L'estat de salut del català

Hi ha molts malalts de llengua. I hi ha també una llengua amb una malaltia. El català, sorprenentment vital en alguns àmbits (llegeixi's internet, ràdio, televisió, teatre), perd registres en altres àmbits estratègics perquè són els que impliquen els més joves, el futur, i per això n'hem parlat. Quan estem malalts, què preferim? Que ens amaguin el que tenim? Un reforç positiu que posi l'accent en tot el que sí que rutlla al nostre cos? O bé un diagnòstic acurat de la malaltia? L'activisme neix només a partir de la consciència d'una realitat. I aquesta, ens agradi o no, té greus dèficits. Per això hem optat per gravar-la i difondre-la. Alguns veuen en aquest punt de partida un biaix. Si parlem de salvar el català, estem demanant la condemna al castellà. No és cert. El castellà té, de moment, la partida guanyada. És una llengua forta, rica, que parlen més de tres-cents milions de persones a tot el món. Té estats al darrere que vetllen per ell, i a Catalunya és la llengua materna de més de la meitat de la població. La globalització, a més, li va a favor. En un mercat lliure cap marca s'oblidarà d'un idioma que té tants usuaris. No els caldrà mai, a aquests usuaris, fer campanya perquè Trip Advisor els deixi fer comentaris en la seva llengua. És només un exemple, però és verídic: aquesta aplicació no deixa fer-hi cap comentari en català. I quan el fas, t'envien el correu que et recorda que has violat les normes que regeixen l'aplicació. Això no li ha passat mai a un castellanoparlant. Ni tampoc que un jutge li suggereixi un canvi de llengua. Hi ha qui ho veu també com un obstacle a la llibertat d'opció lingüística, una retallada als drets d'elecció, com si estiguéssim escollint entre dues llengües que parteixen de situacions semblants. Però no són iguals. El bilingüisme teòric sona molt bé. A la pràctica, si no es protegeix la llengua més dèbil, acaba malament. És així, i hi ha molts casos que ho subscriuen. I fins i tot es poden trobar casos en què una llengua és la dominant en un lloc i la dèbil en un altre. A Puerto Rico, per exemple, han reforçat la protecció del castellà i n'han blindat l'oficialitat davant de l'anglès perquè, allà sí, l'espanyol està amenaçat. I ho han fet quan la correlació de forces no era tan desigual, ni de bon tros, com la del castellà i el català a Catalunya. Una llengua mor quan tota una generació decideix que ja no és útil per transmetre-la als fills. I quan es deixa de parlar, és pràcticament impossible de recuperar-la. Es comença perdent algun registre en favor d'una altra llengua i s'arriba a la decisió final. Aquest punt de partida al català no li és aliè, no és un plantejament apocalíptic. Això ja ha passat a la Catalunya Nord i a Alacant. I això, malgrat que la llengua l'entén un noranta per cent de la gent a Catalunya i que la parla habitualment un terç de la població, pot arribar a passar. Quan? La resposta no la té ni ens l'ha donat ningú, perquè el final pot variar. Fa trenta anys, sense anar més lluny, no s'havia previst que internet tindria un paper tan decisiu en el dibuix del mapa lingüístic mundial, i segur que hi haurà nous fets que marcaran aquest futur. Hi ha motius per a l'esperança? Uns quants. Que el català, després de tantes dècades de persecució sobrevisqui, ja és un miracle lingüístic. Que és de les poques llengües subordinades que guanya parlants. Que molts nouvinguts s'hi identifiquen, encara que tinguin altres llengües maternes. Però els més joves no poden mantenir-se al marge d'aquest miracle i, ara com ara, molts n'han perdut la motivació. Acabo. Faig una ullada a Twitter on bullen reaccions irades a "Llenguaferits". I penso en David Carabén quan explicava que el fet que no hi hagi banderes a la platea als seus concerts els proporciona la fantasia que canten en una llengua no connotada ni ideològicament ni políticament. I penso que, a la platea de Twitter, analitzar el català sense marques, sense connotacions o mirades polítiques encara és ciència-ficció.

L'estat de salut del català

Un reportatge neix de la flaire d'un conflicte, de la necessitat de constatar el que es llegeix, s'intueix i preocupa. I d'aquí ha nascut, també, "Llenguaferits". El català preocupa. I ocupa. Milers de tuits, articles, minuts de ràdio, televisió...