Marc Martínez: "La meva missió és socialitzar l'art. Fer d'actor és un accident"
L'actor i director de teatre Marc Martínez té una llarga trajectòria, però es va fer molt popular com "el mataiaies" de la sèrie de TV3 "Nit i dia", i últimament també pel personatge d'Arístides a la sèrie de Netflix "Hache". Eloi Vila l'ha recollit a Argentona, on viu actualment, tot i que va néixer a Gràcia i es va criar al Raval de Barcelona.
Marc Martínez: "La meva missió és socialitzar l'art. Fer d'actor és un accident"
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
La vida d'un actor, concentrada "Al cotxe"

Marc Martínez: "La meva missió és socialitzar l'art. Fer d'actor és un accident"

L'actor i director de teatre Marc Martínez té una llarga trajectòria, però es va fer molt popular com "el mataiaies" de la sèrie de TV3 "Nit i dia", i últimament també pel personatge d'Arístides a la sèrie de Netflix "Hache". Eloi Vila l'ha recollit a Argentona, on viu actualment, tot i que va néixer a Gràcia i es va criar al Raval de Barcelona.

Sònia Gonzàlez Garcia

Marc Martínez diu que des que té ús de raó viu una mica indignat. El món no li acaba de fer el pes. Assegura que aquest sentiment li ve dels seus pares i dels mestres que ha tingut, que li han fomentat l'esperit crític, igual que fa ell amb els seus tres fills.

"El món ja fa temps que està fotut, no és d'ara. La pandèmia o la crisi sanitària és molt seriosa, i fa que les altres s'activin, però ja hi eren. La malaltia més important no és la Covid, és la pobresa."


La curiositat infantil i preguntar-ho tot

Li agradava molt anar a l'escola, però no era un bon estudiant. "Era un bitxo raro, era molt friki. M'agradava tant anar al col·le que quan plegàvem 'liava' els companys per anar a casa a berenar, però per continuar jugant a fer classe, a 'senyoretes', es deia."

En aquells temps, el barri del Raval de Barcelona estava deixat de la mà de Déu, era encara el franquisme, i ell recorda la por, la tensió. "La vivia amb el meu pare, amb el meu tiet Arturo, amb el meu cosí Quique, que estava molt polititzat."

Es confessa un nen curiós, i diu que sempre ho preguntava tot. "No m'alliçonaven, com fem ara, que som uns pesats, sinó que predicaven amb l'exemple." Era una vida aparentment tranquil·la, i vivia feliç perquè tenia casa seva en un terrat, com ja cantava el 2017 a l'espectacle monòleg "Mal Martínez: humor i hòsties", on deia: "Jo era feliç perquè vivia en un terrat, en el cor de Barcelona, en un cortijo català, el meu pare l'havia fet amb les seves pròpies mans, per a ell era una mansió, però abans era un colomar."

"Érem com l'aristocràcia del barri, i jo em sentia així, perquè el meu pare era ebenista, tenia una petita fàbrica de mobles, i es guanyava molt bé la vida. Teníem la casa a fora, la torre que es deia abans, teníem cotxe... Jo vivia d'esquenes al barri. El meu pare ens deia, del carrer Sant Pau no es passa, i no passàvem."

És massa actiu, si és que això és un problema. No para, "si hi hagués una pastilleta (per parar una mica), me la prendria". Només dorm cinc hores i ja en té prou.


Ensenyar interpretació, dirigir, actuar i cultivar cucs

El Marc Martínez confessa que la seva vocació més important és la de professor d'interpretació, fa més de 30 anys que ho fa. "Podria deixar de dirigir i d'actuar, però no podria deixar ni la família, ni l'hort ni els meus alumnes. Em tinc per un bon professor, com a actor faig el que puc". "La veritable escola d'un actor és la vida, -diu-, i jo he viscut, i més que viuria si pogués. He après molt en l'àmbit familiar".

"M'he sentit un nen estimat, i això ho és tot"

"El meu germà Tito,la meva germana i jo érem un perill, i els meus pares van acceptar bé que em dediqués a ser actor, que ja es veia a venir. A més la meva mare volia ser ballarina, canta molt bé, és molt artista, i sempre ha tingut aquesta frustració. Ha estat perruquera tota la vida. I el meu pare és ebenista, però canta flamenc molt bé. Si vius això, és normal que no els vingués de nou".

Els seus pares veien el barri com un perill, així que quan només tenia 6 anys el van portar a un grup de teatre que tenien a prop. Cada tarda, de 18.00 a 21.00! "Els meus pares devien pensar que allà estava protegit." Era un teatre molt polititzat (era l'any 1972). "Era molt divertit. Jo no tenia cap base ni cultura, però a casa tenia 11 llibres i me'ls sabia del dret i del revés".

"Soc molt intens. Ara he muntat una granja de cucs, per fer humus de cuc, perquè tinc un hort, he fet uns bancals de fusta, una feina que no s'acaba mai..., que és el que jo necessito. Com amb els fills: jo d'educar no en sabia (ara tampoc), però en vaig aprenent cada dia".


La lluita ha de ser col·lectiva

El Marc confessa a l'Eloi que es penedeix de moltes coses, com no haver actuat d'una altra manera al seu dia amb els casos de maltractament a l'Institut del Teatre i que ara han sortit a la llum "i el que penja, perquè sortiran més coses, perquè la generació actual dels 20-30 anys és molt valenta".

"Em penedeixo de no haver estat representant dels meus companys en aquells moments que jo també vaig viure i vaig patir. En el meu cas no era assetjament sexual, sinó maltractament sistemàtic. No d'una persona, de molta gent. I t'estan educant així. Em penedeixo de no haver aixecat la veu al seu dia, perquè ho vaig fer de manera individual, ho he fet sempre, des de l'ego, des de l'egoisme. Jo pensava que ho estava fent bé, i no, amb la reflexió dels anys veus que ha de ser una cosa col·lectiva, com s'està fent ara."

Denuncia que l'estructura de la seva feina és molt piramidal, i no li agrada. "Els extres mengen un entrepà d'ahir, i els protagonistes van de carta." Ell sempre s'ha rebel·lat contra aquesta situació, i ha intentat establir ponts en aquesta estructura que detesta, i ha fet coses molt gratificants per a ell, en cooperativa. "He fet pel·lis on tots els actors cobraven el mateix." En aquest sentit, li agrada recordar la seva experiència rodant "Terra i llibertat", de Ken Loach, una experiència que també va deixar per escrit en un llibreIcíar Bollaín. Els agradava treballar en aquella pel·lícula, però hi havia alguna cosa que no encaixava.

"Un dia, en una pel·lícula tan 'trosko' com aquesta... veiem que hi havia una carpa calenteta on s'estaven els protagonistes, i 200 figurants que feien de milicians menjaven el que treien d'unes bosses de supermercat: un entrepà, una poma i una ampolla d'aigua, i vam aturar el rodatge. Ken Loach va sortir, va agafar la paraula i va dir que teníem raó, i que faríem un mig i mig, que els que menjaven de carta menjarien un plat, i que l'altre seria per a un dels extres, i menjaríem mig entrepà. Allò va ser... buah!"


Un somni

Un dels seus somnis és crear un espai per socialitzar l'art -diu-, perquè està convençut que hi ha gent que no hi arribaria mai per la seva condició social, però que "si tinguessin la possibilitat d'accedir a la cultura, i, per tant, a l'art, al teatre... seria meravellós".

"La cultura és una necessitat bàsica de l'individu, i és la meva missió. Fer d'actor és un accident."

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut