"El documental" emet divendres "Soy Cuba. El mamut siberià"
Aquest divendres "El documental" ens acosta als inicis de la revolució cubana de la mà d'una pel·lícula mítica
Aquest divendres, "El documental" presenta "Soy Cuba. El mamut siberià", una producció brasilera d'Urca Filmes i Tres Mundos Produçoes amb al col·laboració de l'ICAIC (Instituto Cubano de Arte e Industria Cinematográficos), la Fundació Jan Vrijman (Festival Internacional de Cine Documental, Amsterdam) i l'EICTV (Escuela Internacional de Cine y Televisión, San Antonio de los Baños, Cuba) dirigida per Vicente Ferraz.
Estudiant de cinema a Cuba als anys 80, el brasiler Vicente Ferraz, va tenir allà el seu primer contacte amb una pel·lícula famosa, però poc coneguda: "Soy Cuba" (1964), del director soviètic Mikhaïl Kalatosov. Apassionat per allò que va veure, Ferraz va decidir rescatar la història de la pel·lícula que va esdevenir "maleïda" als dos països que la van impulsar: Cuba i l'antiga Unió Soviètica.
El resultat del seu treball d'investigació i recerca és aquest documental que, a banda de ser premiat als festivals de Chicago, Guadalajara i Gramado al llarg del 2005, es va presentar amb força al Festival de Sundance.
Poc abans que Ferraz comencés rodar, l'any 2004, els cineastes nord-americans Martin Scorsese i Francis Ford Coppola van descobrir alhora la pel·lícula de Kalatosov mentre es passava una retrospectiva del realitzador soviètic als Estats Units. Els dos directors van decidir llavors fer el rellançament de "Soy Cuba" i la van arribar a distribuir en DVD. Al Brasil la pel·lícula va ser distribuïda per dos segells diferents.
"Soy Cuba", una superproducció que havia de funcionar com a propaganda socialista en l'apogeu de la guerra freda, va ser poc exhibida als cinemes cubans i soviètics en no agradar excessivament ni a aquells que la van produir ni a la gent que la va anar a veure. Després d'un breu període d'exhibició a Cuba, la cinta va anar a parar a l'arxiu de l'Instituto Cubano de Arte e Industria Cinematrográficos. Afortunadament, els negatius es van conservar adequadament i són la base del treball documental de Ferraz.
El director brasiler va incloure en el documental diversos fragments del film, com el pla seqüència d'un enterrament que en fa l'obertura. Aquesta escena va impressionar vivament Scorsese, que va arribar a telefonar al càmera de la filmació original, Aleksandr Kaltsastyj, dient-li que "no podia morir-se" sense saber com estava filmada. El secret: la càmera va ser acoblada gràcies a un imant a un telefèric instal·lat a la part superior d'alguns terrats de l'Havana, fent la sensació que volava, literalment, per damunt del seguici fúnebre.
Vicente Ferraz explica la història de la realització de la pel·lícula gràcies a les declaracions d'actors i tècnics supervivents com el guionista Enrique Pineda Barnett o el ja esmentat càmera Aleksandr Kaltsastyj. D'aquesta manera podem comprovar com l'elecció de Kalatosov per fer-se càrrec del projecte no va ser una casualitat. Era un cineasta important dins i fora de la Unió Soviètica i va ser premiat el 1957 amb la Palma d'Or de Canes per la pel·lícula "Quan volen les cigonyes". Aquest currículum el va habilitar per tirar endavant una pel·lícula que era alguna cosa més que això: un símbol de l'aliança entre els pobles de Cuba i de la Unió Soviètica poc després de la ruptura de relacions entre els Estats Units i l'illa caribenya.
Fitxa tècnica:
Direcció: Vicente Ferraz
Guió: Vicente Ferraz
Producció: Isabel Martinez
Fotografia: Vicente Ferraz i Tareq Daoud
Muntatge: Mair Tavares i Dull Janiel
Música: Jenny Padrón
Hi intervenen: Luis María Collazo, Sergio Corrieri, Alfredo Guevara, Aleksandr Kaltsatyj, Enrique Pineda Barnett, Salvador Wood...
Premis:
Kikito de Ouro al Millor Documental i Premi de la Crítica al Festival de Gramado (Brasil, 2005)
Premi a la Millor Direcció al Festival de Recife (Brasil, 2005)
Premi al Millor Documental Iberoamericà al Festival de Guadalajara (Mèxic, 2005)
Premi FIPRESCI al Festival de Chicago (EUA, 2005)
Premi al Millor Documental al Festival de Lima (Perú, 2005)
Menció Especial al Festival de Cinema Brasileiro de París (2005)
En paraules de Vicente Ferraz, el director:
"Per recrear aquesta història, que havia tingut lloc feia més de 40 anys, no necessitàvem només fer un treball de producció acurat sinó també un esforç emocional intens. Va ser un viatge en espiral al passat, a la memòria d'un temps concret i a l'aventura que va suposar la realització de "Soy Cuba". Vaig intentar adreçar-me a tots aquells que hi van estar involucrats, tant als que encara viuen com als que són morts. I després de llegir els diaris i les cartes de Serguei Urusevsky, Belka Fridman i Mikhaïl Kalatosov, vaig començar a entendre aquests cineastes russos i a copsar els sentiments que els van portar a Cuba per intentar entendre aquest país i la seva jove revolució. No volien fer una pel·lícula de propaganda sinó mostrar tota l'estimació que sentien per l'illa. Malauradament, la pel·lícula no va ser entesa en el seu moment. Al Brasil tenim una expressió que resumeix tots els meus sentiments al voltant d'aquesta pel·lícula. Em sento "el cavall" d'aquesta història. "El cavall" és el nom que es dóna a una persona que encarna els esperits dels morts de manera que, a través seu, poden parlar, ensenyar i orientar-nos. És aquesta estranya relació entre el que es viu i el que és mort el que us vull mostrar en aquesta ocasió. "Soy Cuba. El mamut siberià" és també una pel·lícula sobre el meu amor per Cuba."
