TOTS ELS PROGRAMES

  • Un berenar a Ginebra
    Veure vídeo

    Un berenar a Ginebra

    "Sala 33": "Un berenar a Ginebra", una cita amb Mercè Rodoreda Diumenge, Àlex Gorina us convida a compartir "Un berenar a Ginebra", una pel·lícula dirigida per Ventura Pons que ens revela la cara més íntima d'una de les veus més universals de la literatura catalana: Mercè Rodoreda. Ventura Pons va donar forma a aquest projecte al llarg d'anys, amb un punt de partida: el berenar que l'editor Josep Maria Castellet i la seva muller van compartir a la casa que Rodoreda tenia a Ginebra (Suïssa) el 1973. Aquella tarda, i trencant la seva fama de dona distant i freda, Rodoreda va compartir amb els convidats detalls i anècdotes de la seva vida: des de la seva infància, l'arribada de la República i l'esclat de la Guerra Civil fins al llarg exili. El recorregut vital de Rodoreda va estar marcat per la lluita constant per fer-se un lloc en el món de la literatura, les circumstàncies polítiques de l'època i les relacions personals no sempre fàcils amb escriptors i intel·lectuals. Aquesta trajectòria, explicada per Rodoreda en el decurs d'una tarda i d'un berenar, és l'eix central de la pel·lícula de Ventura Pons. A "Un berenar a Ginebra", l'actriu Vicky Peña dóna vida a Rodoreda, recollint els gestos i la personalíssima manera de parlar i de ser de l'escriptora. D'altra banda, Joan Carreras és Josep Maria Castellet i Cristina Plazas és Isabel Mirete, la muller de Castellet. Aquest triangle d'actors i de personatges són les peces d'una obra intimista, de cambra. Ventura Pons és un dels guionistes, productors i directors més prolífics del cinema català, amb vint-i-cinc pel·lícules a la seva filmografia, vint-i-sis si comptem "El Virus de la por", en procés de post producció. El febrer d'enguany, Ventura Pons va rebre el Gaudí d'Honor-Miquel Porter a la seva trajectòria. De Mercè Rodoreda i de tot el que envolta "Un berenar a Ginebra", Ventura Pons en parlarà amb Àlex Gorina, diumenge, a "Sala 33".

  • No em demanis que et faci un petó perquè te'l faré
    Veure vídeo

    No em demanis que et faci un petó perquè te'l faré

    Àlex Gorina comparteix el "Sala 33" amb Albert Espinosa, director, guionista i intèrpret de "No em demanis que et faci un petó perquè te'l faré" (2008). Aquesta pel·lícula de títol llarg i suggeridor (com li agraden al seu autor) va suposar el debut d'Albert Espinosa en la difícil tasca de la direcció cinematogràfica. Els seguidors d'Espinosa hi trobaran tots els ingredients que l'han convertit en un fenomen: els mons "groc", "vermell" i blau" que tan bé defineixen aquest hiperactiu autor barceloní. "No em demanis que et faci un petó perquè te'l faré" és en aparença una història d'amor... o potser de desamor. És la història de l'Albert (interpretat per Eloy Azorín), que no està convençut si s'ha de casar o no amb l'Helena (a qui dóna vida Teresa Hurtado de Ory). Davant la pressió, l'Albert trobarà una sortida per desestressar-se: apuntar-se a un curs de guitarra amb uns alumnes especials. Segons el mateix Espinosa, aquesta pel·lícula és "una història sobre nois especials que potser no ho són pas tant." "No em demanis que et faci un petó perquè te'l faré" va estar nominada a quatre premis Gaudí. En el repartiment, hi trobem cares conegudes com Pablo Rivero, Jan Cornet i Andreu Rifé. Aquest últim ja havia treballat amb Albert Espinosa en el muntatge teatral que va donar origen a la pel·lícula el 2004. Aquest salt, de l'escenari a la pantalla, és una de les constants en la trajectòria d'Albert Espinosa. N'és un bon exemple "No em demanis que et faci un petó perquè te'l faré" , al costat d'obres paradigmàtiques com "Los Pelones" (1995). Aquesta obra es va convertir en "Planta 4a" (2003), d'Antonio Mercero, després va fer el salt a Suïssa amb el títol de "Stationspiraten" (2010), fins arribar a ser "Polseres vermelles" (2011) i les seves versions internacionals.

