"Ajudin-me a trobar el meu pare, sisplau"

Recordo entrar a Srebrenica l'octubre del 1996. Un any i tres mesos després del genocidi. Abans d'arribar-hi, amb el cor encongit, vaig passar per tots aquells llocs que m'eren familiars: la nau de Potocari, "protegida" pels soldats holandesos de l'ONU; la zona on els serbis van separar els homes de les dones i dels nens i nenes; els turons per on havien fugit marits, pares, germans i fills abans de ser tirotejats sistemàticament; Bratunac, des d'on els txètniks van avançar en el seu assalt final... Un paisatge verd, amable i alhora tètric. Llocs que m'eren familiars perquè els havia vist desenes de vegades en les imatges servides per les agències. Tan sols uns dies després d'aquell fatídic 11 de juliol de 1995, dia de l'entrada de les tropes sèrbies a l'enclavament teòricament protegit per les Nacions Unides, vaig elaborar des de la redacció una informació que començava així: "On són els homes de Srebrenica?" "Les milícies del general Ratko Mladic van sotmetre a un setge gairebé medieval poblacions com Srebrenica o Gorazde." Vam anar sabent amb comptagotes una veritat que intuíem des del principi. De fet, des de molt abans, des que les milícies del general Ratko Mladic van sotmetre a un setge gairebé medieval poblacions com Srebrenica o Gorazde. Sabíem que aquell setge, com el que Sarajevo suportava des de feia tres anys del qual vaig ser dolorós testimoni acabaria molt malament per a la població civil. I és com va acabar: el pitjor crim a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Aquell octubre del 1996, caminant pels carrers de Srebrenica amb els companys d'equip Genís Cormand, Nico Valle i Anna Úbeda, tenia la impressió d'entrar en un monument a l'horror disfressat d'una normalitat estranya i fosca. Edificis, places, escoles i jardins habitats fins al dia 11 de juliol de 1995 per la població autòctona eren ara ocupats i, d'alguna manera, profanats, gràcies a la força militar com a "dret de conquesta" per milers de nous habitants serbis, molts d'ells reubicats a Srebrenica després de la seva expulsió de la Krajina per l'exèrcit croat. Recordo com si fos ara aquell grup de dones de Srebrenica que vam trobar després refugiades a Sarajevo. Encara desesperades per saber sense voler saber el destí de marits, pares i fills, ens preguntaven a nosaltres si les seves cases, allà, a Srebrenica, encara eren dretes. I qui les ocupava. Un any abans, el 12 de juliol de 1995, Ratko Mladic i els seus milicians repartien entre les seves criatures, allà, davant la nau de Potocari, rajoles de xocolata Toblerone. Els homes ja no hi eren. Exactament, 8.372. Elles i les criatures van haver de pujar a uns autocars pintats blaus per no tornar mai més. S'havia consumat la neteja ètnica. El general serbobosnià Ratko Mladic va ser declarat culpable de genocidi i de crims de lesa humanitat pel Tribunal Penal Internacional Veure anys després aquell home, que llavors era omnipotent i donava ordres amb el seu uniforme de campanya, assegut davant del Tribunal Penal Internacional va ser un consol, res més que un consol, però tampoc menys, per a la gent de Srebrenica, per a Bòsnia, per al món. També hi confio per a Elvedin Pasic, potser el testimoni més colpidor del judici, recollit a l'esplèndid documental "El judici de Ratko Mladic", emès al "60 minuts". Explica que, estès a terra amb el seu pare i el seu oncle, apuntats tots ells pels fusells txètniks a les ordres de Mladic, va haver d'obeir, a contracor i entre llàgrimes, el seu pare i aixecar-se, quan els milicians cridaven tots els menors, per salvar així la vida. Sabia que matarien el seu pare i el seu oncle. "Ajudin-me a trobar el meu pare, sisplau", suplica plorant davant del Tribunal. Ratko Mladic se'l mira indiferent a l'altre costat de la sala.

"Ajudin-me a trobar el meu pare, sisplau"

Amb motiu de l'emissió d'"El judici de Ratko Mladic", faig memòria del dia que vaig entrar a Srebrenica, l'octubre del 1996, amb el cor encongit, un any i tres mesos després del genocidi