Estudiant de cinema a Cuba als anys 80, el brasiler Vicente Ferraz, va tenir allà el seu primer contacte amb una pel·lícula famosa, però poc coneguda: "Soy Cuba" (1964), del director soviètic Mikhaïl Kalatosov. Apassionat per allò que va veure, Ferraz va decidir rescatar la història de la pel·lícula que va esdevenir "maleïda" als dos països que la van impulsar: Cuba i l'antiga Unió Soviètica.
El resultat del seu treball d'investigació i recerca és aquest documental que, a banda de ser premiat als festivals de Chicago, Guadalajara i Gramado al llarg del 2005, es va presentar amb força al Festival de Sundance.
Poc abans que Ferraz comencés rodar, l'any 2004, els cineastes nord-americans Martin Scorsese i Francis Ford Coppola van descobrir alhora la pel·lícula de Kalatosov mentre es passava una retrospectiva del realitzador soviètic als Estats Units. Els dos directors van decidir llavors fer el rellançament de "Soy Cuba" i la van arribar a distribuir en DVD. Al Brasil la pel·lícula va ser distribuïda per dos segells diferents.
"Soy Cuba", una superproducció que havia de funcionar com a propaganda socialista en l'apogeu de la guerra freda, va ser poc exhibida als cinemes cubans i soviètics en no agradar excessivament ni a aquells que la van produir ni a la gent que la va anar a veure. Després d'un breu període d'exhibició a Cuba, la cinta va anar a parar a l'arxiu de l'Instituto Cubano de Arte e Industria Cinematrográficos. Afortunadament, els negatius es van conservar adequadament i són la base del treball documental de Ferraz.
El director brasiler va incloure en el documental diversos fragments del film, com el pla seqüència d'un enterrament que en fa l'obertura. Aquesta escena va impressionar vivament Scorsese, que va arribar a telefonar al càmera de la filmació original, Aleksandr Kaltsastyj, dient-li que "no podia morir-se" sense saber com estava filmada. El secret: la càmera va ser acoblada gràcies a un imant a un telefèric instal·lat a la part superior d'alguns terrats de l'Havana, fent la sensació que volava, literalment, per damunt del seguici fúnebre.
Vicente Ferraz explica la història de la realització de la pel·lícula gràcies a les declaracions d'actors i tècnics supervivents com el guionista Enrique Pineda Barnett o el ja esmentat càmera Aleksandr Kaltsastyj. D'aquesta manera podem comprovar com l'elecció de Kalatosov per fer-se càrrec del projecte no va ser una casualitat. Era un cineasta important dins i fora de la Unió Soviètica i va ser premiat el 1957 amb la Palma d'Or de Canes per la pel·lícula "Quan volen les cigonyes". Aquest currículum el va habilitar per tirar endavant una pel·lícula que era alguna cosa més que això: un símbol de l'aliança entre els pobles de Cuba i de la Unió Soviètica poc després de la ruptura de relacions entre els Estats Units i l'illa caribenya.
Fitxa tècnica:
Direcció: Vicente Ferraz
Guió: Vicente Ferraz
Producció: Isabel Martinez
Fotografia: Vicente Ferraz i Tareq Daoud
Muntatge: Mair Tavares i Dull Janiel
Música: Jenny Padrón
Hi intervenen: Luis María Collazo, Sergio Corrieri, Alfredo Guevara, Aleksandr Kaltsatyj, Enrique Pineda Barnett, Salvador Wood...
Premis:
Kikito de Ouro al Millor Documental i Premi de la Crítica al Festival de Gramado (Brasil, 2005)
Premi a la Millor Direcció al Festival de Recife (Brasil, 2005)
Premi al Millor Documental Iberoamericà al Festival de Guadalajara (Mèxic, 2005)
Premi FIPRESCI al Festival de Chicago (EUA, 2005)
Premi al Millor Documental al Festival de Lima (Perú, 2005)
Menció Especial al Festival de Cinema Brasileiro de París (2005)
En paraules de Vicente Ferraz, el director:
"Per recrear aquesta història, que havia tingut lloc feia més de 40 anys, no necessitàvem només fer un treball de producció acurat sinó també un esforç emocional intens. Va ser un viatge en espiral al passat, a la memòria d'un temps concret i a l'aventura que va suposar la realització de "Soy Cuba". Vaig intentar adreçar-me a tots aquells que hi van estar involucrats, tant als que encara viuen com als que són morts. I després de llegir els diaris i les cartes de Serguei Urusevsky, Belka Fridman i Mikhaïl Kalatosov, vaig començar a entendre aquests cineastes russos i a copsar els sentiments que els van portar a Cuba per intentar entendre aquest país i la seva jove revolució. No volien fer una pel·lícula de propaganda sinó mostrar tota l'estimació que sentien per l'illa. Malauradament, la pel·lícula no va ser entesa en el seu moment. Al Brasil tenim una expressió que resumeix tots els meus sentiments al voltant d'aquesta pel·lícula. Em sento "el cavall" d'aquesta història. "El cavall" és el nom que es dóna a una persona que encarna els esperits dels morts de manera que, a través seu, poden parlar, ensenyar i orientar-nos. És aquesta estranya relació entre el que es viu i el que és mort el que us vull mostrar en aquesta ocasió. "Soy Cuba. El mamut siberià" és també una pel·lícula sobre el meu amor per Cuba."