  • Landscape Festival
    Veure vídeo

    Landscape Festival

    "Sala 33" Landscape Film Festival: una ciutat, deu curtmetratges Aquest diumenge el "Sala 33" emetrà els deu curtmetratges del Landscape Film Festival de Barcelona. Aquest festival va néixer a Berlín el 2014 i enguany s'ha celebrat la primera edició a Catalunya. L'objectiu era explicar històries emmarcades a la ciutat a través dels seus habitants i en format de curtmetratge. Concretament, el resultat van ser deu curtmetratges, un per cada districte de la ciutat. El Landscape és un festival amb una personalitat pròpia. Els curtmetratges es van produir durant les dues setmanes del festival: des de la idea al guió i rodatge, fins a l'edició final. D'altra banda, els equips que van realitzar aquests curts no es coneixien prèviament i eren la suma d'aficionats al cinema, professionals de l'audiovisual, actors i actrius, etc. Entre tots plegats, al festival hi van participar més de cent cineastes disposats a explicar històries que van des de la comèdia i la denúncia social, fins al drama i el thriller. Àlex Gorina conversarà amb Marta Ordeig, fundadora i directora del Landscape Film Festival i amb Marina Gatell i Alejandro Cortés, responsables del curt guanyador del festival, "Reineta", que té com a localització el districte de Sarrià¿Sant Gervasi. Després d'una introducció al festival i d'un repàs a les antologies cinematogràfiques centrades en ciutats d'arreu del món, el "Sala 33" emetrà "Reineta". Posteriorment, s'emetran la resta de curtmetratges, un per districte, incloent-hi un curtmetratge "extra" realitzat pels membres de l'organització del Lansdscape Film Festival. Fotografia adjunta: Alejandro Cortés i Marina Gatell, codirectors de "Reineta", curt guanyador del Landscape Film Festival de Barcelona.

  • Mirant al cel
    Veure vídeo

    Mirant al cel

    "Sala 33" "Mirant al cel". Barcelona sota les bombes Àlex Gorina conversa amb Jesús Garay , director de "Mirant al cel" (2008), un documental amb elements de ficció que recorda els bombardejos de març del 1938 a Barcelona, durant la Guerra Civil. "Mirant al cel" centra la seva atenció en un d'aquells dies en què Barcelona va viure l'horror, el 17 de març del 1938, amb imatges d'arxiu, recreacions en 3D i testimoni de supervivents. Historiadors, escriptors i militars republicans ens ofereixen el rerefons necessari per entendre què va succeir a la ciutat durant els cruels bombardejos per part de l'aviació italiana i alemanya. Barcelona va ser la primera gran ciutat bombardejada des de l'aire sistemàticament, després de la destrucció de Guernica. Entre el 16 i el 18 de març del 1938, les destrosses materials van ser enormes, i mil tres-cents barcelonins hi van morir (cent divuit d'aquests eren nens). L'atac a Barcelona es considera un banc de proves de la Segona Guerra Mundial i els bombardejos de Dresden, Colònia, Londres, Hiroshima, Nagasaki, etc. El film de Jesús Garay ¿protagonitzat per Paolo Ferrari, Manel Bronchud i Gabriela Flores¿ descriu com la maquinària de guerra va tenir a Barcelona un banc de proves de la Segona Guerra Mundial. Garay explora el xoc entre el present i la memòria, la democràcia i feixisme, el remordiment i el perdó. La trajectòria de Jesús Garay inclou pel·lícules com "Eloïse" (2009), "Germanes de sang" (2001) o "La banyera" (1989). En la seva filmografia, també hi trobem projectes televisius com ara "La Mari" (2002), "Des del balcó" (2000) i "Cròniques de la veritat oculta" (1996), a Televisió de Catalunya "Mirant al cel" també compta amb una banda sonora obra del músic i cantant basc Fermín Muguruza, exmembre de grups de referència com Kortatu o Negu Gorriak. Aquí, Muguruza s'estrena en el món dels llargmetratges amb una composició orquestral i compromesa amb els fets que la pel·lícula retrata.

