Oriol Mitjà: "Expresso el que vull sense por de les represàlies"

L'epidemiòleg i investigador de malalties infeccioses Oriol Mitjà confessa "Al cotxe!" que ja no sap on viu. Passa la meitat de l'any a Papua Nova Guinea, viu a Badalona amb la seva parella, va sovint a Arenys, on té els pares, i ara acaba de publicar el llibre "A cor obert. Relat de tot el que he viscut" per explicar tot el que li ha passat fins ara. Un nen introvertit, un jove revolucionari Era un nen introvertit, li costava relacionar-se amb els altres, i va desenvolupar un món íntim en que s'hi trobava còmode i podia tirar sol i més ràpid. Reconeix que això pot convertir-te en una persona massa individualista, i confessa que a ell li costa treballar en equip perquè "si has d'arribar a consensos has de donar tantes explicacions i convèncer a tanta gent, que s'endarrereix tot el procés de presa de decisions". Ell se sap impacient. "Jo no era el fort, ni el valent, ni el graciós, no jugava al futbol. Però amb els anys i a l'adolescència desenvolupes altres qualitats que utilitzes per defensar-te. La forma de parlar, l'eloqüència, la picaresca..." Com va passar a "Merlí", assegura que el que li va marcar a ell i a la seva colla va ser un professor de Filosofia. I és clar que ha seguit els seus consells. "El professor de Filosofia ens deia que havíem de ser revolucionaris, que si una cosa no ens semblava bé, ens poséssim en contra." Als 15 anys es va trencar el genoll, i l'estada a l'hospital el va fer veure que es volia dedicar a la medicina. "Els anys de la facultat van ser els millors de la meva vida, perquè és quan vaig descobrir el món." La pandèmia, i dir el que penses Hi ha una paraula que li agrada molt, diu que l'ha descobert recentment i que el va fer pensar molt quan escrivia el llibre: "heretges", persones que són nobles, valentes i honestes per plantar cara quan pensen que cal fer-ho, "i això és l'esperit crític al cap i a la fi". Ell s'hi reconeix en aquesta definició, i diu que no tem a les conseqüències de dir el que pensa. "No m'importa que puguin prendre represàlies, fer-me fora de la feina i fer-me la vida impossible. He passat tants problemes en els meus 40 anys, que és molt difícil que ningú em faci mal ara mateix. No em poden fer més mal del que ja he patit." No li tremola la veu, fins al punt que durant la pandèmia han aixecat polèmica les seves declaracions contra la consellera de Salut, Alba Vergés, afirmant que li faltaven coneixements en Medicina i en Salut Pública, i que li faltava humilitat per escoltar els experts que en saben. No ha dubtat tampoc a criticar la gestió de la crisi sanitària de l'aleshores ministre de Sanitat, Salvador Illa. "No depenc de cap partit polític, i tinc la meva llibertat acadèmica. Expresso el que vull sense por a les represàlies. Tinc la meva trajectòria, que m'avala, perquè com a metge estic preparat en l'àrea de control de les infeccions." Assegura que no ha volgut cap tipus de protagonisme, i que creia que podia reclamar als polítics que fessin ús de les millors eines per salvar la vida dels seus conciutadans "estava capacitat per donar consells molt valuosos, i ho tornaria a fer". Diu que el llibre l'ha escrit, d'alguna manera, per deixar plasmats tots aquells arguments, d'una forma més reflexiva, perquè s'entengui per què algunes vegades ha tingut aquests estirabots públics, i que aquestes reflexions siguin un punt de partida per millorar en el futur. És un llibre on es despulla totalment, on no té cap mania en explicar els seus sentiments i com ha viscut tot el procés des d'un punt de vista personal. També explica com ha viscut l'exposició mediàtica, una de les excuses que han fet servir els seus detractors per dir que és arrogant, amb un ego immens... "han dit paraules molt gruixudes". Tot això no el preocupa, perquè ha viscut coses molt més dures. La pobresa que ha vist a Papua Nova Guinea és molt més cruel, assegura. "La incertesa que hem viscut aquí en aquesta pandèmia per no saber quan arribaran les vacunes, per veure morir la gent gran, per si els nens estarien en risc a l'escola..., és el que viuen tots els dies de la seva vida els països pobres de l'Àfrica." La primera mort per pobresa Ell s'hi va enfrontar amb la pobresa per primer cop a l'Índia, amb 19 anys, en un intercanvi d'estudiants. Va treballar en una