Diumenge, a les 22.05, a TV3

"Vides deportades", a "30 minuts"

Més d'11.000 persones van ser deportades des de l'estat espanyol l'any 2019 perquè es trobaven en situació administrativa irregular. Aquesta mesura interromp projectes de vida i fa que les persones amenaçades per l'expulsió enfrontin una por constant. El reportatge transcorre entre el Senegal i Catalunya, i explica les històries de les persones que, d'una banda i de l'altra, viuen les conseqüències d'un sistema de polítiques migratòries que imposa l'amenaça de la deportació.

"Vides deportades"

En Serigne Beye resideix a Touba, el Senegal. I és una de tantes persones que va intentar arribar a Europa per ajudar la seva família. Però va ser deportat. Va persistir, i el segon cop que va intentar el viatge va arribar a Màlaga. Més tard es va instal·lar a Barcelona, on va fer arrels. Els Castellers de la Sagrada Família van ser una segona família per a ell. Va estudiar català i també un curs de farmàcia, però no va aconseguir trobar feina i va haver de marxar. Encara ara conserva amics a Catalunya, amb qui s'escriu sovint.

"A Barcelona vaig poder estudiar i aprendre català. Vaig fer un curs de preparació per poder accedir a la formació professional. I vaig obtenir, als dos anys, un títol de farmàcia. Quan va acabar el curs tenia el títol, i tampoc vaig tenir sort de tenir feina".

En Bada Ndiaye va passar set anys a València. Sortia poc, per por. Però finalment va ser deportat després de visitar uns amics. Ara, a Rufisque, una ciutat de la regió de Dakar (Senegal), recorda amb enyor la seva vida a Europa. En Bada Ndiaye va ser deportat en un dels vols preparats exclusivament per a l'expulsió de persones migrants i rememora com van pegar a una altra persona expulsada, tot i no oferir resistència.

El nebot de la Fatima Gieyed també va ser deportat. Ella reclama que deixin tornar el jove, que ara mateix viu al Marroc, un territori que no coneix perquè feia més de dotze anys que vivia a Catalunya. Ara en té 25: no surt de l'habitació.

Les històries se succeeixen: la deportació ensorra els projectes de vida de les persones. Les deportacions són un mecanisme administratiu que actua com una amenaça. Així ho descriu Ainhoa Nadia Douhaibi Arrazola, coautora del llibre "Paremos los vuelos".

"Les deportacions són un dispositiu de racisme d'estat que consisteix en el càstig d'expulsió forçada de persones sobretot provinents del que podríem anomenar les "excolònies" o d'estats que no són membres de la Unió Europea."

Els vols dedicats exclusivament a les deportacions des de l'estat espanyol estan operats actualment per Air Nostrum i Grup Barceló. Tenen un contracte públic de 10 milions d'euros per operar-los, que abans ha estat en mans d'Air Europa i Swiftair. La Policia Nacional va desenvolupar un protocol d'actuació per als vols de deportació l'any 2007, després de la mort d'Osamuyia Aikpitanhi, un jove de 23 anys, en un vol de deportació. Així ho explica Douhaibi:

"Arran de les diferents situacions de violència, i fins i tot de mort, que hi ha hagut en els processos de deportació, van haver d'incloure un apartat en què s'indicava a la policia que els mètodes coercitius no podien posar en joc les constants vitals dels deportats. Dit d'una forma planera, s'està indicant a la policia que recordi que no pot matar".

Fins ara, els tribunals espanyols han aplicat els criteris més restrictius marcats per la normativa europea. Una sentència recent del Tribunal de Justícia de la Unió Europea assegura que s'han de seguir els criteris de proporcionalitat inclosos en la llei espanyola, i que no s'hauria d'expulsar persones que tenen arrelament. El magistrat del jutjat contenciós administratiu 17 de Barcelona, Frederic Vidal Grases, creu que, seguint les línies marcades per la UE, les lleis s'enduriran:

"A llarg termini, la legislació espanyola sobre estrangeria s'haurà de modificar. Perquè ja ens ho va dir la sentència del 2015, que la legislació espanyola no s'adequa exactament a la legislació europea. El problema és que em temo molt que es modificarà a pitjor, perquè els temps que corren són més aviat indicatius que anem al revés de com hauríem d'anar."

Tot indica que les deportacions se seguiran succeint amb tanta fermesa o més. Per aquest motiu, diverses persones que ja han estat deportades intenten donar resposta a les conseqüències psicològiques, socials i econòmiques que provoquen les deportacions. Moustapha Diouf va intentar arribar a Europa fins a tres vegades, per intentar millorar la situació econòmica de la seva família. Cap d'aquests intents va prosperar. Després de desistir de la migració, el Moustapha Diouf va crear una entitat amb altres persones que havien intentat el viatge a Europa. La situació que explica Diouf no és aïllada, així ho corrobora la investigadora Aminata Beye, de la Universitat Assana Secke de Ziguinchor (Senegal). Beye considera que els deportats no reben assistència psicològica després del dur procés que enfronten.

La por de la deportació també va ser el centre de la vida de Marie Faye fins que va aconseguir regularitzar la seva situació gràcies a la creació de la cooperativa Diomcoop, formada per exvenedors ambulants i de la qual ara és la presidenta.

"No podia fer res divertit... No ho vaig passar gaire bé. No sortia amb amics, ni a restaurants, ni anava de festa com tota la gent de la meva edat en aquell moment. No podies tenir amics, no podies tenir res. Havies de viure com una mica amagada, treballant del que fos, perquè a part del top manta vaig treballar fent neteja, de cangur... del que sortia en cada moment. Allò no era viure".

 

Un reportatge de Sònia Calvó Carrió, Yeray S. Iborra i João França.

Realització i imatge: Lucía Venero, Aïda Torrent, Raúl Cuevas i Vanessa Alami.

Muntatge: Xavier Artigas

Producció executiva: Albert Baquero.

Una coproducció de Televisió de Catalunya i Camille Zonca amb el suport de la beca DevReporter de LaFede.cat.

Anar al contingut