  • El zoo d'en Pitus
    Veure vídeo

    El zoo d'en Pitus

    "Sala 33" "El zoo d'en Pitus: el valor de l'amistat i la solidaritat." Àlex Gorina conversa amb Mireia Ros, directora d'"El zoo d'en Pitus", l'adaptació del llibre de Sebastià Sorribas, un clàssic de la literatura infantil que han llegit milers de catalans des que es va publicar fa gairebé 50 anys. "El zoo d'en Pitus" (2000) explica la història d'en Pitus, el més petit d'una colla de nens que viuen a la Barceloneta. Al barri tenen una colla rival, "els de la trinxera", que els fan contínuament la guitza. El relat pivota al voltant d'una nau abandonada, reivindicada pel barri com a equipament, on es troben els nens i on acaben fent classe quan un incendi destrueix la seva escola. Alhora, la nau també és objecte de desig d'uns especuladors que pretenen construir- hi un bloc de pisos i agafa encara més protagonisme quan en Pitus es posa greument malalt i la colla s'activa per ajudar el seu amic. "El zoo d'en Pitus" és un film sobre l'amistat, la solidaritat, l'esforç, la tenacitat, sobre la cooperació com a instrument per superar qualsevol entrebanc. Mireia Ros, actriu i directora amb una llarga trajectòria, va dirigir "El zoo d'en Pitus" a partir de l'adaptació literària del llibre de Sebastià Sorribas que van fer els estudiants d'una escola de cinema participants d'un concurs expressament pensat amb aquest objectiu. "El zoo d'en Pitus" és el tercer llibre català més venut després de "La plaça del Diamant", de Mercè Rodoreda, i "El mecanoscrit del segon origen", de Manuel de Pedrolo. Mireia Ros parla de la necessitat de fer més pel·lícules per a joves, de promoure "l'alfabetització" audiovisual a l'escola: "Aquesta és una tasca importantíssima que reivindiquem des de la Unió de Cineastes, una associació que implica directors de tot l'estat espanyol. Es tracta que als nens se'ls eduqui també per apropar-los al nostre cinema i a la nostra manera d'explicar les històries, i un gran pas per assolir-ho seria a partir d'una producció més gran

  • Família.cat
    Veure vídeo

    Família.cat

    "Sala 33" - "Família.cat: la família no es tria" Àlex Gorina conversarà amb Vicent Arlandis, director i creador de la sèrie d'animació per a adults "Família.cat" (2011). La sèrie només s'ha pogut veure per internet, així que estem davant la seva estrena absoluta a televisió. En aquesta sessió especial es podran veure tots els capítols de la sèrie. Vicent Arlandis arriba a "Família.cat" des del seu passat artístic "contracultural" i amb el bagatge que dóna el seu pas per Belles Arts, on adquireix una formació clàssica en pintura. Hi ha un moment, però, en què Arlandis aterra al món de l'animació, i crea sèries com "240, el nen clònic" (2006-2008) o "Benvinguts a Patatamón" (2010). Arlandis reconeix el pes que té en la seva producció la influència de "South Park", "Los Simpson" o "Beavis and Butt-head", per posar uns exemples, però amb "Família.cat" ha volgut donar un pas mes i presentar unes tipologies més properes, encara que amb totes les contradiccions i elements d'incorrecció política que defineixen, en general, els personatges d'aquestes sèries. La família Puig Martínez està formada per la Marta -la mare-, una dona que ho vol tenir tot controlat; en Quim, el pare, que no s'adona en quin món viu. En Siset, que viu permanentment davant de l'ordinador, i la seva germana, la Cris, que només pensa en els nois i que té una relació una mica especial amb un amic imaginari, en Grumic, un ós de peluix que les diu de l'alçada d'un campanar. Ah! I no ens podíem deixar l'àvia Conxita, una "destroyer" en tota regla. Aquest diumenge, "Sala 33" emetrà tota la sèrie de "Família.cat". Després de la presentació en veurem 3 capítols, la conversa de l'Àlex Gorina amb Vicent Arlandis i, posteriorment, deu capítols més fins a completar la sèrie. Adjuntem fotografia d'Àlex Gorina amb Vicent Arlandis durant la gravació de l'entrevista.

