Quim Masferrer: "El futur és aquell lloc on ens podrem tornar a abraçar"

Des de llavors hem viscut temps estranys, temps molt complicats, però que ens han ensenyat moltes coses. Només en unes setmanes vam enyorar i vam aprendre a valorar els petits grans detalls: els petons, les abraçades, els somriures cara a cara, les trobades amb la família i els amics... Malgrat els temps incerts, malgrat tots els obstacles, per sort la vida és tossuda i fa el seu camí passi el que passi. I és per això que "El foraster" torna a la carretera per seguir coneixent la gent dels pobles de Catalunya i descobrir les seves petites grans històries. Perquè, tot i el virus, i ara més que mai, a tots ens uneixen els mateixos anhels i a tots ens preocupen les mateixes qüestions: la salut, la família, l'amor, la feina i el pas del temps. I quan es tracta d'aquests temes, tothom té una història per explicar, tothom té una entrevista, tothom mereix ser escoltat. I quan ho fas, reps regals increïbles que no t'esperes. En tot aquest temps no he deixat de trobar gent autèntica, que et parlen sense embuts i que t'expliquen veritats, les seves veritats. En aquesta nova temporada estic content que "El foraster" hagi trepitjat per primera vegada un bon grapat de comarques que no havia visitat fins ara, com el Vallès Occidental, el Garraf, el Tarragonès, el Pla d'Urgell, la Segarra i el Baix Penedès. Sens dubte, però, una de les experiències més enriquidores ha estat el programa especial gravat en temps de confinament. Des de casa meva vaig poder-me posar en contacte amb algunes de les persones que havia conegut en els meus darrers viatges, per compartir com estàvem passant el confinament i com es vivia aquest moment tan excepcional als seus respectius pobles. Encara que fos de manera virtual, em va agradar moltíssim compartir experiències amb vells coneguts de llocs com Cadaqués, Gisclareny, Llívia, Castellfollit del Boix o Vimbodí i Poblet, amb veïns del barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs i amb les monges de clausura del monestir de Sant Daniel de Girona. Junts vam poder riure i plorar, vam compartir experiències, aprenentatges, pensaments, pors i esperances. Vam recordar persones estimades que, com tants milers i milers arreu del món, han marxat per sempre. Vam agrair l'enorme esforç del personal sanitari per combatre el virus i vam xerrar sobre qüestions tan diverses com la solidaritat, la nostra relació amb la natura, la diferència entre viure al poble o a la ciutat, la manera que tenim de consumir, els problemes econòmics, les relacions familiars i de parella o la importància de cuidar la nostra gent gran. Amb tots ells, i també amb vosaltres, vull compartir un desig d'esperança en el futur. Perquè el futur és aquell lloc on ens podrem tornar a abraçar. Aquell lloc on tornarem a ser nosaltres mateixos, però més propers que mai, i més capaços de valorar les petites coses que ens regala la vida. I és on podrem dir que, en el moment més dur, vam saber treure el millor de nosaltres. El futur és més gent per conèixer i més pobles per descobrir.