leproseria, i un dia es van quedar sense oxigen. Ell va buscar per totes bandes, però no en va trobar, i un noi afectat per tuberculosi pulmonar va acabar morint. "Impacta molt tenir el coneixement sobre com se salven vides en el primer món, i que per manca d'accés als recursos no puguis fer res." Una depressió, des del 2010, per a tota la vida Ens ha obert el cor "Al cotxe!", i ens ha explicat que pateix una depressió des del 2010: "Ho explico perquè les malalties mentals s'han de visibilitzar." Va començar a poc a poc, diu, al final de la seva residència, "acumulava molt cansament, treballava moltes hores seguides, però hi havia alguna cosa més, que en psiquiatria se'n diu anhedonia, desil·lusió per fer coses que abans et donaven plaer, i és molt dur, no et fa il·lusió res." No li va explicar a ningú perquè li feia vergonya. "Va haver un dia que no em vaig poder aixecar del llit, i jo sol em vaig anar a un psiquiatre, li vaig explicar com em sentia, i em van diagnosticar una depressió major. Em van dir que era per a tota la vida i que milloraria amb tractament, i així és" Reconeix que ha tingut recaigudes, però que a partir d'aquell moment ho afronta tot d'una altra manera, perquè ja li ha vist les orelles al llop. "La vida no és tan feliç, i no tinc la necessitat d'arribar a cap lloc de poder, ni vull ser cap de departament a l'hospital, ni tinc la necessitat que ningú em reconegui res. El que més espero de la vida és poder viure tranquil i ser una mica feliç, no necessito res més. Als 20 anys era un monstre, em menjava el món, i ja no he tornat a ser així." Rebutjar el Comissionat amb rang de conseller Va rebutjar el Comissionat pel Desconfinament amb rang de conseller que li oferia el president Quim Torra i que li permetria poder coordinar un programa Covid-19 "fonamental". Es sentia capacitat per tirar-lo endavant, i considera que significava una oportunitat per a Catalunya per dos motius: primer, per la tradició de participació ciutadana dels catalans (hi havia molta gent preocupada i interessada en aportar solucions), i segon, perquè pensava que el Govern era dialogant i que tenia capacitat per acceptar aquesta ajuda externa. Els requisits d'aquest programa que proposava Oriol Mitjà eren que es tingués agilitat per contractar recursos humans, un sistema informàtic autònom i un finançament adequat (molts milions d'euros). Mitjà explica que aleshores va trucar a Pere Aragonès per dir-li que tenia aquesta proposta del president de la Generalitat, que li semblava bé tirar-ho endavant, i que esperava rebre el suport de l'altre partit del Govern, "i a Pere Aragonès no li va semblar encertat, va dir que ja hi havia un programa Covid, i que jo no hi tenia res a fer". Mitjà li va dir que es podia millorar aquell programa, i Aragonès li va respondre que no es podien imposar a la seva tecnoestructura existent. "Li guardo rancúnia personal a Pere Aragonès, no al seu partit, que penso que és excel·lent que estigui al Govern de la Generalitat i a la presidència, però ell va tenir un comportament d'escurçó, sempre molt callat i respectuós, però al final t'acabava mossegant per darrere amb verí, i va aturar això i tres decisions crítiques més per aturar la Covid." L'epidemiòleg assegura que se'n alegra de no haver acceptat la proposta en veure les punyalades entre els socis de Govern per interessos partidistes "no hi havia raons científiques ni miraven pel bé comú de tota la societat". Estimar la família Oriol Mitjà també ha escrit al llibre, i li explica a l'Eloi Vila, que vivint tan de temps tan lluny de la família ha descobert com de profundament se'ls estima. "Sabia que els estimava molt, però viure lluny et fa reflexionar molt més sobre el futur. Et preguntes quan de temps més et queda per disfrutar d'ells, i vols aprofitar-lo al màxim, trucar-los tots els dies... Quan soc a Barcelona els vaig a veure i aprofito qualsevol moment per dir-los que els estimo". Reconeix que part de la frustració li ve de comprovar que no es tracta només de lluitar contra un virus letal i altament transmisssible. "Lluitem també contra un sistema burocràtic i de vegades ineficient i obstruccionista. S'ajunten les dues coses i és com un mur de pedra." El seu desig, ara mateix, és que acabi la Covid i poder recuperar una mica la seva vida, la tranquil·litat i tornar a la normalitat.