"Filipines: l'espiral de la violència" // "El preu real"

"FILIPINES: L'ESPIRAL DE LA VIOLÈNCIA" EMISSIÓ: dilluns 21 de gener, a les 22.50, al 33, Internet 30 dies, GEO Blocat a Espanya. L'arxipèlag de les Filipines ha esdevingut un autèntic infern per als traficants de droga

"FILIPINES: L'ESPIRAL DE LA VIOLÈNCIA"


EMISSIÓ: dilluns 21 de gener, a les 22.50, al 33, Internet 30 dies, GEO Blocat a Espanya.

L'arxipèlag de les Filipines ha esdevingut un autèntic infern per als traficants de droga. Però no només per a ells : moltes persones, tan sols «sospitoses» de tràfic d'estupefaents, cauen diàriament víctimes de les bales de la policia i dels soldats. Són «els danys col·laterals» de la política del president Rodrigo Duterte.






Duterte, immediatament després d'accedir a la presidència el 2016, va declarar la guerra a la màfia de la droga i als traficants, petits i grans. Va donar carta blanca a la policia i als militars per executar directament, si cal al carrer mateix, els delinqüents i fins i tot els «sospitosos», sense que intervingui cap procediment judicial. Aquesta política ha multiplicat la violència, ja omnipresent en un país amb un elevat índex de pobresa endèmica.

Des que va accedir al càrrec, les operacions policials contra petits traficants i drogoaddictes han deixat gairebé 4.000 morts. És la xifra oficial que dona la policia, tot i que ONGs pro-drets humans eleven les víctimes mortals fins a les 15.000.

"Val més que escapin els que estan relacionats amb el narcotràfic perquè els mataré. Amb els seus cossos donaré menjar als peixos a Manila", va prometre Duterte durant la seva campanya electoral. "Hitler va massacrar tres milions de jueus. Nosaltres tenim tres milions de drogoaddictes. Els mataré de gust", va afegir ja com a president.

El documental «Filipines: l'espiral de la violència» segueix les duríssimes operacions policíaques i les seves conseqüències, i explora els baixos fons de Manila, i també descobreix la feina d'aquells que, sense fatiga, ajuden els més desfavorits i, especialment, els nens del carrer.

Dirigit per François Cauwel
"EL PREU REAL"



EMISSIÓ: dilluns 21 de gener, a les 23.39, al 33, 30 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


Una reflexió sobre el món de la moda de baix cost "fast fashion" occidental i allò que hi ha al darrere: l'explotació i el maltractament de milions de persones en països del Tercer Món.




La moda sí que incomoda. I molt. Això és el que va descobrir el documentalista Andrew Morgan un matí en què fullejava "The New York Times". La foto de la portada li va cridar l'atenció: dos nens de Bangladesh caminaven davant d'un mur gegant, cobert de missatges de reclam per a persones desaparegudes. El 24 d'abril del 2013, l'edifici de vuit pisos Rana Plaza, als afores de Dacca, la capital, es va ensorrar sobre els empleats de la fàbrica tèxtil que allotjava i que produïa peces per a una trentena de marques occidentals. Van morir al voltant de 1.100 persones i més de 2.000 van resultar ferides.





Des d'aquell moment, Morgan va començar a preguntar-se d'on venia la seva roba i a interessar-se pels perjudicis socials, econòmics, ambientals i psicològics que provoca la moda, una indústria que cada any genera més de 2,5 bilions de dòlars. El resultat de tota aquesta preocupació pel fenomen -conegut com a 'fast fashion' (moda presta)- és aquest documental , "The True Cost" (El preu real), presentat i rebut amb un gran impacte al Festival de Canes en l'edició del 2015.

"Avui dia estem confeccionant més roba, consumint més, usant més recursos i pagant menys que en qualsevol altra època. Alhora, hi ha uns estralls ambientals insostenibles i un rècord d'accidents laborals a les fàbriques", resumeix el director. De fet, tot i que la tragèdia de Rana Plaza ha estat la més greu, no és l'única. Els pitjors 3 desastres de la indústria de la moda van passar en el mateix any, i les víctimes mortals van superar les 1.500.

Paradoxalment, l'any següent (2014) va ser el més beneficiós de la història per a aquest sector.
En els anys 60, els Estats Units produïen el 95 per cent de la roba que consumia. Avui, el 97 per cent s'encarrega a països en desenvolupament, com Bangladesh, Cambodja, el Vietnam o el Brasil.

Cap indústria depèn més de la mà d'obra que la moda. Un de cada sis treballadors està relacionat d'alguna manera amb aquest sector i es calcula que al món hi ha uns 40 milions d'obrers del tèxtil, el 85 per cent dels quals són dones. Bona part d'aquestes persones són
menors d'edat, cobren 2 dòlars al dia, treballen en condicions perilloses, són oprimits, maltractats o fins i tot ferits.

Dirigit per Andrew Morgan
Anar al contingut