Wifi a la plaça: així professen els cubans el seu amor als familiars a l'estranger

"El dia dels connectats" va ser una idea concebuda a la prestigiosa EICTV, l'Escola Internacional de Cinema de San Antonio de los Baños (Cuba), que patrocina una fundació independent del govern de l'Havana que va ser creada per iniciativa de Gabriel García Márquez a fi i efecte de potenciar les narratives audiovisuals llatinoamericanes. El reportatge és el treball final d'un taller sobre cinema documental que vaig tenir el plaer d'impartir recentment en l'esmentat centre educatiu. El títol del taller va ser "Prendre decisions sobre la marxa", una necessitat molt pròpia dels reporters i dels documentalistes en general quan han de rodar un esdeveniment periodístic que no pot esperar perquè ja esta passant o està a punt de succeir i on no hi ha marge de temps perquè l'equip de rodatge planifiqui el guió o se'n discuteixi el plantejament estètic que doni forma a la narració. El tema a rodar com a exercici final va néixer d'una idea conjunta entre els alumnes i jo, i la dinàmica d'aquesta part pràctica del taller havia d'afavorir que ells aprenguessin el meu mètode de treball (de guió, de direcció i de muntatge final) quan s'ha de realitzar un curtmetratge documental d'un fet on res o gairebé res pot ser previst per endavant. El factor de la improvisació jugava en contra nostra (s'havia de seleccionar un tema i, a cops de molta intuïció, iniciar el rodatge al cap de poques hores). Però jugava al nostre favor la decisió de l'Escola de Cinema de fer volar des de Barcelona la Sofía Amadori, directora de fotografia de "Petitet", el meu últim llargmetratge documental, que acabava d'estrenar-se; d'ella aprendrien els alumnes durant el rodatge i amb ella al meu costat jo sabia que teníem més números d'obtenir un bon resultat malgrat tanta improvisació. Cal dir que els tècnics habituals d'aquesta universitat cubana estan acostumats a treballar a partir d'un guió previ molt ben planificat i que, per tant, no tenen l'experiència de moure's amb aquella empenta i imaginació que, per exemple, sempre demostren els càmeres que estan bregats en el gènere del reportatge d'actualitat. "El dia dels connectats" va sorgir, com tants altres reportatges que en aquests anys ha emès el "30 minuts", a partir de l'observació d'una realitat quotidiana les característiques de la qual i el seu context la Cuba d'avui, en aquest cas li atorguen prou càrrega d'actualitat per ser considerada un fet d'interès periodístic. La forma de ser filmat com tantes vegades ha fet el "30 minuts" al llarg dels seus 35 anys d'història trenca amb alguns dels cànons més ortodoxos; però aquesta transgressió esdevé una necessitat quan el periodista mira de captar l'atenció de l'espectador i, en lloc d'aclaparar-lo amb dades i més dades, allò que pretén és informar-lo per la via de l'entreteniment. En aquest sentit, "El dia dels connectats" no és gaire cosa més que un senzill divertiment del gènere periodístic. Però, si un cop vist, l'espectador en sap més sobre Cuba, sobre la Cuba d'avui, em sentiré com qui ha pogut complir amb la seva tasca. Es tractava, doncs, de retratar la Cuba d'avui i fer-ho en un format audiovisual de pocs minuts, amb un pressupost sota mínims i utilitzant un fil conductor que als hipotètics espectadors els semblés atractiu de mirar i fàcil de comprendre. Aquesta va ser la meva intenció i així ho vaig comunicar als alumnes. Els vaig dir: "Dispondremos sólo de dos días de rodaje y de pocas horas para terminar el montaje, y el presupuesto de la Escuela no va a permitirnos que, en nuestra búsqueda de una buena idea cinematográfica, viajemos más allá del perímetro de pocos quilómetros que rodean el campus universitario; olvidémonos pues de filmar en la Habana demasiado lejos-, salgamos a pasear en el destartalado microbús de la Escuela y confiemos en que un golpe de suerte nos proponga una bonita historia que esa es nuestra apuesta refleje la Cuba de hoy." Jo crec en els cops de sort. O, més aviat, crec que la perseverança del documentalista obté sempre com a premi que la realitat la vida mateixa amb els seus infinits matisos li regali en qualsevol moment un tema i uns personatges que, caiguts del cel, demanen a crits que algú els filmi. En el nostre cas, el cop de sort ja va aparèixer a la primera de canvi i va ser en un poble tan a prop d'on érem que fins i tot dona nom a la prestigiosa Escola Internacional de Cine de San Antonio de los Baños. La història a filmar era allà mateix, a la plaça principal d'aquesta tranquil·la població, però val a dir que també l'hauríem trobada gairebé idèntica a qualsevol altre poble de Cuba. La història era allà, esperant-nos, i la nostra fortuna es va multiplicar per 10 quan ens vam adonar que s'acostava una data molt assenyalada del calendari: el 14 de febrer, el dia de Sant Valentí, que per als cubans també s'anomena "Día del Amor y de la Amistad". Un petit poble, una plaça, una data i un tema universal: l'amor. L'amor des de la distància, l'enyorança que provoca la llunyania dels éssers estimats Un argument molt cubà que jo ja havia desenvolupat anys enrere al llargmetratge documental "Balseros" coproduït per Televisió de Catalunya, que ens va valer la nominació als Oscars un cop ja havia estat premiat als festivals de cinema de l'Havana i de Miami, els dos pols d'un conflicte humà i polític que ara, mig segle després d'haver-se originat, segueix enquistat. La major part dels cubans tenen molts membres de la seva família vivint a l'estranger, principalment als Estats Units. Però les trucades telefòniques de llarga distància són molt cares i, a més, poca gent es pot permetre tenir accés a internet a casa. La solució "made in Cuba" és de creació molt recent: s'ha habilitat la connexió wifi a tot el perímetre de les principals places públiques a tots els nuclis urbans del país, i allà van els cubans cada dia i a tota hora per poder utilitzar el mòbil o desplegar el laptop per trucar i veure a la pantalla els éssers estimats. Ho fan en veu alta, gesticulen, riuen o ploren, però no sembla que a ningú li faci nosa que el veí assegut a mig pam al mateix banc de la plaça s'assabenti dels seus assumptes més íntims i personals perquè, com diu una de les protagonistes del nostre curtmetratge, "son los gajes del progresso". "El dia dels connectats" és el retrat d'un dia en aquesta plaça, però d'un dia molt especial: el dia de Sant Valentí. Perquè aquest dia, més que cap altre, tots volen connectar-se, veure i xerrar amb els familiars que des de fa molts anys o des de fa poques setmanes han marxat a viure a l'estranger. I així és com, en un sol dia i sense mai abandonar la plaça, vam trobar una manera diferent, lleugera i emotiva de retratar la Cuba d'avui. I allò que només havia de ser un exercici pràctic exigit al professor i als seus alumnes va agafar cos cos de reportatge i va esdevenir un curtmetratge documental que, ara que ha estat premiat al Festival de Cinema de Màlaga, s'estrena a TV3 dins del meu estimat "30 minuts", programa per al qual vaig treballar durant més de vint anys i on, en la seva primera emissió l'any 1984, es va passar un reportatge meu sobre el Ku Klux Klan, "KKK: entrevista sense caputxa". Avui, 35 anys després d'aquella data, el món del documental periodístic ha evolucionat moltíssim i la frontera entre allò que és cinema i allò que és televisió s'ha anat difuminant, i ho ha fet en el que serien els aspectes formals de la realització però també en els de guió i estructura narrativa. En conseqüència, el cinema documental és avui una eina més del periodisme, o almenys això és el que alguns defensem a les escoles de cinema i als centres acadèmics on s'ensenya Periodisme.