Cantautor galàctic

Jaume Sisa: "En veure-hi poc cap enfora, he hagut de mirar cap a dins"

Hi ha cançons de Jaume Sisa que coneix tothom, però en canvi a ell el coneixem molt poc. Amb l'Albert Om parla de la seva infantesa, de la seva joventut a la Barcelona dels 70, de la seva personalitat i de la seva manera d'entendre i devorar la vida. Aquestes són les millors frases del programa.

Jaume Sisa ens ensenya a "El convidat" part del seu món personal, part d'aquest univers propi que fins ara només conexíem a través de les seves cançons i de la seva música. A l'entrar a casa seva, com si fos una advertència, diu: "Aquí (assenyala l'interior del seu pis) hi ha de tot i no hi ha de res. Visc sol acompanyat de tots els que hi ha dintre el meu cap". I assenyala el seu bagul: "Jo visc en part en aquest bagul. Dins hi ha la quintaessència del que sóc jo. El dia que jo no hi sigui, aquí dins quedaran coses. Hi ha objectes que no ha vist ningú. No es pot obrir.  L'obro de tant en tant per posar coses i de tant en tant en trec alguna".

També descobrim la seva fal.lera per anar cada dia a recollir correspondència al seu Apartat de correus: "De vegades tinc sensació que sóc l'únic habitant d'aquest paratge. Ara estem al bell mig d'un món que ja és mort. Els apartats de correus ja no tenen sentit, no tenen virtualitat. Jo ho faig perquè sóc així. M'agraden els mons que s'han mort. M'agrada venir a Correus, i quan fa dies que no hi vinc ho trobo a faltar".

Els problemes de vista
Viu envoltat de discos i escolta música cada matí. Diu que la seva miopia és en part responsable de la seva manera de fer música. "Veure-hi, no hi veig gaire. Sóc miop de naixement. I des de petit tenia problemes, duia ulleres, no podia ser porter als partits de futbol que fèiem els nanos. Tinc moltes diòptries, 25 a cada ull  (fins que em van operar fa 12 o 13 anys i em van treure les ulleres) i això m'ha permès segurament ser com sóc. En veure-hi poc cap enfora, he hagut de mirar cap a dins. Això m'ha fet ser d'aquesta mena i fer les cançons que faig".

La vocació musical
Els problemes a la vista li venen de família però la música no tant: "Només tinc dos petits precedents familiars. El meu pare, de jove, havia cantat d'aficionat en un companyia de sarsuela i el meu germà gran, que ja és mort, també era un cantant aficionat. Va guanyar un concurs d'imitadors de Machin".

Pel que fa als referents musicals que componen el seu so tan particular, Sisa explica que "de petits a casa vam mamar tota la música de la postguerra a la ràdio. Tot aquest bagatge sentimental forma part del meu ser. Com les ulleres que em van posar als 5 anys". Durant el programa, Sisa es reuneix per sopar amb el crític musical Karles Torra i el cantant Roger Mas i ells amplien una mica els trets que el defineixen: esperit lliure, irònic i oníric, un cantant amb vestigis de Machin, Emili Vendrell, Zappa i Pink Floyd, la contra de la contra (en relació amb la dicotomia Nova Cançó/contracultura barcelonina).

Ara molts grups de músics joves el reivindiquen. No vol dir la paraula orgull però diu "Em sento acompanyat. És gratificant. Ostres, no sóc jo sol que remo en aquesta direcció. Hi ha altra gent que fa coses amb les quals sents una sintonia".

La passió per viure
No li agrada fer anys ni que el felicitin per l'aniversari: "A la meva edat, jo et regalo tota la meva experiència i la meva saviesa i em quedo amb els teus anys" li diu a l'Albert Om, encara que quan sap que ja en té 46 no li interessa l'intercanvi. "Jo tornaria als 30, dels 30 als 40, i un cop arribats els 40, 'boom', tornaria als 30. Em quedaria en aquest bucle continu. Dels 30 als 40 la vida és l'hòstia, perquè ja saps cosetes i al mateix temps estàs amb força, vigor i il·lusió. Tens tot el temps per davant. Et pots fotre de tot, passar nits sense dormir, ho devores tot, coneixes gent, viatges i tot t'enriqueix! I encara et penses que tens la vida per endavant. A partir d'aquí, la resta, 'xungo'".

