la UAB (CCMA)

 

La llengua és un reflex de la societat?

JUNYENT- La llengua reflecteix la societat. Però quan es reflecteix el masclisme, no és precisament a la gramàtica perquè si és la gramàtica el que és masclista, estaríem perduts, és que no hi ha remei, el masclisme és inherent als humans, no tindríem solució.

Normalment quan es parla de canviar la llengua es parla del lèxic, i clar que sí! El lèxic és la part més fàcil i, per tant, per mi que es deixin de dir determinades paraules i es substitueixin per altres més... deixem-ho en educades em sembla molt bé, però això no té res a veure amb tota aquesta maquinària dels desdoblaments i de la manipulació del gènere.

LLEDÓ- A vegades parlem de llengua i realitat. La llengua és part de la realitat, llavors és evident que és un reflex de la societat, és un mirall i les coses van en doble direcció.

Fixa't fins a quin punt la llengua és un mirall de la societat, que fins i tot en un aspecte conflictiu, especialment delicat, que és amb les paraules carregades de significat, canvia. És a dir: una dona pública quan jo era jove, era una prostituta, sense pal·liatius, no hi havia més. Tu entres en un institut i una dona pública és una ministra, és una presidenta del Parlament... s'ha buidat d'aquest valor pejoratiu.

 

Transformant el llenguatge, es pot transformar la societat?

JUNYENT- Si algú troba mai un cas en què això hagi passat m'ho començaré a rumiar, però encara ningú m'ha donat un exemple de societat que s'hagi transformat perquè s'hagi transformat la llengua.

LLEDÓ- Hi ha una relació dialèctica. És a dir, com que tot està imbricat, els canvis en la societat influeixen en el llenguatge, ocasionen canvis en el llenguatge i, al seu torn, els canvis a la llengua ocasionen canvis a la societat.

Finalment el que passa és que la llengua la fem les persones, els parlants, i les institucions van a remolc d'aquesta llengua que canvia, no?

La llengua canvia cada dia. Hi ha paraules que decauen, hi ha paraules que moren... quedaran als diccionaris històrics, hi ha paraules que apareixen. Una llengua que no varia mor, el llatí és perfecte: feta i deixada estar. Però clar, és morta. I aleshores les llengües canvien, per moltes raons, per molts motius, totes alhora, tots alhora. I un dels motors de l'evolució del català és aquest, també. No només del que parlem la gent, dones i homes, i de les maneres d'intercanviar. Sinó també, per exemple, de les decisions que es prenen a les acadèmies. L'IEC per exemple en un moment donat, crec que va ser per la primera edició, la que va sortir el 1995, va decidir que en els oficis, càrrecs i professions s'havia acabat el "el que fa tal cosa, el que fa tal altra...."i posar "la persona que". I és una decisió jo diria que sàvia, santa, econòmica, no discriminatòria, no excloent, no invisibilitzadora... és a dir, arriba aquí, no?

Veus canvis que no t'haguessis pensat mai, ni hi havies caigut que podien donar-se, i s'han donat. I ni els ha ordenat el feminisme, per dir-ho irònicament, ni les guies... les guies de llenguatge inclusiu. No. S'han creat per la necessitat real que tenim la humanitat, dones i homes, de dir les coses d'una determinada manera. Que aquí potser han empès més les dones? Lògic, perquè els homes tenen una identitat sexolingüística forta, la qual cosa és estupenda, i per estar al mon és bo tenir una identitat sexolingüística forta, que és el que les dones en general, i cadascuna a la seva manera, i el feminisme intervindrà més o menys, fan.

ARXIVAT A:
Cultura

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut