40 anys que han enfonsat un país: "La destrucció d'una nació: l'Iraq"

"Sempre he viscut a Mossul. L'Estat es cuidava d'escolaritzar els nens. Els proporcionava uniformes i sabates. Cadascú tenia la seva religió. Convivíem com germans. Tot anava bé", Mohammed Zaki, comerciant de Mossul D'aquest retrat idíl·lic de la infantesa de Mohammed ja fa molt de temps. En 40 anys, els iraquians han patit concentrades totes les plagues de la història. Un tirà sanguinari, invasions, guerra civil, atemptats, assassinats, bombardejos amb armes químiques, un cruel embargament, purgues sectàries, lluites religioses... Calen dos capítols per posar ordre a tots aquests esdeveniments i donar les claus per interpretar-los, amb l'ajuda d'entrevistes amb testimonis de primera línia. El guió, que indaga en la responsabilitat dels Estats Units i Europa en tot plegat, deixa l'espectador atònit. En el primer capítol, veiem un Iraq que als anys 70 s'estava modernitzant a marxes forçades i un dictador, Saddam Hussein, que implanta un règim autoritari i brutal. Somia a ser el líder de les nacions àrabs sunnites i un baluard contra el seu enemic, l'Iran. Interessos coincidents amb Occident, que temia la revolució islàmica de l'Iran. Els Estats Units i Europa ajudaran l'Iraq activament amb armes i es mostraran només incòmodes quan el dictador ataca amb gas sarín i gas mostassa poblacions kurdes. Productes químics, per cert, proporcionats per empreses occidentals. Però Hussein va cometre un error que pagaria molt car: la invasió de Kuwait. Comença així la guerra del Golf del 1991, la primera de la història televisada en directe, que va ser venuda a l'opinió pública occidental amb mentides. Però el pitjor vindria després: un cruel embargament de 12 anys que va deixar la població exhausta, sense aliments i sense medicines, al límit del subdesenvolupament i amb Saddam Hussein reforçat. "Vaig dimitir perquè no volia ser còmplice. Manteníem els iraquians en un nivell de supervivència que era clarament insuficient. ¿Per què m'havia de fer còmplice d'aquella política deliberada pensada per destruir el poble i matar els infants de l'Iraq? Destruir una societat, destruir un país, destruir la seva sobirania, també és un genocidi. Nosaltres, les Nacions Unides, complíem tots aquells criteris. Denis Halliday, coordinador humanitari de l'ONU 1997-1998 S'esfumava el somni d'un Iraq modern i amb futur. El segon capítol comença amb l'11S. L'entorn de George Bush fill, clarament anti-Saddam, es volia apuntar una victòria semblant a la de George Bush pare el 1991. L'11 de Setembre els proporciona l'oportunitat d'or. Per justificar la guerra contra l'Iraq, es crea una veritat alternativa, unes suposades armes de destrucció massiva que mai van aparèixer. La invasió estava decidida i es va fer sense mandat de l'ONU. I Saddam Hussein, detingut i condemnat a mort, va ser l'única arma de destrucció massiva que es va trobar a l'Iraq. Però per a la gestió de la postguerra no hi havia cap pla. El responsable, Paul Bremer, era especialista en terrorisme, no havia posat mai els peus a l'Iraq i no parlava àrab. El desconeixement de la complexitat de les forces internes enfonsa el país en la violència interconfessional. Allò era un polvorí. Tres anys i mig després d'haver arribat a l'Iraq, els 150.000 soldats de la coalició estaven totalment desbordats. I l'Amèrica que havia de portar la democràcia a l'Iraq torturava a la presó d'Abu Ghraib. Quan el president Bush, al Despatx Oval, em va preguntar directament com podia descriure la situació a Bagdad en aquell moment, li vaig respondre: "Senyor president, Bagdad és un infern." Meghan O'Sullivan, consellera especial a l'Iraq de l'administració Bush, 2001- 2007 I quan el 2011 Barack Obama ordena la retirada de les tropes nord-americanes de l'Iraq, arriba l'hora d'Estat Islàmic. Dirigit per: Jean-Pierre Canet