SEGLE XX

"Segle XX" emet "Gabriele d'Annunzio, la història i el mite", un retrat del controvertit poeta

"Segle XX" aborda dilluns la figura controvertida de Gabriele d'Annunzio, el poeta decadentista, l'aviador condecorat a la Primera Guerra Mundial i el polític carismàtic company de viatge de Mussolini.
Actualitzat
Meitat poeta i meitat polític, fabricant de mites col·lectius i de frases cèlebres, venerat en vida i avui menystingut o mig oblidat, així és el personatge que els presentem aquesta setmana a "Segle XX" a través d'un documental italià de l'any 2002 que porta per títol "Gabriele d'Annunzio, la història i el mite".

Nascut el 1863 a Pescara al si d'una família de l'alta burgesia i en una Itàlia tot just unificada, escriptor precoç, obsessionat des de l'adolescència per la fama, Gabriele d'Annunzio es fa un nom a la Roma de finals del segle XIX com a poeta decadentista, com a periodista aristocratitzador i -segons pròpia definició- com a "home de luxe". Casat amb una duquessa de qui no trigarà a separar-se, cultivador d'una sensualitat provocadora i escandalosa, protagonista d'incomptables idil·lis (el més cèlebre, amb l'actriu Eleonora Duse), megalòman i malgastador, els creditors l'obliguen a exiliar-se a França des del 1910 fins a l'inici de la Primera Guerra Mundial.

Davant del conflicte europeu, D'Annunzio passa a ser un bel·licista abrandat, un partidari fervent de la intervenció italiana. "El paradís és a l'ombra de les espases", escriu en aquell moment. Un cop el seu país ha entrat en la guerra, el maig del 1915, serà no només el poeta de la Itàlia combatent, sinó també el cap visible de l'atac amb llanxes ràpides contra la base naval austríaca de Buccari i un aviador condecorat, protagonista del bombardeig de Viena amb pamflets de propaganda l'agost del 1918. A la fi de la guerra, Gabriele d'Annunzio és un heroi nacional amb un prestigi immens.

Poc després, es convertirà també en el catalitzador de la frustració col·lectiva davant d'allò que els italians consideren el magre botí de la victòria. El 12 de setembre del 1919, al capdavant d'una petita milícia, D'Annunzio s'apodera de la ciutat adriàtica de Fiume -disputada per Itàlia i Iugoslàvia- i, poc després, es proclama comandant de la regència italiana del Quarnaro amb el suport d'una barreja d'extremistes de dreta i d'esquerra, d'excombatents i desclassats; la mateixa barreja que està a punt d'engendrar el feixisme.

Desallotjat de Fiume per l'exèrcit italià el desembre del 1920, consagrat des d'aleshores fins a la seva mort, el 1938, a erigir-se la mansió monument del Vittoriale, a la riba del llac de Garda, Gabriele d'Annunzio serà el subministrador de poètica, l'inspirador dels rituals, dels uniformes, dels discursos del règim feixista. Aquest l'hi agraeix fent-lo príncep de Montenevoso i, després, president de l'Acadèmia d'Itàlia; però la relació personal amb Mussolini serà sempre difícil: segurament eren dos egòlatres, dos vanitosos massa grans per a un mateix país.