Una de les pàgines més negres de l'actual crisi sanitària és l'impacte devastador que ha tingut el coronavirus a les residències geriàtriques. Una trampa mortal. A "Residències, els grans oblidats" el "30 minuts" entra dins de cinc residències, recull l'angoixa de treballadors, vells i familiars i capta imatges que mai oblidarem.

El coratge d'una estudiant d'infermeria. Residència Francesca Roig (l'Ametlla del Vallès)

"La gent aplaudeix als sanitaris, però jo crec que sempre pensem que són els sanitaris d'hospitals. Mai pensem que són els sanitaris de residències", Najla Mohammed, estudiant 4t d'infermeria

A finals de març, les residències viuen un moment crític. En aquest centre, en poc més d'una semana van morir deu ancians i la plantilla es va reduir a un terç per Covid-19. Entre ells, havien agafat la baixa el metge i dues infermeres. Pressionada per la situació, la directora demana a Najla Mohammed, estudiant de quart d'infermeria, que agafi el relleu. I ella, sense pensar-s'ho gaire, accepta. Una estudiant d'infermeria ha tingut, doncs, la responsabilitat mèdica d'una residència on -ara ja se sap, però aleshores no- tothom era positiu. Sense EPIs per protegir-se, ni prou oxigen. I sense possibilitat de reforços.

"Quan truques a algú i li dius: «Pots venir a treballar? Però sàpigues que hi ha Covid, aquí, i que la majoria són positius, la gent no ve, la gent té por", Montserrat Aguilar, directora Residència Francesca Roig

Històries com aquesta s'han viscut a molts geriàtrics, on qui ha parat el cop i ha evitat el col.lapse total són treballadors invisibilitzats, precaritzats i mal considerats, que han posat en risc la seva salut cobrant un 30 per cent menys que el mateix perfil en un hospital.

Tancats al virus. Residència La Ginesta (Castellcir)

Aquí, no hi ha entrat la Covid-19, com tampoc ho ha fet a la meitat del miler de residències que hi ha a Catalunya. Quan tot acabi, s'haurà d'aprofundir en les raons, però una d'elles serà la decisió dels treballadors d'aquesta residència d'autoconfinar-se per evitar les arriscades entrades i sortides. Era també la manera d'evitar aïllar els vells a les seves habitacions com deien els protocols, un fet que ha provocat molta angoixa a una població que mig entén el que passa i mig no. Es parla molt de les morts a les residències i no tant de les conseqüències del que estan vivint els nostres grans, tancats en uns pocs metres quadrats durant l'últim tram de les seves vides.

"Yo les dije, si me tenéis aquí, me muero, me ahogo", Adela Martín

"Me veía como la mala del cuento. En plan, es que tu nos estás encerrando. Yo me sentía como una carcelera", Zamara García, auxiliar de geriatria. 

A la desorientació i el trencament de les rutines, s'hi afegeix l'enyorament de no veure els familiars des del 12 de març.

La directora de baixa. Residència Nostra Senyora del Remei (Arenys de Munt)

Dues peces cabdals de la residència, la directora i la metgessa, han estat de baixa per Covid-19 durant els moments més critics. En el cas de la metgessa, a més, ingressada a l'hospital. Soraya Real, la directora, ha viscut impotent, confinada a casa seva, la situació, però no ha callat. Les primeres setmanes no se'ls va considerar personal essencial dins del sistema sanitari i el material de protecció no arribava. 

"Jo envio mails una mica amenaçadors: 'No tenim material. Si no ens n'envieu, ho diré a tort i a dret' I la resposta és la mateixa: 'El Departament no disposa de material. A mesura que ens vagi arribant, el repartirem segons les necessitats de cada centre'. Me'l sé de memòria", Soraya Real, directora

La falta de material de protecció ha estat el principal maldecap de les residències fins a mitjans d'abril quan han arribat els recursos públics. 

No som hospitals. Residència Salarich-Calderer (Bagà)

També aquí recorden les demandes d'ajuda no escoltades. Falta de proves davant d'un virus amb un alt índex d'asimptomàtics, falta de formació d'un personal que no estava preparat per a una pandèmia, falta d'equipament mèdic per atendre els malalts al mateix centre. Després de molt batallar, han aconseguit que es comencin a derivar malalts als hospitals de la comarca, però les primeres setmanes de la crisi -malgrat l'elevat nombre de morts a aquest centre- els hi negaven. "No som hospitals i no estem preparats per ser-ho".

"Anar veient que la gent es va morint i que no arribes, i que no pots fer-hi més... Quan és tan seguit, tan seguit, tan seguit...", Sònia Cirera, infermera

"Ens havíem de quedar aquí amb els recursos que teníem, que eren insuficients, prendre consciència d'això et fa sentir impotent", Isabel Guitiérrez, directora Residència Salarich-Calderer

Morir en solitud. Residència Bertran i Oriola (Barcelona)

És una de les deu residències intervingudes per la Generalitat durant aquest període. La gestionava l'empresa Eulen. Davant la incapacitat de la direcció de conduir la situació, molts residents els han traslladat a l'Hospital del Mar o a altres centres. Les famílies havien denunciat reiteradament problemes i la incomunicació durant aquest període ha estat especialment angoixant. Trucaven per saber com estaven els seus familiars i els deien que ja els trucarien. I mai els trucaven. El cas més greu, el d'una família que va saber de la mort de la seva mare per una trucada dels serveis funeraris, setze dies després de la defunció.

"Ens truquen de serveis funeraris que tenien una senyora allà, que es deia Isabel i que els estranyava que cap familiar n'hagués tramitat la documentació. Setze dies després i que ha estat allà en una nevera... Ja sé que no la pots acompanyar, però... no m'ho acabo d'explicar", Antonio Mil

Per a situacions com aquesta última, la Fiscalia té oberts desenes d'expedients que s'hauran d'investigar els pròxims mesos. 

Cal medicalitzar les residències, canviar-les de dalt a baix? El que s'entreveu en l'escletxa on s'ha pogut endinsar la càmera del "30 minuts" és la necessitat de revisar el model assistencial i de trobar respostes a la sensació d'abandonament i de pèrdua de drets de desenes de milers de persones en l'últim tram de la seva vida.