Víctimes de la transició
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/AturarSilenciarPujar el volumDisminuir el volumInstruccions per interactuar amb el player
imatge

Víctimes de la transició

La transició espanyola potser va ser modèlica, però no va ser pacífica. Des de la mort de Franco fins a les primeres eleccions democràtiques, és a dir, des del novembre de 1975 fins al juny de 1977, a Espanya van morir 60 persones a causa de la violència política. "30 minuts" presenta, en una edició especial d'una hora de duració, un repàs als episodis més violents d'aquell any i mig.

18 anys de "30 minuts"
nova imatge gràfica i programa especial


"30 Minuts", el programa de reportatges de Televisió de Catalunya, arriba a la majoria d'edat en complir aquesta setmana el seu 18è aniversari, i ho fa presentant un programa especial d'una hora: "Víctimes de la transició".

"30 Minuts" també estrena aquesta setmana una nova imatge gràfica i ha canviat la careta i el marc de la presentació.

Durant aquests 18 anys, "30 Minuts" ha ofert 877 reportatges i ha cobert gairebé tots els grans temes nacionals i internacionals que han conformat els eixos de l'evolució de la societat del final del segle XX i principis del XXI. El programa ha guanyat o ha quedat finalista en 71 premis nacionals i internacionals, entre els quals en destaquem alguns dels guanyats aquest últim any, com la medalla de plata al Festival de Nova York al millor programa d'investigació per "Operació Còndor: terror d'estat" o el Premi Nacional de Periodisme per "Els nens perduts del franquisme". "30 Minuts" ha guanyat també al llarg de la seva trajectòria quatre premis Ondas.

Durant aquest 18 anys, reportatges de "30 Minuts" s'han vist a més de 40 països. En els dos últims anys s'han emès reportatges de "30 Minuts" al Japó, els Estats Units, Bèlgica, Finlàndia, Noruega, Dinamarca, la Gran Bretanya, Austràlia, Suècia, Holanda, Suïssa i, especialment, Portugal, on, a través d'un acord, cada setmana s'emet a la cadena Sic Notícies un reportatge de "30 Minuts". Reportatges de "30 Minuts" també s'han pogut veure a tot Espanya, a través del Canal Història i el canal Cultura de Via Digital o de les televisions autonòmiques.

També de membres de l'equip de "30 Minuts" han sorgit algunes iniciatives més enllà del marc televisiu, com ara la pel·lícula "Balseros", estrenada aquest any, o el llibre "Els nens perduts del franquisme", que s'acaba d'editar.

VÍCTIMES DE LA TRANSICIÓ
La transició espanyola potser va ser modèlica, però no va ser pacífica. Des de la mort de Franco fins a les primeres eleccions democràtiques, és a dir, des del novembre de 1975 fins al juny de 1977, a Espanya van morir 60 persones a causa de la violència política.

"30 minuts" presenta, en una edició especial d'una hora de duració, un repàs als episodis més violents d'aquell any i mig.

En aquella època no només assassinaven els grups terroristes que encara ho fan -ETA i GRAPO-. Els grups d'ultradreta -que aleshores rebien el nom d'"incontrolados"- també mataven. Els dos extrems coincidien en un punt: fer tot el possible per impedir que Espanya arribés a la democràcia. Aquesta possibilitat, que hi hagués una involució en el procés, també era vista amb simpatia per elements vinculats a l'antic règim i membres de la cúpula militar.

Un testimoni clau d'aquella època, el general Sáenz de Santamaría, cap d'estat major de la Guàrdia Civil en aquella època i que més tard va ocupar alts càrrecs dins de la lluita antiterrorista, assenyala en el programa que "los mandos militares, sobre todo los mandos más elevados, se oponen a todo cambio y empieza lo que se llamó 'ruido de sables'. Nos conocíamos todos y hubo muy pocos que pensasen que había que llegar a una democracia". El líder del partit ultradretà Fuerza Nueva, contrari a la transició -Blas Piñar-, confirma aquest extrem en el reportatge: "Hubo ruido de sables, ciertamente, pero los sables se quebraron. El sable debe mantenerse en la mano para utilizarse en situaciones extremas, pero cuando se saca de la vaina y se deja en un atril, se deja en un escaparate, pero no se utiliza, cuando se ve que el sable no funciona, el enemigo te pega más fuerte".

