Sol Picó: "Seria important que la dansa fos una matèria obligatòria a l'escola"

La Sol Picó ha creat més de 30 espectacles de dansa i té una companyia pròpia i una escola. Ha rebut els premis més destacats i és una referent de la dansa del nostre país. Emma: Sol, recordes la primera vegada que vas ballar? Sol: Sí, me'n recordo molt bé. Jo soc dAlcoi i m'agradava molt ballar per casa, pel passadís, i la meva mare sempre deia que estava per allà donant boig; i va dir: "va, anem a apuntar la xiqueta a ballet". Va tenir aquella brillant idea de focalitzar-ho. Em va apuntar a l'escola de dansa a Alcoi i recordo aquell dia, totes allà amb el mallot rosa, que era rosa o blau, i vaig agafar la barra de ballet i vaig fer els primers acords amb la pianista, que abans es feia amb piano totes les classes de clàssic, i doncs un, dos... Vaig començar clanc, clanc, clanc, en el primer port de braç agafada a la barra i vaig sentir, no sé vaig sentir alguna cosa que vaig pensar: "és que això vull fer-ho tota la meva vida". Emma: Tu quantes hores entrenes? Sol: Depèn. Normalment jo soc d'aquestes que encara tinc la disciplina de quan érem joves. Tres hores és quasi sempre; és com el mínim que m'agrada estar-m'hi. Fer la meva classe, del que sigui: ioga, entrenament que faig jo personal, després improviso... faig cosetes; i normalment en les èpoques de producció són sis hores o més, tot depèn de la resistència que tinguem. Emma: Diries que la dansa té més d'esclau per la disciplina o té més d'alliberació per l'expressió que comentaves? Sol: Té les dues coses. Té una alliberació brutal, perquè és el que diem, és el contacte amb el món, amb la vida, connectar-te amb tu mateix també espiritualment, i físicament i mentalment, però és esclau perquè dedicar-te a la dansa professionalment és una absoluta esclavitud; vull dir, jo això ho tinc absolutament assumit, i sobretot la meva família, els que més assumit ho han de tenir. Emma: La mare et va animar, potser, més que alguns professors a ballar? Sol: Doncs sí, la meva mare que era molt mona, em deia Sole, i ella portava l'"artisteo" en el seu cos, era d'aquestes senyores que anàvem a algun lloc i deia "Que cante Sole! Que cante Sole!". La meva mare de seguida es posava allí però se'n va anar prompte, quan jo tenia setze anys; després l'entorn familiar ja va ser molt complicat i el meu pare ja no ho tenia tan clar, no sabia què era això de ser ballarí perquè no tenia cap antecedent a la família; i a vegades també algun professor tampoc, òbviament uns quants no em van animar gens d'entrada... però clar, uns no t'animen gens i uns altres t'animen, per això dic que l'important és creure en tu i intentar-ho sigui com sigui. Emma: Què passaria si a l'escola la dansa fos una matèria obligatòria? Sol: Jo crec que faria molt bé. Jo crec que seria molt important, però no només ballar per ballar, jo crec que alguna cosa més profunda, conèixer bé el cos, conèixer bé la respiració... que fos una matèria que realment connectés a l'ésser humà amb si mateix. Poder expressar les coses que et puguin passar o que necessites expressar a través del cos, que no només la paraula, que ja la tenim molt adquirida i assumida, però el cos no. Emma: Sol, tu consideres la cultura un bé essencial? Sol: Com no ha de ser un bé essencial! Òbviament no som metges, però d'alguna manera som una espècie de benefactors de l'ànima. I la cultura t'ajuda... Ho hem vist clarament durant el confinament. Què hem fet? Consumir cultura, ballar, moure'ns, escoltar música, veure cinema... A vegades estàs de mal humor i veus un bon espectacle o sents una música meravellosa i et canvia l'humor, et canvia l'ànima i canvia el teu estat físic també. Emma: Ho necessita l'artista i ho necessita el públic? Sol: Absolutament. Emma: Has pogut combinar la maternitat, parlant de la dona, amb la