El català (l'home, no l'idioma) té una relació difícil amb la verbalització de la vulgaritat i especialment amb la seva expressió més agressiva, l'insult. Les causes de la nostra porugueria nacional segurament la psicoestètica les explicarà millor que no pas jo, però cap ésser viu pot deixar d'estranyar-se davant dels sorprenents resultats d'aquelles crides amb què periòdicament ens turmenten les xarxes: quina és la vostra paraulota preferida. Eunucs insulsos com tanoca, eixelebrat i capsigrany solen ocupar els primers llocs del podi; per no parlar d'aquelles tirallongues del capità Haddock, tan acolorides com impracticables (heu sentit mai ningú bramant "nyèbit de catracòlit!" a la cua del carnet d'identitat?). Pura ensonyació romàntica o simple desig reprimit? És probable que si es tractés de triar la postura sexual que ens excita més tampoc diríem la del missioner, sinó alguna de ben recargolada i kamasútrica (i segurament mai duta a la pràctica).   Un bon exemple dels insults més nostrats, però poc usats.   Perquè després, a l'hora de la veritat, què fa el poble català?   Que poder sentiu gaires tanoques o capsigranys per aquestes teles i ràdios de déu? No, el que sentim d'uns anys ençà són gilipolles a tort i a dret. Perquè som tan ídems que fins i tot l'improperi del veí ens sembla més improperi.   Per definició, l'insult s'ha de poder proferir en veu alta i directament a la persona interessada; no en va, l'origen del terme és el verb llatí insultare, 'saltar a sobre'. És pràcticament una agressió (de fet, antigament, els metges anomenaven 'insult' l'atac morbós, és a dir, l'aparició sobtada d'una malaltia). Per això és important no confondre'l amb el terme merament despectiu, com ara nyeu-nyeu o arracada ("Quina arracada de fill que t'ha sortit, noi!"). Tot i així, sempre n'hi ha que es mouen en una ambigua terra de ningú, com ara tifa, baliga-balaga o el fantàstic tros de carn batejada, que semblen difícils d'etzibar en directe i ens hem de conformar a inserir-los en un context descriptiu de la persona que ens ha merescut tal consideració.   Com se sap quan una desqualificació és genuïna o d'importació? No sempre es pot arribar a discernir, però hi ha una manera que hi ajuda molt: traduir-ho literalment.   Així, és difícil de saber en quina llengua va sonar per primer cop fill de puta (o l'equivalent), però, en canvi, barrut o penques són indubtablement de matriu autòctona. Proveu de traduir-los al peu de la lletra a una altra llengua que conegueu i ho veureu de seguida.   El Pau Vidal amb el Guillem Albà, assajant l'art d'insultar en català mentre van amb moto.   I dic tot això amb l'autoritat que em confereix haver-me sentit dir tota la vida, en boca de l'àvia, "Ai, Pau, no siguis tan pau i deixa'm en pau". Cantarella que mira si soc pau que no vaig entendre fins als vint-i-llargs, quan se'm va acudir buscar-me a mi mateix al diccionari. No l'hi agrairé mai prou.   Extret de la introducció de:  100 insults imprescindibles. Cossetània Edicions, (2014).   [Bonus track: Sempre que em demanen el meu insult preferit em posen en un compromís, perquè no sé mai quin triar. Me'ls estimo tots, jo. Però reconec que últimament m'estic aficionant a un que trobo molt expressiu. Com que escriure'l aquí seria políticament incorrectíssim, us dono una pista: és l'últim que se sent en el gag dels valencians que surt al capítol d'avui. Pareu bé l'orella].