  • La teranyina
    Veure vídeo

    La teranyina

    "Sala 33" - "La teranyina: mala peça al teler" Àlex Gorina parla amb Toni Verdaguer i Sergi Mateu, director i actor de "La teranyina" (1990), en el 25è aniversari del rodatge d'aquesta pel·lícula. És una adaptació de la novel·la homònima de l'escriptor Jaume Cabré, que s'ha digitalitzat amb motiu d'aquesta celebració. "La teranyina" ens situa al 1909. Feixes, nom fictici sota el qual s'amaga Terrassa, comença a patir els efectes de la industrialització i els conflictes obrers, amb una burgesia empresarial poc propensa al diàleg. Feixes és també l'epicentre d'un entramat de relacions humanes on el poder, l'amor, l'ambició i l'odi en són part fonamental. Els germans Rigau són propietaris d'un vapor a la més important ciutat del tèxtil. A la mort d'en Francesc, en Julià, un exmilitar fosc i ambiciós, s'apodera de la fàbrica, però s'enfronta a tothom quan es disposa a fabricar uniformes per a l'exèrcit espanyol per a la guerra al Marroc. Enmig de la Setmana Tràgica, els treballadors veuen com a la injustícia de portar els seus fills a una guerra, s'hi ha de sumar la lluita contra uns amos que no dubten a enviar-los els militars quan aquells protesten. Per teixir "La teranyina", el seu director, Antoni Verdaguer, va comptar amb un repartiment excepcional : Ramon Madaula, Amparo Soler Leal, Fernando Guillén, Sergi Mateu, Jordi Dauder, Anna Lizaran, Ovidi Montllor, Joan Borràs o Montse Guallar són alguns dels protagonistes. Actualment, seria molt complicat fer una pel·lícula d'aquestes característiques, tal com ens diu el seu director: "En el seu moment "La teranyina" va costar menys de l'equivalent a un milió d'euros. Ara seria impossible fer-la per tres. " La pel·lícula es va rodar en part a la Casa Alegre de Sagrera, una casa modernista al centre de Terrassa. Pertanyia a una família del mon empresarial tèxtil de la mateixa època que retrata la pel·lícula i que avui és un Museu.

  • Born: grans històries petites a la Barcelona del 1714
    Veure vídeo

    Born: grans històries petites a la Barcelona del 1714

    Àlex Gorina parla amb Claudio Zulian i Vicky Luengo, director i actriu de "Born" (2014), en l'estrena televisiva d'aquest film. "Born" retrata la vida de la Barcelona de fa 300 anys, dels veïns del barri del Bornet que van viure el setge de les tropes borbòniques del 1714. Gent real, documentada en el llibre "La ciutat del Born" d' Albert García Espuche. Claudio Zulian va pensar a fer una pel·lícula de la gent que pateix les guerres -en aquest cas la Guerra de Successió espanyola- però que no surt mai a la història "oficial". A l'altre extrem de l'èpica del 1714, aquesta és la història de les petites històries, la de la gent corrent, la dels herois anònims. Gent com la Marianna (Vicky Luengo), una jove vídua que s'ha de buscar la vida com pot. Com el Vicenç (Josep Julién), un ambiciós comerciant que acabarà lluitant contra les tropes borbòniques. O com el Bonaventura (Marc Martínez), el germà de la Marianna, un calderer a qui acaben desnonant. Claudio Zulian tenia al cap "retratar" els personatges i els ambients de la Barcelona que descriu Albert Garcia Espuche al seu llibre, amb una llum al més fidel possible a la de l'època, de manera que va utilitzar un tipus de càmera (Black Magic Pocket Cinema), que li va donar molta llibertat a l'hora de rodar. En alguns moments, el resultat és espectacular: gairebé tenim quadres al davant i no fotogrames. L'ambientació de la pel·lícula es va cuidar al màxim: el vestuari, el maquillatge, els interiors, la llum ... però també la gestualitat i la manera de comunicar-se. Un expert els va assessorar en la parla, que havia de tenir un tempo molt més lent que el nostre, ja que els barcelonins de fa 300 anys tenien uns hàbits i uns ritmes de vida radicalment diferents als d'avui dia.

