Contra el No-Do. Llorenç Soler o la pulsió per l'honestedat

Contra el No-Do. Llorenç Soler o la pulsió per l'honestedat

Retrat del cineasta Llorenç Soler, un dels precursors del cinema documental independent a Espanya a partir de la dècada dels anys 60 del segle passat. Mestre de documentalistes, tant des del punt de vista tècnic i estilístic com ètic i moral, ja que ha entès el documental com el gènere que pot donar veu a aquells que mai n'han tingut, negats sistemàticament pel poder.

Llorenç Soler (València, 1936) és un dels pioners del cinema documental independent a l'estat espanyol. Això vol dir que pertany a la generació –i n'és un dels protagonistes principals– que va començar a filmar, durant la dècada de 1960, documentals independents i alternatius respecte al monopoli punitiu que exercia l'estat franquista en l'àmbit audiovisual informatiu, tant en televisió (TVE) com en sales de cinema (No-Do).


I tanmateix podem dir que Soler és un documentalista per accident, no vocacional. De fet, mai hauria volgut passar d'amateur. En el fons, Soler és un home que sempre ha necessitat expressar-se, ja sigui amb el cinema, la fotografia, la poesia o la pintura. Un home creatiu, lliure i insubornable.
Quan Soler comença a fer cinema, opta gairebé de forma natural pel discurs de realitat, pel documental, en un context de censura absoluta sobre els discursos de realitat, especialment en l'àmbit audiovisual. Cap al 1962 i a l'Espanya franquista, el discurs informatiu audiovisual està monopolitzat per TVE i el No-Do. És contra aquest discurs monolític i autoritari contra el qual es rebel·len Soler i altres pioners, companys de generació.


La irrupció d'una generació de cineastes independents i contraris al règim franquista en la dècada del 1960 respon a factors de progrés econòmic i l'obertura d'un règim necessitat d'acceptació. En aquest context, una nova generació (en bona mesura fills benestants del règim) es consciencia contra la dictadura mentre té a l'abast mitjans nous.


Soler no és ben bé un fill del règim, però sí és fill d'una bona família burgesa d'Alcoi vinguda a menys. Per aquest motiu, va haver de sofrir una infantesa de necessitat imperiosa d'aparences. Va estudiar en bones escoles de la seva terra natal, on la seva sensibilitat especial va xocar ben aviat amb els fills de les bones famílies valencianes.


Soler va dedicar-se al cinema per casualitat. Enginyer no vocacional però amb un bon lloc de treball a les drassanes de Barcelona, un dia s'hi va trobar precisament Juan Piquer, un dels pocs amics d'infantesa, que treballava en una agència de publicitat i encarregava anuncis a productores. Soler va trobar l'oportunitat de fer una feina més creativa i es va comprar una càmera, sense gairebé saber com s'utilitzava.
Al llarg de més de 50 anys de professió, una constant del cinema de Soler ha sigut l'obsessió per donar veu als que no han tingut mai possibilitat d'expressar-se, als desheretats de la terra, als que no tenen esperança i, malgrat tot, parlen esperançats, tot provocant la ganyota adolorida de l'espectador.


Soler és un gran experimentador de la tècnica cinematogràfica (i audiovisual, en general), tant de la imatge com del so. Però la seva experimentació no ha tingut mai una intencionalitat merament formalista, sinó expressiva: la recerca d'estratègies narratives noves basades en la imatge i el so per expressar idees.


I per aquest camí Soler ha acabant sent una gran teòric de la narrativa cinematogràfica i, sobretot, documental. N'ha escrit llibres i ha impartit multitud de seminaris. És interessantíssima la seva concepció del documental com a tractament creatiu i subjectiu de la realitat. Les seves reflexions i el seu mestratge han estat presents al documental.


Fitxa tècnica:
Direcció: Albert Montón
Producció: Miquel Francés, Antoni Medall
Fotografia: José Vicente Viadel
Edició: Javier Casanova
Universitat de València
Espanya
2018

Informació d'interèsDisponible fins al 05/12/2020 a les 23.59
Pots utilitzar chromecast a l'APP de TV3