Anar a la navegació principal

Eugenio

Eugenio
Eugenio

Eugenio Jofra representa, probablement, el cànon perfecte de com s'ha d'explicar un acudit. Va començar a actuar als anys seixanta juntament amb la seva dona, Conxita. Feien un duo musical que aviat es va famós a Barcelona. Un dia, Eugenio es va quedar sol a l'escenari per un imprevist que va fer que la Conxita marxés del local. I va començar a explicar acudits per sortir del pas. La reacció del públic va ser tan bona que mai més va abandonar el gènere. Eugenio ser el rei dels cassetes i els discs de vinil i en va vendre milions amb els seus millors moments. Era estimat a Catalunya i també arreu d'Espanya perquè les històries que contava eren divertides, surrealistes, blanques i, per sobre de tot, originals. Molts dels acudits que s'expliquen encara avui van sortir del repertori d'Eugenio, un home que anava per a joier i que, de fet, va acabar sent conegut per una bona perla, el cèlebre "saben aquel que diu...".

El Tricicle

El Tricicle
El Tricicle

El Tricicle va sorgir d'una necessitat gairebé imperativa: fer humor sense haver de parlar. A principis dels vuitanta, la sala Villarroel va quedar lliure i els van donar l'oportunitat d'actuar-hi. El Paco, el Carles i el Joan van recopilar tots els números que havien estat fent fins aquell moment i van composar "Manicòmic". Van triomfar i en cada sessió feien riure gairebé cent persones. No s'esperaven que al poc de temps els veurien vint milions de persones al programa "Un, dos, tres..." interpretant el recordat "Soy un truhán, soy un señor". I encara menys que, deu anys després, arrencarien el somriure de tres mil milions de persones en la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona. Porten trenta-cinc anys d'humor i no tenen cap pla de retirada imminent. Segurament, el Tricicle són el grup que més coses ha dit sense parlar en aquest país.

Imitadors

L'Artur Mas i el Josep Antoni Duran i Lleida del "Polònia"
L'Artur Mas i el Josep Antoni Duran i Lleida del "Polònia"

L'humor a Catalunya no s'entendria sense el fenomen dels imitadors. Des dels inicis, la Televisió de Catalunya ha donat espai als imitadors en els seus programes. Des de Santi Sants, que es transformava en Tina Turner o en Perales, fins a Queco Novell, capaç de fer-nos petar de riure fent de Rajoy o del rei Felip VI. Presidents de clubs de futbol, presentadors de televisió, tertulians, escriptors, polítics i, especialment, presidents de la Generalitat han estat parodiats pels millors imitadors, mestres de la clonació a casa nostra. I ho seguiran fent mentre el públic segueixi fent confiança als actors brillants del "Polònia" o el "Crackòvia" i mentre els imitats segueixin rient mentre veuen les seves imitacions per la televisió.

Pepe Rubianes

Pepe Rubianes
Pepe Rubianes

Pepe Rubianes podia haver estat un bon professor de Filosofia, però el teatre ho va impedir. Un dia, a finals dels setanta i acabada la carrera, va haver d'escollir entre fer de docent a les aules o a l'escenari en l'obra 'No hablarás en classe'. Per sort per tots els seus admiradors, va escollir el teatre. El resultat de la tria van ser espectacles tan recordats com ara "Ssscum!", "Ño", "Sin palabras" o el gran "Rubianes solamente", que va estar nou anys en cartellera. Va recórrer gran part del món i estimava especialment Cuba, Egipte, Kènia i Etiòpia, país a què va dedicar el seu darrer espectacle, "La sonrisa Etíope". Tothom el recorda com a iconoclasta, malparlat, contestatari, punyent i extremadament divertit. Però per sobre de tot, va ser un humorista popular, estimat per la gent i sol·licitat pels mitjans de comunicació fins a l'extrem de ser el tercer personatge més entrevistat a TV3, només per darrere dels presidents de la Generalitat. Es fa difícil oblidar en Pepe, aquest mestre de l'humor que va nàixer a Galícia, tot i que gairebé mai va viure allà, però que sempre va viure a Catalunya, tot i que gairebé mai va néixer aquí.

Rosa Maria Sardà

Rosa Maria Sardà
Rosa Maria Sardà

No hi ha moltes actrius que puguin fer riure, fer plorar i fer plorar de riure. I encara menys que ho facin tot de manera brillant, guanyant-se l'estima del públic. Rosa Maria Sardà n'és una d'elles. La seva mare no volia que fóra actriu i, de fet, mai no va estudiar art dramàtic i, malgrat això, ha fet riure com si s'hagués doctorar cum laude a la millor escola d'humor. Segurament molts la recordaran per les escenes de sofà amb l'Honorato al programa de televisió "Ahí te quiero ver" o per les seves actuacions a "Una nit amb Vittorio Gassman". Altres la recordaran per les nombroses pel·lícules amb Ventura Pons o per la seva gran passió, el teatre. Probablement, pocs recordaran quants Premis Goya té o en quantes obres de teatre ha participat però el que mai no s'oblidarà és la seva capacitat per emocionar-nos quan actua. Tant si ens fa riure com si ens fa plorar.  

Més de 30 anys rient amb TV3

El Lopes, l'Emma i el David a "Plats bruts"
Una escena de la sèrie "Plats bruts"

"Hotel Fawlty", "Sí Ministre", "Plats Bruts", "Els Joves", "Míster Bean", "La memòria dels Cargol", "Oh, Europa", "La Cosa Nostra", "Persones Humanes", "Vinagre"... Totes tenen en comú un element central: l'humor. La Televisió de Catalunya sempre ha donat una gran importància a la graella als programes que han fet riure l'espectador. Des de Miki Moto a Andreu Buenafuente, passant per Palomino, el Nen de Castefa o el 'follonero', la televisió a casa nostra no s'entendria sense un gran riallada a l'altra banda de la pantalla. Per això portem més de trenta anys rient amb TV3. I només ha estat el començament.

La Trinca

La Trinca
La Trinca

Josep Maria Mainat, Toni Cruz i Miquel Àngel Pascual són tres noms que han quedat associats a la sàtira musical, a les cançons més punyents i més divertides sobre l'actualitat. La Trinca va començar actuant per a estrangers a la costa i van madurar en balls d'envelat arreu de Catalunya. L'èxit els va arribar a finals dels setanta i principis dels vuitanta quan van convertir la música en un vehicle d'humor com ningú l'havia fet fins aleshores. Van triomfar a la televisió, amb programes com ara "No passa res" o "Tariro Tariro" i també ens van fer creure que l'home ve de la patata, ens van ensenyar què valen les faixes quan estan de rebaixes o qui va ser el Baró de Bidet. Tot i que un dia decidissin deixar d'actuar davant les càmeres, Catalunya sempre recordarà la ironia i la conya dels tres nois de Canet.

Joan Capri

Joan Capri
Joan Capri

En Capri era un humorista rondinaire de mena, però extremadament divertit i amb una capacitat per fer riure com pocs altres artistes. Va triomfar al teatre, amb obres tan cèlebres com ara el "Don Joan" que va fer amb la Mary Santpere. De vegades, li costava sortir a l'escenari a causa d'unes pors que gairebé eren més existencials que escèniques. Quan sortia, però, l'espectacle era rodó. També és recordat pels seus papers a la televisió, com ara el del "Doctor Caparrós" i per algunes aparicions al cinema, com ara "El Baldiri de la costa". Mai es va treure de sobre etiquetes com la de garrepa o la d'home de caràcter complex, difícil. Atès el seu immens èxit, per tant, poca gent dubtarà que en Joan Capri va ser l'humorista emprenyat que més ha fet riure els catalans amb frases tan populars com ara "l'amor se'n va... però ella es queda".

Mary Santpere

Mary Santpere
Mary Santpere

Mary Santpere era modista en la companyia teatral de son pare, Josep Santpere, fins que un dia va substituir l'actriu principal i el públic no va parar de riure amb la seva interpretació. Havia nascut una còmica que triomfaria entre el públic durant gairebé seixanta anys. Era una artista total: cantava, ballava, actuava i, per sobre de tot, feia uns espectacles oberts, despreocupats i molt divertits. Durant molts anys se la va conèixer com a "la reina del Paral·lel" pels números picants que la van fer famosa a l'artèria artística de Barcelona. Va conrear l'humor per tot el territori i a Espanya l'estimaven gairebé tant com a Catalunya. Potser per això a Sevilla li deien la "Giralda catalana" i, a casa nostra, la geganta de l'humor.

Miguel Gila

Miguel Gila
Miguel Gila

Miguel Gila va nàixer a Madrid i va triomfar a Catalunya. Els catalans li van reconèixer la capacitat de fer humor amb naturalitat de temes tan poc divertits com ara la guerra. Va tenir la gran habilitat de criticar l'exèrcit, les armes i l'esperit bèl·lic dins d'un règim militar manat per un general. Gila era el rei del telèfon de baquelita, de fer riure parlant de manera surrealista a través d'un aparell inversemblant fent veure que conversava amb entitats tan poc xerraires com l'enemic. No només va ser el pare de molts monologuistes que vindrien després sinó que va fer de testimoni crític d'una societat en blanc i negre a qui només ell va ser capaç de donar color a través del seu humor.

Cerca vídeos del programa