  • El llarg hivern: l'entrada en un gran túnel fosc
    Veure vídeo

    El llarg hivern: l'entrada en un gran túnel fosc

    Àlex Gorina parla amb Jaime Camino, director d'"El llarg hivern" (1992), autor d'una extensa filmografia que va contribuir a la modernització del cinema d'aquest país. "Sala 33" emetrà per primera vegada la versió íntegra d'"El llarg hivern". El film va ser nominat a l'Ós d'Or del Festival de Berlín (1992) com a millor pel·lícula. "El llarg hivern" és un relat sobre una família dividida per la ideologia i per la guerra. Casimiro Casals ha de fugir de casa seva, "la casa de les mimoses", quan esclata la guerra. El seu germà Jordi, funcionari de la Generalitat, es fa càrrec de la casa, on ha quedat en Claudio, el majordom, fil conductor de la història. Quan els franquistes entren a la ciutat, es gira la truita i és Jordi Casals qui ha de marxar quan torna Casimiro. "El llarg hivern" és una pel·lícula de Jaime Camino sobre vencedors i vençuts i sobre la Guerra Civil, eix vertebrador de la seva filmografia. A "El llarg hivern", Camino va comptar amb un extensíssim repartiment que incloïa actors estrangers com Vittorio Gassman, Jean Rochefort, Elizabeth Hurley i Jacques Penot, però també grans actors del país com Adolfo Marsillach, José Luis López Vázquez, Ramon Madaula, Sergi Mateu, Sílvia Munt, Ovidi Montllor, Vicky Peña, Asunción Balaguer, Àlex Casanova, etc. Fins i tot el mateix Camino es va reservar un petit paper. A veure si el descobriu. Jaime Camino va rebre el premi Gaudí d'Honor el 2009, el primer guardó d'aquestes característiques que va atorgar l'Acadèmia del Cinema Català en reconeixement a una llarga carrera. A través de la filmografia de Camino es pot fer un recorregut cronològic per la història d'Espanya: "Dragon Rapide" (1986), el viatge de Franco des de les Canàries poc temps abans de la sublevació; "Les llargues vacances del 36" (1976), l'esclat de la guerra; "La vieja memoria" (1977), un documental amb el testimoni de personatges polítics que van viure la guerra; "El

  • Desclassificats
    Veure vídeo

    Desclassificats

  • Suspicious Minds
    Veure vídeo

    Suspicious Minds

    "Sala 33" "'Suspicious Minds': Les coses mai no són el que semblen" Àlex Gorina conversa amb Carlos Martín Ferrera, director de "Suspicious Minds" (2009), que s'estrena a "Sala 33". Es tracta d'un "thriller" incòmode que proposa un passeig pels camins menys transitats del gènere: la gelosia, la solitud i la incomunicació són elements presents en aquest film d'estètica sofisticada. "Suspicious Minds" és el títol del tema d'Elvis Presley que va servir d'inspiració a Ramón Mozo per al guió de la pel·lícula. Malauradament, Mozo va morir abans que pogués veure la producció acabada. Premiada al Festival de Màlaga (2010), no es va arribar a estrenar mai a sales comercials. "Suspicious Minds" té tots els elements d'un "thriller" clàssic: un crim, sospitosos, un assassí, infidelitat, gelosia... Però res no serà el que sembla a primera vista i la pel·lícula de seguida mostra un seguit de senyals que l'allunyen dels convencionalismes del gènere. En realitat, el film ens parla d'obsessions, d'incomunicació, de traumes soterrats, d'amor... I, tot plegat, servit amb una estètica sofisticada, un muntatge trepidant amb anades i vingudes en el temps que obliga a ressituar l'espectador i una llum que l'allunya de la imatge dels thrillers més clàssics. Marcel (Jaume Garcia Arija) descobreix que la seva dona l'enganya amb un dels seus tres millors amics, però no sap quin és, així que intentarà saber-ho, encara que hagi de fer servir mètodes una mica expeditius. Però, com hem dit al començament, res no és el que sembla, així que caldrà veure la pel·lícula per treure'n l'entrellat. Garcia Arija és l'actor protagonista de "Suspicious Minds" i repeteix amb Martín Ferrera després de protagonitzar "Zulo" (2006), una producció modesta, però que s'ha anat convertint en una pel·lícula de culte. Ana Álvarez, Adrià Collado i Paulina Gálvez són altres actors del repartiment de "Suspicious Minds", la proposta de "Sala 33" per a aquest diumenge.

