Segle XI, a les terres de la frontera entre àrabs i cristians, al nord-est de la península Ibèrica. I, en aquelles terres, hi ha un noble cristià: Arnau.
Arnau es troba al mig de lluites entre nobles i al mig de passions amoroses que limiten amb la imprudència: rebutja la seva dona i estima una noia que no li pertany.

Al mateix temps, Arnau aprèn entre els que haurien de ser els seus enemics, els sarraïns, el sentit de la pròpia llibertat.
Però l'autèntic enemic de l'Arnau és un cristià, el noble Odalric, el seu cunyat, que, per ambició, intentarà destruir-lo i portarà aquest intent fins a la màxima autoritat de totes aquelles terres: el comte de Barcelona. Odalric no li és fidel; Arnau, sí. L'enfrontament entre els dos nobles és inevitable.

Mentrestant, a l'abadia també es reprodueixen els dos bàndols. La tranquil·litat dóna pas a l'assassinat i a l'ambició d'alguns monjos que volen aconseguir un tresor, però només Arnau té la clau per trobar-lo.

Una dona, Agra, la bruixa, observa i sembla moure els fils de tots els personatges.

L'estratègia d'Odalric dona fruits. I Arnau, cada cop més sol, ha d'enfrontar-se amb un judici fraudulent. El veredicte: l'exili.

Sància, la dona d'Arnau, troba consol en un estrany comediant, Ermengol, que serà decisiu per al desenllaç de la història.

Arnau, però, malgrat el veredicte del judici, no se'n va a l'exili. Acompanyat pel seu escuder, recupera el tresor de la cripta de l'abadia i prepara la venjança contra Odalric. És una venjança impossible, perquè Arnau està tot sol.

I si Arnau busca la venjança, Odalric busca la mort d'Arnau amb la mentida i la traïció. Però Odalric no ha lligat bé tots els caps. Berenguer, el nou comte de Barcelona, l'humilia i l'obliga a rehabilitar Arnau. I Odalric, contrariat i obcecat, buscarà la mort d'Arnau com sigui.

Tots els personatges convergiran riu amunt per defensar o per matar Arnau. Finalment, l'enfrontament dels dos nobles es fa inevitable. Un dels dos haurà de morir.

Anar al contingut