La preocupació d'una espectadora del 30 Minuts sobre la manca de sobirania alimentària ens va fer preguntar-nos "d'on ve el que mengem?" a Catalunya. Si ens deixéssim portar per les tendències de consum i pels missatges publicitaris pensaríem que cada cop mengem més de proximitat, però potser caldria fer un tomb per les botigues per veure quina és la realitat.

L'equip del "30 minuts" hem anat més enllà dels rètols de grans dimensions que ens parlen d'origen, de pagès o de l'hort per anunciar els productes. Com passa amb altres coses, cal aturar-se i mirar la lletra petita en els cartells que anuncien les fruites o verdures i aixecar els sacs de taronges o patates per buscar d'on venen. Encara que no ho sembli, l'origen dels aliments és un tema sensible, suposo que per això les tres cadenes de supermercats més grans de l'estat espanyol, dues d'elles multinacionals, no han volgut participar en el reportatge.

Mirant per prestatges i mostradors ens hem emportat algunes sorpreses. Hem vist que difícilment trobarem patates de proximitat; nou de cada deu són de fora de Catalunya, la majoria de França. Una cosa semblant passa amb el llegum, que ve de Canadà o Mèxic. O amb els tomàquets que, tot i que se'n troben d'aquí quan es temporada, la majoria són de fora perquè se'n venen tot l'any. Ara, a l'hivern, els tomàquets que mengem arriben majoritàriament d'Andalusia i Múrcia, però també del Marroc.

És així, però sembla que als venedors els fa vergonya o potser en fa als consumidors que ho acaben comprant. Sigui com sigui no hem trobat cap establiment que destaqui per exemple "magnífiques taronges de sud-àfrica" o "melons de Brasil, ara que aquí ja no és temporada". No. Més aviat hem vist que aquests productes es troben al costat de productes autòctons, en ambients on es destaquen valors de proximitat.

Vist el que trobàvem a les grans superfícies i en moltes botigues, com sempre amb comptades excepcions, vam anar a fer una visita a Mercabarna, el principal proveïdor de fruita i verdura de Catalunya. Als anys 80 pràcticament tot el que hi arribava era del camp català, ara és tot just un 15 % de la fruita i la verdura. Mercabarna sembla com un aeroport però en comptes d'aterrar i enlairar-se avions, continuament arriben i marxen camions carregats de menjar. Com ens deia un pagès d'Osona en el reportatge, "el món s'ha fet petit i si aquí no hi ha una cosa, en un moment la poden portar del país que sigui."

A Mercabarna hi continuen venent petits pagesos que es situen en unes marquesines especials que el mercat ha creat per a ells. Són del Baix Llobregat o del Maresme. La seva presència però és testimonial, no arriba al 3% del que es comercialitza. La dinàmica importadora i exportadora de grans volums de tones els ha fet residuals. Però és una de les seccions que agrada ensenyar als visitants d'aquest mercat, com l'espai de cooperatives agrícoles o els grans rètols que llueixen les parades majoristes que venen algun producte de proximitat.

I és que la proximitat ven. Es veu com una cosa bona. Però quan vam preguntar que és exactament proximitat no ens en vam sortir. Per a uns era el producte local, altres deien 100 quilòmetres de distància, alguns experts deien que és una àrea que podria incloure Catalunya, franja de ponent, nord de castelló i el sud de França. Per a uns altres també s'hauria d'incloure tota la península ibèrica.

Hi ha molta confusió perquè no està regulat del tot. La Generalitat considera que és la venda directa del pagès o amb un sol intermediari però no especifica cap distància. Tampoc hi ha cap normativa per al "KM0" que s'entén que són 100 quilòmetres de distància, però cadascú pot aplicar-ho com vulgui.

El reportatge de "30 minuts" "D'on ve el que mengem" s'emet diumenge 13 de gener, a les 21.55.