  • Stella cadente: el pas fugaç d'un rei estranger per una Espanya turbulenta
    Veure vídeo

    Stella cadente: el pas fugaç d'un rei estranger per una Espanya turbulenta

    Àlex Gorina parla amb Lluís Miñarro, director de "Stella cadente" i el seu protagonista, l'actor Àlex Brendemühl, en l'estrena televisiva de la pel·lícula. "Stella cadente" (2013), guanyadora dels Gaudí d'enguany a la millor direcció artística i al millor disseny de vestuari, és un divertiment històric, la visió pop i molt personal del breu regnat d'Amadeu I de Savoia, vingut d'Itàlia a proposta del general Prim, poc abans que aquest morís en un atemptat. Amadeu I de Savoia va venir amb idees modernitzadores i amb ganes d'implantar més justícia social. Però es va topar amb una societat convulsa, endarrerida, analfabeta i pobre i amb un govern ple d'enemics amb poques ganes de progrés, cosa que va fer que acabés abandonant el país. "Stella cadente" és una de les poques referències cinematogràfiques en relació amb aquesta etapa de la història d'Espanya ¿després de l'abdicació d'Isabel II i l'adveniment de la 1a República¿, però no es tracta d'una biografia històrica. De fet, els anacronismes són presents durant el relat i això ens situa en un espai i un temps lluny dels convencionalismes de la narrativa cinematogràfica més clàssica. Lluís Miñarro és el pare d'Eddie Saeta, la productora que va donar suport a projectes com "L'oncle Boonmee recorda les seves vides anteriors", Palma d'Or a Canes (2010), o a pel·lícules de Manoel de Oliveira com "Singularitats d'una noia rossa". També a "La lapidació de Sant Esteve", que vam veure fa uns quants dies a "Sala 33"; "El cant dels ocells", d'Albert Serra; "La Mosquitera", d'Agustí Vila, o la segona pel·lícula d'Isabel Coixet, "Coses que no et vaig dir mai". "Stella cadente" ha estat el darrer producte de la factoria Eddie Saeta, que acaba de tancar portes. Àlex Gorina conversarà amb Lluís Miñarro i l'actor Àlex Brendemühl, després de la projecció de "Stella cadente", un relat sobre la confrontació de do

  • La lapidació de Sant Esteve
    Veure vídeo

    La lapidació de Sant Esteve

    El "Sala 33" us deixarà de pedra amb "La lapidació de Sant Esteve" "La lapidació de Sant Esteve" de Pere Vilà i Barceló és un film sensiblement dur. Perquè més que una pel·lícula forta és fortor el que ens traspassa a través de la pantalla. No només la fortor de les deixalles del pis on viu Esteve, sinó la flaire dels fantasmes del seu passat. Poesia per a tots els sentits. I és que Esteve no és un diògenes. Ho guarda tot, però no qualsevol cosa. Conserva cada un dels precisos records que encara li queden de la seva dona i la filla mortes, que només tenen sentit dins del seu pis. Per això no vol sortir mai d'allà, per molt que la seva altra filla li faci mobbing, o el seu germà l'animi a acompanyar-lo a una residència. Lou Castel, actor extrem i extremista ¿expulsat d'Itàlia durant el primer govern d'Andreotti pel seu radicalisme d'esquerres¿ que ha treballat amb Passolini, Wenders o Fassbinder, és ell l'ànima absoluta del film. Va interioritzar el seu paper, es fa fer objecte perquè va entendre que, en aquest film, els objectes teníem més a dir que les persones. Àlex Gorina es va desplaçar fins a Girona, al mateix pis on es va rodar el film, encara abandonat amb papers al terra i vidres trencats. Allà vam quedar amb Pere Vilà i Barceló... i amb les ànimes de la dona, la filla... i de Sant Esteve.

