TOTS ELS PROGRAMES

  • Bella joventut
    Veure vídeo

    Bella joventut

    Cicle premis Gaudí al SALA 33: "Bella joventut" Diumenge, el "Sala 33" comença el camí cap als premis Gaudí amb un cicle de quatre pel·lícules, quatre títols que són una bona mostra del cine, fet i produït a Catalunya els darrers anys. El cicle arrenca amb una mirada als efectes de la crisi econòmica: "Bella joventut", de Jaime Rosales. La crisi, la famosa crisi econòmica, ha sigut la protagonista indesitjada de titulars, informatius i documental els darrers anys. És una crisi ben real que encara destrueix moltes vides, la mateixa crisi que retrata Jaime Rosales a "Bella joventut" (2014). Rosales ens acosta a la intimitat d'una parella, la Natalia i el Carlos, que viuen en primera persona els efectes imparables de la crisi econòmica. Són joves de barri, de vint-i-pocs anys, de classe baixa i sense feina, però sobretot sense esperança de futur. Joves que vaguen com fantasmes per parcs, centres comercials, la casa dels pares¿ "Bella joventut" retrata una generació que més que viure, sobreviu. Són els joves que emigren per obligació, la generació dels ni-nis i també la dels emprenedors forçosos. A "Bella joventut", Rosales aborda amb una sensibilitat privilegiada el món que ens envolta, per disseccionar-lo capa rere capa. Aquí, el director suma nous recursos a alguns dels seus elements més característics, com ara els plans allunyats i contemplatius de les primeres pel·lícules: "La soledat" (2007), "Les hores del dia" (2003), "Sueño y silencio" (2012) i "Tiro en la cabeza"(2008). Per exemple, a "Bella joventut", Rosales inclou com a part de la narració la tecnologia: pantalles de mòbils, el whatsapp, el Facebook, Twitter i les incomptables fotografies fetes amb el mòbil per capturar el pas del temps. Una altra de les grans troballes de "Bella joventut" és la parella protagonista, Carlos Rodríguez i Ingrid García-Jonsson. Els gestos i les decisions de la parella personatge transmeten la desesperació i l'angoixa de molts joves i, en el cas d'ella

  • Descalç sobre la terra vermella
    Veure vídeo

    Descalç sobre la terra vermella

    "Sala 33", "Descalç sobre la terra vermella" "Sala 33" presenta diumenge la minisèrie de dos capítols "Descalç sobre la terra vermella", basada en el llibre de Francesc Escribano, que explica la lluita del bisbe Pere Casaldàliga a favor dels drets dels camperols del Mato Grosso, al Brasil. Aquesta setmana el "Sala 33" us ofereix la possibilitat de veure els dos capítols de "Descalç sobre la terra vermella" (2013). Aquesta minisèrie dirigida per Oriol Ferré és una coproducció de Televisió de Catalunya, Minoria Absoluta, Raíz Produções Cinematográficas i Televisión Española (TVE) i s'inspira en la trajectòria d'una persona extraordinària: Pere Casaldàliga. Pere Casaldàliga, religiós de Balsareny, arriba l'any 1968 a Sao Félix do Araguaia, a la regió brasilera del Mato Grosso: rius, selva exuberant i alhora una regió amb pobresa extrema. Allà, Casaldàliga es va posicionar al costat dels qui pateixen: els poceiros, peons i indígenes. Un compromís total i sense fissures que encara es manté vigent. La minisèrie mostra els primers anys de Casaldàliga, bisbe de Sao Félix, al Brasil, fins al 1976. Recrear el Brasil rural dels anys 70 va comportar un esforç de producció a tots els nivells per l'equip de rodatge. Un equip d'un centenar de professionals es van traslladar al Brasil, i allà es va reconstruir amb fidelitat absoluta el Sao Félix dels anys 70, amb la col·laboració de més d'un miler de figurants. A banda, la sèrie es nodreix del talent d'alguns dels noms més reconeguts de l'escena catalana, amb un enorme Eduard Fernández com a Pere Casaldàliga al capdavant. Al seu costat hi veurem, entre d'altres, Mónica López, Clara Segura, Cristina Lago, Pablo Derqui i Francesc Orella. Precisament, és un cara a cara actoral el que vertebra el relat: Eduard Fernández cara a cara amb Sergi López. És a dir, Pere Casaldàlgia i Joseph Ratzinger, futur Benet XVI. Aquesta trobada va succeir al Vaticà l'any 1988. Ratzinger representava la Congregació per la Doctri

  • Tic tac
    Veure vídeo

    Tic tac

    El cicle Rosa Vergés s'acomiada amb "Tic tac" Diumenge al "Sala 33" tanquem el cicle que el programa ha dedicat a una de les directores més importants del nostre país, Rosa Vergés. I ho fem amb una pel·lícula única dins la seva trajectòria i dins el panorama audiovisual recent: "Tic tac" Diuen que el temps és relatiu. Quan som grans, se'ns escapa entre els dits, però quan som petits, el temps es dilata, i cada dia pot ser una aventura interminable. Segur que si ens oferissin viatjar en el temps, molts voldríem tornar a la infantesa, una època en què la màgia i la descoberta eren constants. Doncs bé, aquest viatge és l'eix central de "Tic tac" (1997), de Rosa Vergés. Vergés va sorprendre els que n'esperaven una altra comèdia urbana que seguís l'estela de "Boom Boom" i "Souvenir". Aquest cop, la seva mirada es va dirigir cap a la el món infantil, amb les seves pors i fantasies. En el guió de "Tic tac", coescrit amb Edmond Roch, la directora ens proposa un conte de Nadal, un viatge iniciàtic i una reflexió sobre el pas del temps, amb una atmosfera que en certs moments recorda molt l'homenatge que Martin Scorsese va fer a Geroge Méliès i els orígens del cine, "La invención de Hugo" (2012). Els observadors més atents també trobaran a "Tic Tac" una màquina de concedir desitjos molt similar a la de "Big"(1988, de Penny Marshall) , amb Tom Hanks, que també parlava sobre el pas cap a l'edat adulta. "Tic tac" ens explica la història de l'Hèctor (Sergi Ruiz), que perd el tren en què viatja per donar la carta als Reis d'Orient. A l'estació coneixerà dos nens, Bibu i Olívia (Martí Milla i Laia Solís) que li ensenyaran que el temps és viu i que, si vol, l'Hèctor podrà modificar-lo per retrobar-se amb els seus pares (Jordi Boixaderas i Lluïsa Castell). Amb l'ajuda del rellotge del temps, del Sol i de la Lluna, la colla de nens intentaran fer realitat el desig de l'Hèctor. La pel·lícula de Vergés pertany a un tipus de cine molt car de veure a les pantalles:

  • Souvenir
    Veure vídeo

    Souvenir

    "Souvenir" de Rosa Vergés, al "Sala 33" "Sala 33" continua el recorregut per la filmografia d'una de les directores fonamentals per entendre l'evolució del cine català recent. Diumenge recuperem la segona pel·lícula de Vergés, "Souvenir", una comèdia que ens durà a la Barcelona de mitjans dels anys 90 de la mà d'un noi japonès solitari i una hostessa de vol. Diuen que els pols oposats s'atrauen. Com, si no, s'explica la fascinació mútua entre catalans i japonesos? La resposta, o més ben dit una possible resposta la trobem a "Souvenir"(1994) de Rosa Vergés. Després de l'èxit artístic i comercial de "Boom boom" (1990), Vergés no ho tenia gens fàcil per satisfer les expectatives del públic i de la crítica. Vergés va apostar a la sempre difícil segona pel·lícula, per una comèdia elegant i romàntica que comença a l'aire (literalment, en un avió) i per accident (un cop més literalment, en un pas de vianants). Els protagonistes d'aquest "accident" seran l'hostessa de vol Rita i el japonès Yoshio (Emma Suárez i Futoshi Kasagawa). La química entre tots dos és l'autèntic motor i la pedra angular d'aquesta comèdia d'embolics. El xoc cultural entre el Japó i Catalunya i la peculiar història d'amor que protagonitzaran els dos personatges dóna pas a alguns dels moments més divertits i entranyables de la pel·lícula. "Souvenir" també es pot veure com un retrat dels 90, els "anys zero" de Barcelona com a destinació turística per excel·lència. És un moment en què neixen nous barris, comencen les cues als edificis modernistes i la vella ciutat es regenera. I precisament aquesta serà la ciutat on aterrarà mig despistat, mig trist el japonès Yoshio. Després de l'exitosa experiència a "Boom boom", Vergés va comptar amb Jordi Beltran per fer el guió de "Souvenir". El guió del tàndem Beltran-Vergés beu directament de les dues grans escoles de la comèdia americana. Primer, la comèdia sofisticada, amb diàlegs esmolats i enquadraments molt pensats i després l'escola de

  • Bugarach (versió curta)
    Veure vídeo

    Bugarach (versió curta)

    Cinc personatges s'enfronten a la fi del món a Bugarach, l'únic indret del món que presumptament se salvarà de l'apocalipsi. La por, l'esperança, la fe, la fama o la cobdícia van aflorant en ells mentre s'acosta el dia indicat.

  • El cicle dedicat a Rosa Vergés: "Boom boom"
    Veure vídeo

    El cicle dedicat a Rosa Vergés: "Boom boom"

    Diumenge continua el cicle dedicat a Rosa Vergés amb el seu debut en la direcció, "Boom boom", la història d'una ciutat, d'un temps i també d'una generació amb sentiments i conflictes barrejats, com si fos un còctel refrescant. Després de ser ajudant de direcció al costat de Francesc Bellmunt, Francesc Betriu i Bigas Luna en pel·lícules com "Lola" (1986) i "Angoixa" (1987), Rosa Vergés va debutar com a directora amb "Boom Boom" (1990). El resultat va ser una de les sorpreses més agradables de l'any i de la dècada dels 90. La perspectiva del temps ens permet veure "Boom boom" com un títol clau per entendre la trajectòria de Rosa Vergés i la comèdia feta al nostre país, que manté intacte l'encant i l'aire de "conte" de fades modern que tenia en el moment de l'estrena, fa vint-i-cinc anys. "Boom Boom" ens explica les històries d'amor i desamor amb la Barcelona preolímpica de fons, quan el Raval encara era el barri xino i la gent passejava pel carrer sense mòbil. Començava una dècada que canviarà per sempre la ciutat i la gent que hi viu. I aquest és el moment que retrata la pel·lícula. Vergés juga al clàssic joc de la comèdia de bàndols: homes i dones, tots dos desencantats amb l'amor i, evidentment, "condemnats" a embolicar-se de mil i una maneres. La directora es va aliar amb el periodista Jordi Beltran per donar forma a un guió rodó, un equilibri perfecte entre la comèdia "esbojarrada", plena de gags visuals, i alhora una sofisticació urbana pròxima a Woody Allen, farcida d'homenatges i reivindicacions constants de la cultura "pop". "Boom boom" ens explica la història de Tristany (Sergi Mateu), propietari d'una sabateria, i de Sofia (Viktor Lazlo), dentista, que tot i viure al mateix edifici no es coneixen. Tots dos han patit desenganys amorosos i han jurat que no es tornaran a enamorar mai més. Però un còctel Bloody Mary ho canviarà tot... Un dels punts forts de l'aposta de Vergés és la galeria de secundaris que acompanyen Sofia i Tristany.

  • Un parell d'ous
    Veure vídeo

    Un parell d'ous

    Sala 33: cicle Rosa Vergés i "Un parell d'ous" Diumenge el "Sala 33" enceta un nou cicle, un viatge per una filmografia plena de canvis i de contrastos: les pel·lícules de Rosa Vergés. I començarem el cicle amb "Un parell d'ous", dirigida per Francesc Bellmunt l'any 1985 amb guió de Vergés. L'any 1985 Rosa Vergés ja havia treballat com a ajudant de direcció de Francesc Betriu a "La plaça del diamant", però va ser amb "Un parell d'ous" quan va fer un pas endavant important en la seva trajectòria. Vergés va ser ajudant de direcció d'"Un parell d'ous"i coguionista, al costat de Francesc Bellmunt, Jordi Balló, Quim Monzó i Ramon Barnils. "Un parell d'ous" és una de les comèdies més boges i inclassificables del cinema català, una proposta pensada per divertir i transmetre esperit roquer. De fet, la cita del músic Little Richard que obre la pel·lícula ho deixa ben clar: "Oh, baby. Yeah, baby. Woo Baby, aquesta nit em divertiré". L'argument de la pel·lícula és delirant i boig, amb uns "polvets" que fan miracles sexuals inclosos. A "Un parell d'ous" hi trobareu xiringuitos de platja que semblen sortits del "8 i ¿" de Fellini, però regentats per punks. També podreu redescobrir els orígens de la companyia La Fura dels Baus, aquí "Els homes radioactius", fent una aparició trencadora al més pur estil "Mad Max"?. Al costat d'Ángel Alcázar, Eva Cobo, Joan Borràs i Pere Ponce, entre d'altres, els espectadors atents també podran veure aparicions especials de cares molt conegudes, com Pepe Rubianes i Llorenç Santamaria. "Un parell d'ous" és una de les primeres pel·lícules coproduïdes per TVC. No és casual, doncs, que una unitat mòbil de l'època tingui una aparició "especial" en aquest còctel tan esbojarrat. Els espectadors veterans també hi trobaran referències i detalls que recorden molt l'estètica i l'esperit de programes mítics dels inicis de TVC, com "Arsenal" o "Sputnik". Per tot plegat, "Un parell d'ous", de Francesc Bellmunt amb guió de Rosa Vergés

  • "Gràcies per la propina", comiat del cicle Francesc Bellmunt
    Veure vídeo

    "Gràcies per la propina", comiat del cicle Francesc Bellmunt

    El "Sala 33" tanca el cicle que durant un mes ha dedicat a Francesc Bellmunt amb l'adaptació d'una de les novel·les més personals de Ferrant Torrrent, "Gràcies per la propina". "Gràcies per la propina" (1996) és una pel·lícula única dins l'extensa filmografia de Francesc Bellmunt. Després de marcar època amb les comèdies transgressores dels seus inicis, com "L'orgia" (1978) o "La quinta del porro" (1980), i de les aproximacions al thriller i el gènere negre com "El complot dels anells" (1988), Bellmunt va atrevir-se amb un fresc nostàlgic de la València dels anys 60 i 70. I per fer-ho es va valer un cop més de l'univers literari de Ferrant Torrent. Després d'adaptar "Un negre amb un saxo" (1989) i de retratar els baixos fons de València de finals dels anys 80, Bellmunt i Torrent ens proposen a "Gràcies per la propina" un viatge en el temps a Benicorlí, un poblet valencià que és una invenció. O més ben dit, el mirall del poble real de Sedaví, on Ferrant Torrent desplega els records d'infantesa, ben entrada la postguerra. "Gràcies per la propina" explica les peripècies dels germans Pepín i Ferran Torres, que viuran vespres de cine, primers amors, la descoberta del sexe, repressió a l'escola, etc. A la pel·lícula, aquest passat no tan llunyà no és mític, però té l'esperit amable, sensibilitat i l'humor mediterrani de grans pel·lícules sobre records d'infantesa com "Amarcord" (1973) de Federico Fellini o "Cinema Paradiso" (1988) de Giuseppe Tornatore. La debilitat que Torrent i Bellmunt senten per personatges de les classes més populars està molt present a "Gràcies per la propina". El retrat fidedigne dels barris obrers i dels entorns rurals als anys 50 i 60 és un dels grans encerts de l'aposta de Bellmunt. La galeria de personatges que acompanyen els germans Torres a escenaris com el barri xinès o el Bar Boquerón seran fonamentals per a la història. Per donar vida a aquests person

  • Francesc Bellmunt i "Un negre amb un saxo"
    Veure vídeo

    Francesc Bellmunt i "Un negre amb un saxo"