teva professió. Tu has ballat embarassada, ara potser ho tenim més al nostre imaginari... l'Andrea Motis amb la trompeta, embarassada, però abans no era tan normal. Sol: No ho sé... Com que em venen les coses així de sobte vaig dir: ui, estic embarassada! Emma: Ho haurem d'incorporar... Sol: Home, totalment; l'embaràs, el nen... tot s'ha d'incorporar. Això que el pobre Tomàs n'estava fins aquí, ja! Em va donar per tenir més marxa que mai! Emma: Encara més! Sol: Estava com una moto. De fet vaig ballar un diumenge pel Temporada Alta i dilluns paria. En Tomàs va dir: "prou ja, mama, no puc més, deixa'm ja"; a sobre de les puntes, i recordo que jo sentia del públic: Oh, oh! I anava ballant per la boca de l'escenari amb les puntes i amb uns ganivets... unes coses que feia... i sentia el públic. També, a Irlanda, recordo que vaig sortir a ballar amb les puntes i el públic era com: Oh! Sents com tota la platea: Ohh! Emma: Com ha sigut la represa de contacte amb el públic? Sol: Com era d'esperar, amb moltes ganes tot i les mascaretes, les distàncies, les que siguin... posar-se sempre davant del públic per a mi és un acte bastant familiar per una part, i és com una mica un pas diferent a la trajectòria de solos que fem. Hi ha dansa però també inclús m'atreveixo a xampurrejar una mica de cançó i tot! I és un espectacle complicat que necessita tant sí com no la reacció del públic, a més interactua amb ell, així que és molt important. Emma: Sol, has rebut premis molt destacats: els nacionals de Catalunya, d'Espanya, la creu de Sant Jordi... Tu va haver-hi algun moment que vas notar un clic i vas veure que allò que és tan orgànic per a tu es convertiria en una carrera que arribaria on ha arribat, amb aquesta trajectòria? Sol: Jo encara penso que... a veure què passarà d'aquí uns mesos! Vull dir, que mai t'ho acabes de... és que és difícil aquesta professió. Jo penso que pots estar en molts premis i després pots estar sense feina. Ara ja perquè, òbviament, si no venen propostes les genero jo, i ja has creat un hàbit, però és complicat, és un món difícil on has d'estar tota l'estona a sobre, i per molt premi i per molt reconeixement, no et pots adormir. Emma: I al marge de la dansa, a nivell de cultura general quin diagnòstic faries tu ara al país, als Països Catalans? Sol: Jo crec que és un país que té una gran essència cultural i té una força cultural important. Ara mateix sobretot està complicat i està dèbil però s'hi ha de donar suport, no només l'administració, tot el que ens envolta a nosaltres mateixos, i s'ha d'anar buscant les fórmules i les maneres de que la cultura no decaigui mai, perquè és un país culturalment potent i ho ha de demostrar constantment i ha d'estar allà. Emma: I d'on traieu aquesta font inesgotable de passió i d'energia? Perquè tot sovint no us han donat el suport que potser necessitaríeu institucionalment. Sol: Doncs la necessitat. Jo necessito fer aquesta feina, és una vocació també, i quan n'hi ha més, doncs ho celebres molt i ho comparteixes i és molt d'agrair. Quan una producció té diners doncs contracto gent i som uns quants i fem moltes coses; quan n'hi ha poc, ara n'hi ha poc, doncs fas un solo o fas un duo i sempre amb les ganes i necessitat de comunicar i d'explicar coses. La Sol Picó i l'Emma Quadrada es desplacen fins a Girona on la Makady, amb l'ajuda del seu germà Musti, prepara el pati d'una escola pública per viure un espectacle de dansa únic. Ella és una fan de la Sol i de la dansa en general, que durant molts anys no va poder ballar perquè la seva família, d'origen musulmà, no la deixava.

Sol Picó: "Seria important que la dansa fos una matèria obligatòria a l'escola"

Ballarina i coreògrafa, la valenciana Sol Picó és un referent en el món de la dansa contemporània i ha explicat, a "El bolo", com aquesta disciplina ha marcat la seva vida