Genocidi cultural al Canadà?: "Matar l'indi al cor de l'infant"

Alcohol, drogues, violència, feminicidis, pobresa... Tractats com a ciutadans de segona, els indis o les Primeres Nacions del Canadà viuen un present sense futur, que per interpretar-lo bé s'ha d'emmarcar en un passat terrible. Les violacions i maltractaments als internats religiosos on enviaven els nens indis per adoctrinar-los ha estat fins fa poc un tema del qual no es parlava al Canadà. Ara fa un any, després de descobrir-se la primera fossa comuna als terrenys d'una d'aquestes residències, el primer ministre canadenc Justin Trudeau va demanar perdó. Des d'aleshores, s'han trobat 1.300 tombes als terrenys d'aquestes antigues escoles. I cada cop hi ha més dades. "Es feia servir una cadira elèctrica per administrar xocs de corrent a nois lligats a la cadira? Sí, els informes parlen repetidament d'una cadira elèctrica. Hi va haver pallisses i alumnes obligats a menjar-se els seus vòmits? Sí, nombrosos exalumnes ho afirmen. Hi va haver violacions homosexuals? Sí. Violacions heterosexuals? Sí." És una autèntica pel·lícula de terror. I així pàgines i pàgines i més i més pàgines. Charlie Angus, diputat Prop de 2.000 reserves, creades a finals del segle XIX per la Llei dels indis (encara vigent), limitava els drets de la població autòctona i la separava dels blancs. Era la manera de controlar els seus recursos. Allà, els religiosos arrencaven els nens de les seves famílies, els internaven en escoles especials, els prohibien parlar la seva llengua i els intentaven convertir en "criatures blanques com cal i cristians com cal". Mataven l'indi que hi havia al cor dels infants. L'objectiu d'aquelles polítiques era fer sortir els indis de la naturalesa, de les seves terres, i assimilar-los, adoctrinar-los. Era un genocidi, una manera de matar el nostre poble, de matar la nostra cultura, la nostra nació, de matar l'indi. Mike Aquest documental s'emmarca en un Canadà que tot just comença a passar comptes amb la cara fosca del seu passat colonial i segueix els activistes que lluiten des de fa anys per una reparació i pels drets dels autòctons. L'estat canadenc ha admès errors, però encara no s'han aprovat indemnitzacions i els responsables no van ser mai acusats. En les entrevistes, les víctimes d'aquells fets s'enfronten amb dolor al seu trauma i recorden els maltractaments i violacions que van viure o van presenciar als internats. 150 mil nens van passar per aquestes institucions i 4.000 hi van perdre la vida, la majoria en circumstàncies no explicades. A l'Edmund el van arrencar de la seva família i va ser internat en una escola religiosa Aquest passat marca i el racisme institucional costa d'erradicar. Avui molts joves autòctons han fugit de la pobresa de les reserves i han acabat pels carrers de les ciutats, molts alcoholitzats i vivint una vida de misèria. Les dones són les que en surten més malparades, víctimes de la violència masclista, de feminicidis i desaparicions, mai prou investigats. "Si un de nosaltres mor, no importa." Un malestar que es transmet de generació en generació. Dirigit per : Gwenlaouen Le Gouil