    El "Sala 33" presenta una altra pel·lícula del cicle dedicat a Francesc Bellmunt, amb la primera incursió a l'univers literari de l'escriptor valencià Ferrant Torrent, "Un negre amb un saxo". "Un negre amb un saxo" (1989) adapta la quarta novel·la de l'escriptor Ferrant Torrent. L'autor ens proposava una visió molt personal dels baixos fons de València, un submón de lumpen, de prostitució, de proxenetes i de bòfia que Torrent coneixia de prop. El que Torrent va escriure i després Bellmunt va traslladar a la pantalla és un retrat cru i sarcàstic de la societat valenciana de finals dels anys 80. La València que veiem a "Un negre amb un saxo" és una ciutat que comença a estar consumida per la corrupció material i moral. Recorda, i molt, la Barcelona de l'època que van retratar mestres de la novel·la negra com Andreu Martín i Manuel Vázquez Montalbán, i que també hem vist a la gran pantalla en pel·lícules com "Tatuaje" (Bigas Luna, 1976). Així doncs, qui esperi veure a "Un negre amb un saxo" la València de postal, moderna i lluent, se sorprendrà, perquè la pel·lícula presenta just el contrari: una ciutat de carrerons foscos i sòrdids. Per fer aquest peculiar descens als inferns valencians tindrem un guia. El seu nom és Hèctor Barrera, exboxejador que un dia va ser la millor esquerra dels pesos wèlter, i ara és un periodista de successos. Hèctor Barrera i el detectiu Toni Butxana, juntament amb alguns secundaris que apareixen a "Un negre amb un saxó", són un dels pilars de l'obra de Ferrant Torrent, i han aparegut en vuit novel·les de l'escriptor. A la pel·lícula, aquests personatges estan en mans de Patxi Bisquert, Rosana Pastor, Guillermo Montesinos, Ana Duato, Ovidi Montllor i Hermann Bonnín, entre d'altres. Francesc Bellmunt, anys 80, València i gènere negre. I tot plegat, amb una música constant: la melodia desafinada d'"Un negre amb un saxo".

  • "Sala 33" reviu "El complot dels anells" amb Francesc Bellmunt
    Veure vídeo

    "Sala 33" reviu "El complot dels anells" amb Francesc Bellmunt

    Aquest diumenge, "Sala 33" continua el cicle dedicat al director Francesc Bellmunt amb una mirada a un passat que mai va succeir: "El complot dels anells". Conspiracions, terrorisme, política i Jocs Olímpics reunit s en una pel·lícula. Al llarg de quatre dècades de trajectòria, Francesc Bellmunt s'ha atrevit amb tots els gèneres, fins i tot amb un de gairebé inèdit al nostre país : la política-ficció. És a dir, elaborar una trama basant-se en fets que van succeir però canviant la història. En aquest cas, els fets són els Jocs Olímpics de Barcelona, que a "El complots dels anells" (1988) prenen un rumb del tot inesperat. Bellmunt parteix d'una possibilitat: què hauria passat si el president de la Generalitat hagués mort abans de la inauguració dels Jocs Olímpics? I si la tragèdia fos part d'una trama per declarar la independència de Catalunya? El resultat és "El complot dels anells". Aquesta pel·lícula va ser el primer projecte conjunt entre Francesc Bellmunt i l'escriptor valencià Ferran Torrent. Els dos van escriure el guió prenent com a referència els elements clàssics del "thriller" i del gènere negre de les grans pel·lícules de conspiracions dels anys 70, com "Tots els homes del president" (1976) o "Klute" (1971), d'Alan J. Pakula. Per exemple, a "El complot dels anells" hi trobem el personatge amb poder que mou els fils a l'ombra, el periodista que assumeix el rol de detectiu i la "femme fatale" que, potser, el durà a la perdició. Aquí destaca una joveníssima Ariadna Gil amb una presència hipnòtica, tèrbola i perillosa. Complots, terrorisme, Jocs Olímpics... Els riscos d'abordar una història amb aquest punt de partida eren evidents l'any 1988. Va ser complicat produir-la? Seria interessant tenir més obres de política-ficció fetes a casa nostra? S'han complert algunes de les "prediccions" que Bellmunt i Torrent van proposar en aquesta Catalunya on la història va canviar?

