Entrevista a la directora i besnéta

Eulàlia Domènech: "Conxita Badia era una donassa, una marassa, una artistassa"

El divendres 4 de gener, "El documental" estrena "Conxita Badia no existeix", l'"opera prima" de la besnéta de l'artista, Eulàlia Domènech. Parlem amb ella sobre la seva besàvia i el retrat que n'ha fet.
Actualitzat
El documental "Conxita Badia no existeix" recupera la memòria històrica i cultural catalana a través d'una genialitat musical de la lírica, la cantant Conxita Badia, definida com a excepcional soprano i pianista segons crítics, músics i personalitats d'arreu que la van conèixer a mitjans del segle passat, però majoritàriament desconeguda avui en dia, a causa principalment de la guerra civil i de l'exili posterior. Des dels ulls d'una besnéta que no la va arribar a conèixer, la directora Eulàlia Domènech inicia una recerca per entendre'n la màgia i redescobrir-ne l'art.

Malgrat el títol, la Conxita Badia sí que existeix. Qui era?
Era una genialitat musical que s'emocionava i emocionava cantant. Era, eminentment, una cantant de lied, de cançó poètica. També una excel·lent pianista. Musa de compositors i poetes, entre ells Pau Casals o Enric Granados. També fou mestra de cantants com la Montserrat Caballé. Però la seva excepcionalitat va més enllà del fet musical. Tenia una tal sensibilitat que feia que ho sentís tot amplificat: la música, la poesia, la família, els deixebles, la vida. Era una donassa, una marassa, una artistassa. Aquesta sensibilitat extraordinària també marca la seva actitud davant la vida: una dona de gran humanitat, compromesa amb la música, amb la cultura, amb els poetes, amb els deixebles, amb els músics, amb el seu temps, amb el seu país, amb els seus ideals.

Què se sent en descobrir que la teva besàvia va ser una cantant tan notòria a l'època?
Bé, jo no vaig arribar a conèixer-la. Va morir tres anys abans que jo nasqués. Però malgrat no tenir-la en vida, la seva música i la seva presència sempre m'han acompanyat, ja fos a través de les seves cançons que sempre he cantat i escoltat, com per les permanents referències que s'han fet d'ella a casa. L'àvia sempre em deia: "És que la mamà era fora de sèrie!". Potser la qüestió és que jo sempre havia viscut la besàvia en l'entorn familiar, com una cosa natural, no com una persona extraordinària. A més a més, en el meu entorn no familiar, pràcticament ningú sabia qui era Conxita Badia, i això també ha fet que no copsés la magnitud de la seva figura. Evidentment, a mesura que aprofundeixo en la investigació, tot va quadrant -les històries, els poetes, els compositors, les cançons que sempre havia sentit- i vaig lligant caps. Llegir cartes manuscrites de Pau Casals o Ventura Gassol adreçades a la meva besàvia, professant-li una admiració absoluta, encara em fa tremolar les cames.

Deu ser un orgull escriure la història d'una besàvia artista. I en general, escriure la història dels teus avantpassats.
És un orgull. Un deure. Em sento molt feliç d'haver-ho pogut fer. Fins i tot, en certa manera, plasmar aquesta història té un component de curació; ha estat una tasca sanadora, de creixement, de reconeixement en els propis avantpassats, pel component emotiu que m'hi lliga i per la implicació que hi he abocat.

T'agrada haver estat tu qui dóna a conèixer la seva figura o hauries preferit que fos reconeguda en vida?
De fet, l'ideal hauria estat que la seva figura fos avui tan reconeguda com la de qualsevol artista de la seva talla. I parlem d'una de les millors del segle passat! Però això no sempre és així i la seva història n'és un exemple. Si aquest documental serveix per fer-la existir de nou, hauré aconseguit l'objectiu que m'havia proposat. Conxita Badia sí que existeix!

Per què en vida no se li va donar el reconeixement que mereixia? Va prioritzar la família (fills, néts)? Creus que els passa ara encara, a les mares?
En el món musical més culte, és una de les artistes catalanes amb més reconeixement pel seu talent extraordinari però també per la influència vital i creativa que va exercir en compositors, músics i poetes. Més enllà d'aquest cercle musical reduït, no és reconeguda, bàsicament per desconeixement. Per què aquest desconeixement? No hi ha una resposta única. Ella no era una diva. No necessitava fer carrera perquè aquesta no era la seva ambició. Ella necessitava fer música com respirar. I necessitava, amb la mateixa intensitat, estar amb les seves filles. No podia suportar estar-se 2 o 3 mesos de gira sense elles. Ella no volia això a la vida, així que no ho va perseguir. Haver-ho fet li hauria donat més reconeixement? Probablement. També val a dir que el trencament de la guerra, el seu exili, la dictadura... el context històric que va viure també ha contribuït a aquesta manca de reconeixement.

La vena artística, es transmet generació a generació? Has agafat el testimoni artístic de la Conxita Badia? I els teus pares/avis?
Som com som per com som cadascun de nosaltres, també pel nostre entorn immediat i contextual. Si tens un ambient artístic a casa, d'alguna manera t'influeix. Segur. A mi m'influeix i m'estimula. M'inspira. Però hi ha el component del "do", i això, o es té o no es té, independentment del teu entorn familiar. Ja m'agradaria a mi haver heretat el do de la meva besàvia, aquesta capacitat que tenia d'emocionar amb la música!

"Conxita Badia no existeix" es podrà veure el divendres 4 de gener a les 22.30 al 33, dins l'espai "El documental". El treball va ser seleccionat a finals d'octubre del 2012 per competir a la secció oficial de la desena edició del Festival Internacional In-Edit de Cinema Documental Musical de Barcelona, i es va tornar a projectar el passat 20 de novembre al Palau de la Música Catalana en el marc d'un acte de reconeixement a la figura de Conxita Badia que va presidir el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i que va reunir més de 500 persones del món de la cultura i de la música.