La parella, la solitud i l'avorriment

Jaume Sisa viu sol i per ell "és una cosa natural. És el que he fet sempre llevat d'alguns moments curtets de la meva vida. S'hi està bé sol. És un estat estupend, perquè en un moment donat pots sortir a buscar companyia, però si estàs acompanyat és molt dificil aconseguir moments de soledat". No creu en el matrimoni: "penso que no és una cosa natural. El matrimoni és una convenció social forçada". I sobre la soledat i l'avorriment afirma: "Jo estic sol i no m'avorreixo mai. Tanmateix quan m'avorreixo m'ho passo la mar de bé, és un tipus d'avorriment que a mi no em pesa, ni em desconsola, ni em neguiteja. No em molesta gens".

Recorda com un paradís la seva infantesa:"Tinc la sort que els meus pares em van estimar tant, sobretot la meva mare, que em va colmar per a tota la vida. No he necessitat reproduir un esquema familiar, ni tenir fills ni frenqüentar la família. Sempre he conservat aquesta escalfor al cor, que avui dia encara m'aguanta".

La Barcelona dels 70 i la Barcelona actual

En Sisa diu que la Barcelona d'ara ja no és la seva. La seva era la dels anys 70, "quan anava amb ulleres, fumant porros i tocant la guitarra tot el dia, amb unes ganes de viure que no s'acabaven mai. Jo recordava el que havia sentit explicar als meus pares de quan va arribar la República, com si d'un dia per l'altre s'haguessin obert totes les portes. I això jo ho tenia mitificat: com era el Paral·lel de la República, la llibertat, l'eclosió de partits polítics, la vida nocturna. Es mor Franco i de cop, "paff", per mi es fonen dos moments mítics. Ara inaugurem el món, ara està tot per fer i està a les nostres mans, La Republica va durar poc i això també. El poder s'instal·la i s'aposenta, comença a controlar i llavors s'ha acabat la festa!"

Madrid vs Barcelona

A finals dels anys 80, quan la Barcelona underground ja era només una imatge del passat, va anar a viure a Madrid com a Ricardo Solfa. "Allà vaig  trobar la festa al màxim. Jo he viscut als dos llocs (Madrid i Barcelona). Sembla que allà visquin per divertir-se i i després treballen una mica. Els catalans són més de patir per la feina i després, si de cas, ja mirarem de disfrutar una mica, ara quan arribi la Festa Major. Allà la Festa Major la fan cada dia".

La rauxa

En Sisa és un dels artistes arrauxats dels que de tant en tant es produeix a la cultura catalana i és una etiqueta que té molt assumida: "Els catalans som gent seriosa, avorrida, bastant "muermos", com si ens costés viure l'alegria de viure sense més, sense excuses ni coartades. Però és com si estigués previst que hi ha d'haver algú arrauxat que doni la nota, que munti el número, que faci algo que se surti de lo normal". Per això i malgrat això, conclou "Jo sóc molt català. De tantes generacions que no es pot aguantar! M'agradaria ser negre, esquimal, indi... però sóc català".

El sentit de la vida
Per culpa d'un amic que li va recomanar fer testament, pensa més en la mort que abans i també pensa en el sentit de la vida: "No tinc ni idea de què hi fem aquí. No ho entenc. Perquè patim tant i perquè perseguim tantes coses." Descriu un moment que va compartir amb el Gato Pérez: "Vam actuar junts en un lloc a Barcelona i després ens en vam anar de copes. I a les 7 o les 8 del matí vam passar per un carrer on hi havia un cartell anunciant el festival on acabàvem de tocar. El Gato es va aturar davant el cartell i va dir "mira, aquests som nosaltres i aquesta nit hem triomfat... Jo, Sisa, ara mateix em podria morir i seria feliç'. I en aquell moment ho vaig entendre perfectament. Viure amb intensitat els moments màxims i després deixar el cap en blanc. Suspendre la memòria. Que quedés inoperant fins que arribi un altre "subidón" de vida i de trempera i llavors et tornes a menjar el món i si el món se't menja a tu... doncs són les regles del joc".
Anar al contingut