  • "Sala 33" viatja al costat de Francesc Bellmunt i el Canet Rock
    Veure vídeo

    "Sala 33" viatja al costat de Francesc Bellmunt i el Canet Rock

    Aquest diumenge, "Sala 33" comença un nou cicle, un passeig per la trajectòria d'un dels cineastes clau per entendre el cinema català recent: Francesc Bellmunt. La primera parada del viatge al costat de Bellmunt té com a destinació una localitat i un festival mític que es van convertir en punt de trobada per a la música i la reivindicació: el Canet Rock. Estiu de 1975. Érem a les acaballes d'un franquisme que es resistia esvair-se. Una generació de joves que volien llibertat i bona música es reuneixen al Pla d'en Sala de Canet. Són una marea de 25.000 joves grenyuts que envaeixen pacíficament el poble del Maresme. Estan a punt de viure el festival Canet Rock, una cita musical que serà històrica al nostre país. L'eslògan del festival Canet Rock era tota una declaració d'intencions: "12 hores de música i follia". Una follia que Francesc Bellmunt i Àngel Casas van poder capturar amb un estil viu, proper i directe. Àngel Casas venia del món del periodisme musical, com ara la revista "Vibraciones", que va fundar i dirigir. Francesc Bellmunt havia après l'ofici de fer pel·lícules amb produccions de gènere i de sèrie B com "Robin Hood nunca muere" (1975). Els seus camins es van trobar per escriure i dirigir el documental "Canet Rock", el 1975. Al documental trobem moments i actuacions irrepetibles, com ara la de Sisa, a qui les autoritats havien prohibit pujar a l'escenari; la Companyia Elèctrica Dharma i Comediants, la conga gegant de l'Orquestra Plateria o un Pau Riba desbordant, entre molts d'altres. És, en definitiva, la banda sonora dels setanta, d'un temps i d'una generació retratada amb un estil viu i directe per Àngel Casas i Francesc Bellmunt. El mateix tàndem de director i guionista van repetir experiència amb el documental "La Nova Cançó" (1975) en la que va ser la seva última col·laboració.

  • "Els últims dies" del Festival de Sitges 2015
    Veure vídeo

    "Els últims dies" del Festival de Sitges 2015

    Aquest diumenge, "Sala 33" tanca el cicle que ha dedicat tot el mes al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya amb una pel·lícula que ens acosta a la fi, a l'apocalipsi i al més enllà: "Els últims dies", d'Àlex i David Pastor. El cine ens ha mostrat tot sovint el col·lapse de la civilització. Als anys 70, per exemple, vam veure l'esplendor de les catàstrofes naturals a la gran pantalla. El que no és tan habitual és veure l'apocalipsi a casa, i aquest, precisament, és l'escenari on transcorre "Els últims dies" dels germans Pastor, una visió d'un futur plausible amb una Barcelona buida, desèrtica, despoblada... però només a la superfície. Aquesta és l'aposta d'"Els últims dies", la segona pel·lícula escrita i dirigida per Àlex i David Pastor. Àlex Pastor es va formar en guió a l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya ) i el David Pastor va estudiar direcció a la Universitat Colúmbia, a Nova York. El seu nom va començar a sonar amb "La ruta natural" (2004, millor curt internacional al Festival de Sundance). Al cap de poc temps van debutar en el món del llargmetratge amb una producció 100% americana, "Infectats" (2009), una pel·lícula que jugava amb les claus del cine zombi i de supervivència. Aquest esperit s'amplifica i adquireix caràcter global a "Els últims dies", amb l'aparició d'una estranya malaltia anomenada "el pànic", una por als espais oberts que pot derivar en la mort. La malaltia s'escampa, i la gent es veu obligada a tancar-se a les cases, als túnels del metro i en altres llocs.

