Francesc Escribano

Francesc Escribano

Francesc Escribano, productor de "Descalç sobre la terra vermella"


Encara recordo el dia que vaig demanar a Pere Casaldàliga què li semblaria fer una pel·lícula del llibre "Descalç sobre la terra vermella". He de confessar que no les tenia totes. Li vaig escriure un correu. Ho vaig fer amb tota la prevenció, amb la màxima cura possible i, per què no dir-ho, amb poques esperances. Estava segur que diria que no. Casaldàliga, tot i haver estat protagonista constant de mil i una situacions, defuig sempre els protagonismes. "No sóc cap vedet", m'ha dit en més d'una ocasió. Per això dubtava del seu consentiment. Però al mateix temps Casaldàliga sempre ha estat molt conscient del poder dels mitjans de comunicació i de la capacitat que tenen per sensibilitzar i també per mobilitzar. A més, i aquí hi ha la clau que pot explicar la seva decisió, sempre li ha agradat molt el cinema. Així doncs, no em va deixar de sorprendre que Casaldàliga acabés dient que sí. Potser el vaig agafar en un moment de debilitat, no ho sé... El fet és que em va dir que sí, que podíem parlar de la pel·lícula però amb una condició, no havia de ser una pel·lícula sobre ell, sinó sobre la gent de la regió i sobre les seves causes. Els autèntics protagonistes de la història, segons ell. Li vaig preguntar si, com a condició, abans voldria llegir el guió i em va dir que no. Punt.

El procés per portar a la pantalla "Descalç sobre la terra vermella" ha estat llarg i laboriós. Han estat necessaris més de cinc anys per concloure el guió, trobar coproductors al Brasil i aixecar el finançament. Finalment el projecte va evolucionar cap a una minisèrie televisiva en la qual han participat TV3, TVE, TV Brasil i algunes empreses, com ara ENDESA.

Al llarg del llarg procés de preparació de la pel·lícula he mantingut un contacte permanent amb Pere Casaldàliga i he tingut l'oportunitat d'acompanyar-lo en alguns moments puntuals d'aquesta última etapa de la seva vida marcada, o millor dit limitada, per la malaltia. És el seu "amic Parkinson", com explica en Pere sense perdre mai el seu peculiar sentit de l'humor, un amic del qual s'ha autoimposat no parlar malament per més que li faci la punyeta, un amic que deteriora la seva capacitat de moure's i fins i tot de parlar, un amic que li imposa una rutina estricta de vida i que l'obliga a enclaustrar-se a la seva casa de Sao Felix.

A pesar dels anys, de la malaltia, dels tremolors, del dolor, a pesar de totes les mancances i limitacions, Casaldàliga ha continuat clarividentment actiu. El contrast entre la fragilitat del seu cos i la força del seu esperit és cada vegada més gran i més impressionant. Però el que realment m'ha impressionat en el contacte d'aquests últims anys ha estat veure fins a quin punt ell ha mantingut ferma la seva coherència fins a les últimes conseqüències i comprovar el gran respecte i estimació que li professa molta gent al Brasil i fora del Brasil. Veient-lo a casa rebent la gent, la seva gent, els indis, els posseiros, els camperols i els comerciants de Sao Felix, o participant d'alguna celebració amb la comunitat, m'impactava especialment descobrir el sentiment i la intensitat en la mirada de tots aquells que el visitaven o el saludaven. Mirant aquestes escenes quotidianes i constants a Sao Felix imaginava que això és el que seria o el que tindria l'Església si fos pobra. Casaldàliga continua tenint només tres camises, dos pantalons, un anell de tucum i ara ha incorporat també a les seves propietats un bastó per agafar-se. Res més. Si el comparo amb altres bisbes o amb altres figures poderoses de la jerarquia eclesiàstica les diferències en el patrimoni i en l'aparença són notables. Però, en canvi, el que sí té el vell bisbe de Sao Felix és el respecte de tothom i l'amor de molts dels seus conciutadans. Un altre contrast que impressiona.

Els dies de rodatge de "Descalç sobre la terra vermella" van ser intensos i apassionats. Un sentiment especial, un corrent d'estimació cap a la figura de Casaldàliga, cap la gent de la regió i cap a la seva història es va encomanar a l'equip catalanobrasiler que va participar en la producció. No sabria explicar-ho de manera racional, però la presència de Casaldàliga en la ciutat durant tot el temps que vam estar fent la pel·lícula va donar força a tot l'equip i sentit a tot el que fèiem. No és que ell fes res en especial, perquè, per no fer, no va voler venir cap dia al rodatge... Va dir que no volia implicar-s'hi més del compte ni condicionar la nostra feina. Una actitud extraordinàriament generosa per part seva i una mostra de confiança que sempre li agrairé. Però com que ell no venia al rodatge, la seva casa es va convertir en un lloc de peregrinació constant d'actors i tècnics que li explicaven el que fèiem i que, a més d'explicar-li com anava la pel·lícula, volien gaudir d'una estona amb la seva companyia i, sobretot, del plaer d'escoltar-lo.

En tot moment em va sorprendre la tendresa i la simpatia amb la qual en Pere va tractar al seu "alter ego", com ell li deia, l'Eduard Fernàndez, un actor que es va entregar fins a la extenuació i que va es va buidar anímicament i física per omplir-se del personatge que havia d'interpretar.

Al llarg del procés es van produir molts moments i situacions divertits, interessants i, també emocionants, com per exemple quan van arribar a Sao Felix els dos actors que havien d'interpretar dues de les persones que més han estimat i a qui més ha estimat Casaldàliga. Eren la Clara Segura i en Marcel Borràs, que interpretaven respectivament la Tia Irene i en Moura. Quan van anar a veure'l a casa seva, els tres es van mirar i es van abraçar i no se si van ser les primeres paraules del Pere o el seu somriure entretallat pels tremolors de la malaltia, però tant la Clara com el Marcel van començar a plorar. Casaldàliga els va tornar a abraçar i els va parlar de qui eren Irene i Moura i, com no podia ser d'una altra manera, els va parlar dels problemes de la regió. Els va explicar que la lluita per la terra no s'aturava mai, que en aquell precís moment a pocs quilòmetres de Sao Felix els indis xavante lliuraven la lluita decisiva per recuperar la terra que molts anys abans els fazendeiros els hi havien pres. "La terra, sempre la terra! -els va dir Casaldàliga-. Estic segur que el dia que em facin l'autòpsia en el meu fetge i en el meu cor trobaran terra vermella".

(extret de l'Epíleg de la nova edició de "Descalç sobre la terra vermella")