  • La distància més llarga
    Veure vídeo

    La distància més llarga

    "Sala 33" "La distància més llarga: del caos de Caracas a la fàbrica dels núvols del Roraima" Àlex Gorina conversa amb Claudia Pinto, directora de "La distància més llarga", i Carme Elías, protagonista d'aquesta pel·lícula que es veurà per primera vegada a Sala-33 i que ens acosta a uns personatges que reivindiquen el seu dret a decidir com viure, però també com morir. "La distància més llarga" (2012), finalista enguany al Premi Goya a la millor pel·lícula llatinoamericana, ens proposa el viatge de dos personatges que no es coneixen encara i que estan en dos moments vitals absolutament diferents, però que, en canvi, arriben a un punt de trobada que els acaba fent créixer a tots dos. Martina (Carme Elías) és una àvia que, en un moment crucial de la seva vida, decideix retornar al lloc on va viure moments molt feliços. Per altra banda, el Lucas (Omar Moya), el seu nét, és un nen que busca l'aixopluc de l'àvia després d'una experiència traumàtica que l'ha deixat trasbalsat. Claudia Pinto, veneçolana resident a València des de fa uns anys, va dirigir "La distància més llarga", pel·lícula rodada a Veneçuela, on va tenir un gran èxit. De moment no s'ha estrenat comercialment a Catalunya , així que és a Sala 33 on es veurà per primera vegada. Pinto dirigeix un film on anem del caos de la ciutat de Caracas als paisatges paradisíacs de la Gran Sabana veneçolana, amb una de les formacions muntanyoses més antigues del món: el Roraima. Àlex Gorina es troba amb Claudia Pinto i Carme Elías per parlar de "La distància més llarga" una pel·lícula sobre les segones oportunitats, sobre la incomunicació personal, sobre el perdó. Pinto retrata dos mons que conviuen: un macrocosmos, el de la natura, i el microcosmos de la cabana de la Martina, una mena d'úter al qual retorna. Com ens recorda la directora, va ser aquí on van viure un dels moments màgics del rodatge : "Estàvem molt contents perquè sentíem que allà havíem atrapat alguna cosa

  • Puzzled love
    Veure vídeo

    Puzzled love

    Àlex Gorina conversa amb Marcel Borràs i Saras Gil, protagonistes del film codirigit per 13 estudiants de l'ESCAC "Sala 33" recupera la pel·lícula més inesperada del cinema català recent. "Puzzled love" (2011) era, a l'inici, una pràctica de final de curs d'una promoció d'alumnes de l'Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, l'ESCAC. A partir d'una idea del realitzador i professor Lluís Segura, i amb les "9 songs" (2004) de Michael Winterbottom rondant pel cap, els estudiants van entregar un llargmetratge de factura professional que va ser seleccionat a la secció Nuevos Directores del Festival de Cinema de Sant Sebastià. Tretze directors per a tretze episodis. Tretze fragments per a tretze estils diferents i una única història: l'evolució de la relació entre Lucas i Sun, dos estudiants que comparteixen pis durant un any a Barcelona. Fresca, irreverent, sexy i emocionant, "Puzzled love" és una pel·lícula homogènia sobre una parella que passa de forma accelerada per les diferents etapes de la relació i compta amb les interpretacions entregades i irresistibles dels dos protagonistes. Àlex Gorina es troba amb Marcel Borràs i Saras Gil per saber com es roda un projecte assembleari com aquest sense perdre el cap. Sobre el canvi de batuta constant al capdavant del projecte, l'actriu nord-americana rememora l'experiència com "un 'Master Chef' de cinema". I pel que fa a les limitacions de recursos, l'actor català reflexiona: "quan una pel·lícula no té els mitjans econòmics necessita mitjans emocionals, i d'aquests no ens en faltaven". Fotografia adjunta: Saras Gil, Marcel Borràs i Àlex Gorina, durant la gravació de "Sala 33".