  • El bosc
    Veure vídeo

    El bosc

    "Sala 33" continua el cicle dedicat al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya amb "El bosc", dirigida per Óscar Aibar i basada en un relat d'Albert Sánchez Piñol. No seria exagerat dir que "El bosc" és una de les propostes amb més personalitat que ens ha donat la collita recent de cine fantàstic produït al nostre país, i per diverses raons. La primera, la seva ambientació al Matarranya, un paisatge amb una gent i un parlar únics, a la Franja de Ponent, que rarament veiem a la gran pantalla. La segona raó són les llums que apareixen al bosc, al costat d'un mas aïllat i que potser transporten a altres món i dimensions. Aquest bosc amb llums misterioses dóna títol a la pel·lícula, i tot el que passa al seu voltant afegirà una capa fantàstica a l'època de la Guerra Civil, en què s'ambienta la pel·lícula (una coproducció de Fausto Producciones i Televisió de Catalunya). Óscar Aibar va debutar amb una pel·lícula que arrossega l'etiqueta de "maleïda", per tots els problemes que va comportar la seva producció: el western futurista "Atolladero" (1995). L'interès per la temàtica fantàstica i per personatges que se surten de l'etiqueta de normalitat és una de les constants del cine d'Aibar, com es pot comprovar en títols com "Platillos volantes" (2003 ) i "El gran Vázquez"(2009). Aquestes constants també són presents a "El bosc", sumades a l'imaginari d'Albert Sánchez Piñol. Piñol ha abordat el gènere fantàstic des d'una perspectiva molt personal en diverses ocasions. Per exemple, en novel·les d'èxit mundial com "La pell freda" o en contes com "El bosc", inclòs al llibre "Les Edats d'Or". El mateix autor es va encarregar d'escriure, juntament amb Aibar, el guió de la pel·lícula, que adapta i amplia el conte original.

  • Llums vermells
    Veure vídeo

    Llums vermells

    "Llums vermells" endinsa l'espectador en el món de l'ocult i dels poders mentals: realitat o frau? La pel·lícula confronta la ciència lògica i racional amb la creença en fenòmens paranormals. I ho fa amb una posada en escena i una atmosfera cuidada fins a l'últim detall, que podria recordar les pel·lícules més inquietants de David Lynch, Christopher Nolan o David Fincher

  • Insensibles
    Veure vídeo

    Insensibles

    Aquest diumenge, Àlex Gorina inaugura temporada al "Sala 33", el programa dedicat a les pel·lícules i els professionals de la indústria del cine fet a Catalunya. I ho fa amb un nou format, en el qual cada mes el programa tindrà un cicle temàtic. A l'octubre, el "Sala 33" tindrà una programació dedicada el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Un cicle que comença diumenge amb la pel·lícula "Insensibles" Des de fa més de quaranta anys, Sitges és sinonim de cinema fantàstic, en totes les seves formes i variants: terror, ciència ficció, etc. El "Sala 33" se suma a la gran festa del fantàstic al nostre país amb tot un mes de pel·lícules de produccció catalana que han deixat emprenta en edicions anteriors del festival. La primera pel·lícula del cicle serà "Insensibles", l'impactant debut a la direcció de Juan Carlos Medina. "Insensibles" és una pel·lícula d'intriga, un drama d'època i, sobretot, una pel·lícula de terror en el qual el director Juan Carlos Medina "juga" amb conceptes clàssics del gènere, com ara la figura del monstre. De la mà d'en David (un neurocirurgià interpretat per Alex Brendehmühl), descobrirem un passat fosc que té molt a veure amb nens que no són capaços de sentir dolor físic. I tot plegat, ambientat en una postguerra tètrica, fosca i plena de secrets. Al costat d'Àlex Brendremühl, a "Insensibles" també veurem a Juan Diego, Irene Montalà, Tamon Fontserè, Joan Carreras i Bea Segura, entre d'altres. Tot ells, al servei d'una història que combina el present i el passat, els records i els secrets, el dolor i la insensibilitat. "Insensibles" és una pel·lícula suggerent, inquietant i sobretot 100% "Festival de Sitges". Abans de la pel·lícula, Àlex Gorina ens donarà més detalls sobre la "insensibilitat" dels nens de la pel·lícula: ficció o condició mèdica real? També compararem l'univers que ens proposa Juan Carlos Medina amb el