Les forces d'ordre públic, com s'anomenava aleshores la policia i la Guàrdia Civil, dos cossos militaritzats, van passar d'un règim dictatorial on la seva missió principal era la repressió, a un altre de predemocràtic que no acabaven d'entendre cap a on anava i per al qual no havien estat ni preparats ni dirigits. La conseqüència va ser que la major part de morts i ferits per la violència política en aquell període van ser causats pels agents policials. Igualment, tal i com denunciava Amnistia Internacional en aquella època, les tortures i maltractaments a detinguts per raons polítiques sovintejaven a les comissaries.

"Éramos gente que teníamos una baja preparación para actuar en la calle, porque nuestra misión, la misión de la policía armada, que nació en el 41, en plena dictadura, eran: vigilancia permanente y represión, y a esos casos nos ajustábamos."
"Si no tenían mucha mejor actuación es porque nosotros no teníamos mandos naturales, nuestros mandos procedían del ejército, tenían otras miras, referentes a lo que era la actuación en la calle, a lo que era el trato con el público", diu en el reportatge un policia antidisturbi d'aquell temps. Manuel Fraga Iribarne i Rodolfo Martín Villa, ministres de Governació de l'època també analitzen aquell període i el seu paper en el programa.

El reportatge recull històries com la de Francisco Téllez, un obrer de Santa Coloma de Gramenet torturat durant tres dies per la Guàrdia Civil per la seva militància sindicalista, o la de José Antonio Martínez Soler, un periodista al qual els serveis secrets van segrestar, torturar i fins i tot van simular executar per haver publicat una informació que no els agradava.

El general Sáenz de Santamaría revela en el programa que els fets de Montejurra del maig de 1976, durant la tradicional romeria carlina, on van morir dues persones per trets d'ultradretans, i que la versió oficial va explicar com un afrontament entre adversaris polítics, es tractava, en realitat, d'una operació organitzada "desde el Ministerio del Interior y del SECED, el Servicio Central de Documentación, que fue el antecesor del CESID, para tomar Montejurra, reconstituir Montejurra al carlismo oficial". També es va organitzar des del Ministeri de l'Interior, segons el general Sáenz de Santamaría, l'atemptat que va patir Antonio Cubillo, líder del grup independentista canari MPAIAC, i que l'ha deixat invàlid des d'aleshores. De la mateixa manera explica que la utilització de mercenaris i de ultradretans per part de les forces de seguretat per la "guerra bruta" antiterrorista, que anys més tard donaria pas als GAL, ja va començar en aquella època.

A través de material audiovisual provinent de diverses televisions i de particulars, el reportatge recorda fets com la mort de cinc obrers a Vitòria per la policia; l'agressió dels ultradretans durant el viacrucis a Montejurra, els segrestos d'Antonio María Oriol Urquijo, president del Consell d'Estat, i del general Emilio Villaescusa, president del Consell de Justícia Militar, per part dels GRAPO; l'assassinat dels cinc advocats laboralistes del carrer Atocha de Madrid; l'activitat terrorista de grups com ETA, GRAPO i els independentistes canaris del MPAIAC o les nombroses morts causades per les forces de seguretat en la repressió de manifestacions públiques i els episodis de "guerra bruta".

Entre d'altres documents, el reportatge inclou el so de les converses mantingudes en l'emissora de la policia dels comandaments que van participar en el desallotjament de l'església de San Francisco de Vitòria, que van causar cinc morts i un centenar de ferits:

- Desalojad por las buenas. ¡Y si no, a palo limpio!
- Vamos a tener que emplear las armas de fuego! (...)
- ¡Hemos contribuido a la paliza más grande de la historia! (...)
- Aquí ha habido una masacre. Cambio.
- De acuerdo, de acuerdo.
- Repito, aquí ha habido una masacre.


Tot semblava ajuntar-se per impedir el canvi. Un dels líders dels GRAPO d'aquella època, Pío Moa, manifesta en el programa que "cuando el franquismo decide evolucionar, decide organizar la transición hacia una democracia liberal, nosotros estábamos totalmente en contra, nosotros decimos que eso sigue siendo el fascismo con algunos retoques y nosotros procuramos en todo momento destruir las posibilidades de acuerdo, atacar todo lo que llamábamos ilusiones burguesas de la oposición", i afegeix: "todo nuestro análisis era una estupidez, pero una estupidez muy razonada, muy racionalizada, como suelen ser este tipo de estupideces".
Pots utilitzar chromecast a l'APP de TV3