Exportació de revolucions

"Segle XX" ofereix "Cuba, una odissea africana"

Amb testimonis privilegiats, com el de Fidel Castro, el documental aprofundeix en un tema tan interessant com desconegut dins la història mundial de la segona meitat del segle XX: l'intervencionisme político-militar de la Cuba castrista a l'Àfrica negra.
Actualitzat
Un doble documental produït per ARTE França el 2007, amb espectaculars testimonis -que inclouen el de Fidel Castro- i materials d'arxiu, ens permetrà a partir d'avui aprofundir en un tema tan interessant com desconegut dins la història mundial de la segona meitat del segle XX: l'intervencionisme político-militar de la Cuba castrista a l'Àfrica negra.

Des de la seva victòria del 1959, el model dels barbuts guerrillers cubans havia enlluernat i inspirat tots aquells que, a l'Àfrica subsahariana, volien acabar amb el colonialisme. Per la seva banda, el règim castrista sempre va creure que exportar la revolució era la millor manera de defensar-la i d'enfortir-ne la credibilitat interna. Si a això hi afegim l'extensió de la Guerra Freda al continent africà a través, sobretot, de la crisi congolesa dels primers anys 60, ja tenim dibuixat el context en el qual, l'abril del 1965, Ernesto Che Guevara i 120 altres combatents cubans van arribar a l'est del Congo, via Tanzània, per incorporar-se a la rebel·lió lumumbista que pretenia derrocar el règim pro-occidental dels Moise Tshombe i Joseph-Desiré Mobutu.

Els lluitadors internacionalistes del Che, però, van descobrir aviat que allò no tenia res a veure amb Sierra Maestra. La manca d'adoctrinament ideològic dels guerrillers congolenys, la indisciplina, el tribalisme i la distància cultural amb els cubans, i també les enormes dimensions geogràfiques del país, van fer que l'operació naufragués i que, el novembre de 1965, els castristes abandonessin el Congo amb una amarga sensació de fracàs.

Això no obstant, l'aposta estratègica cubana va restar intacta. El gener de 1966, la Conferència Tricontinental de l'Havana solemnitzava el compromís del règim castrista amb el suport a les organitzacions d'alliberament del Tercer Món. Al mateix temps, missions militars cubanes actuaven en tasques de suport als governs més o menys socialistes del Congo-Brazzaville o de Guinea Conakry, i Fidel Castro s'erigia en el principal padrí d'Amilcar Cabral i del seu Partit Africà per a la Independència de Guinea i Cap Verd.
 
A les regions alliberades de la colònia portuguesa de Guinea-Bissau, i en menor mesura també de Moçambic, centenars de consellers militars, metges i tècnics cubans preparaven unes independències de signe antiimperialista que només la Revolució Portuguesa del 1974 havia de fer possibles. Segons el discurs oficial a l'Havana, Cuba no era només un país llatinoamericà, sinó també llatinoafricà, lligat per un deure especial de solidaritat amb l'Àfrica, de la qual procedien molts dels cubans.