"30 minuts" lidera la seva franja amb 394.000 espectadors

L'envelliment de la població impactarà en la sanitat i les pensions

La nova piràmide de població generada per l'augment de l'esperança de vida i i la caiguda dels índexs de natalitat presenta reptes en àmbits com el de les pensions, la sanitat o el veïnatge
Mariona Bassa
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Catalunya serà el 2050 un país de vells. Arribaran a la jubilació els anomenats "boomers", els membres de la generació del "baby boom". I la nostra societat continuarà sent una de les més longeves del món. L'esperança de vida dels homes és actualment d'uns vuitanta anys i la de les dones, de vuitanta-sis. Una tendència que va a l'alça perquè cada deu anys l'esperança de vida suma dos anys i mig. A més a més, els índexs de natalitat segueixen en caiguda lliure.

Població major de 65 anys a Catalunya

Les xifres de l'evolució de la població major de 65 anys a Catalunya les recull l'Idescat:

- L'any 1975 els més grans de 65 anys eren un 10,2% de la població

- L'any 2019 els més grans de 65 anys són  un 19%

- En el futur, les projeccions diuen que l'escenari més probable del 2050 és que els més grans de 65 anys siguin el 30%, gairebé una de cada tres persones (en base a diferents hipòtesis de natalitat, esperança de vida i fluxos migratoris).

Això, que d'entrada és el resultat d'un gran èxit científic i social, és alhora, segons l'Organització Mundial de la Salut, un dels principals reptes del segle XXI.

Catalunya no és país per a vells

Ara mateix Catalunya no és un país per a vells. Els catalans viuen més temps que els europeus d'altres latituds, però els vells d'aquests llocs passen molta més part de la seva vellesa en bones condicions psicològiques i de salut. És justament als països que han prioritzat aquesta qüestió a l'agenda política i que s'han anticipat als efectes de la nova piràmide poblacional, que es notaran en molts àmbits.

  • Sistemes de pensions: caldrà modificar un sistema de pensions dissenyat en una època de plena ocupació i salaris a l'alça i una esperança de vida que només anava deu anys més enllà de la jubilació. Tot això ara ha canviat i, si es vol mantenir el poder adquisitiu dels més grans (imprescindible perquè l'economia rutlli) caldrà treure els diners dels pressupostos (un exercici de justícia històrica, ja que són els boomers els que, en gran mesura, han contribuït a engreixar-los durant molts anys, quan hi havia superàvit).
  • Món professional: s'hauran de generar molts més llocs de treball per a professionals qualificats que puguin atendre una població que, els últims anys de vida, demanarà moltes cures. Si l'aposta cap a aquest sector és real, s'hauran de revaloritzar aquestes professions amb remuneracions dignes (ara mateix el sou d'un gerocultor, per conveni, és de poc més de nou-cents euros) Una de les solucions que ja s'ha posat en marxa a altres països és formar aturats i generar ocupació en el sector de la cura. Tot plegat veient les dependències no com a diners llençats, sinó com a generadors de moviment de diners, de riquesa. 

  • Sistema sanitari: les malalties es dilaten en el temps i obliguen a nous mètodes en el seu abordatge. Fa segles, epidèmies com les pestes delmaven la població en molt poc temps. Més endavant va començar la lluita contra els càncers, que continuen cronificant-se. Ara la nova malaltia global amb l'allargament de la vida és la demència, que pateix una de cada quatre persones de més de 85 anys i que planteja nous debats ètics en la manera d'abordar-la.

  • Cultural: l'edatisme és una discriminació invisible, però molt estesa, contra la gent gran. La mirada cap a la vellesa és negativa i els seus integrants són vistos com un bloc homogeni de persones en situació de decreixement, poc productius i sobretot xucladors dels recursos assistencials. Una consideració que es pot rebatre amb xifres. Per exemple, hi ha estudis que demostren que una persona gasta la meitat de tota la seva despesa mèdica durant l'últim any de vida. Un fet que desautoritza la idea que tot el període de vellesa es viu amb necessitats mèdiques. La vellesa no és un bloc granític com tampoc no ho són ni la joventut ni la infantesa. Hi ha tantes velleses com persones i hi ha fets determinants com el poder adquisitiu, o sobretot la salut, que la condicionen. Si hi ha un nexe comú és una discriminació global contra tot el grup. L'edatisme genera prejudicis tan greus com ho fan el racisme o el sexisme, però és molt més invisible. També ho són els maltractaments de la gent gran, sobretot perquè la majoria es viuen en silenci. L'Organització Mundial de la Salut creu que un de cada deu vells és maltractat, però els casos que arriben a denunciar-se són un de cada vint-i-quatre.

  • Noves formes de veïnatge: la família tradicional ha canviat i això sumat a l'allargament de la vida ha provocat que molta gent gran visqui aïllada, sola. La soledat en la vellesa és un aspecte clau de l'envelliment i ja és vista com el principal factor desestabilitzador que pot desencadenar problemes cognitius i de salut greus. Superat el model mediterrani tradicional de família que penalitzava les dones, però resolia la qüestió de la cura dels més grans, el nou model que prioritza l'autonomia de la persona pot acabar estenent una epidèmia de soledat no volguda. L'exemple extrem són els casos de morts de persones grans el cos de les quals apareix al cap d'un temps sense que ningú els reclami. Un fet que ha augmentat fins al punt que la Fiscalia de l'estat ho va incloure en el recull de problemàtiques més destacades de l'any a Espanya. A la Gran Bretanya la preocupació ha arribat al punt de crear-se un Ministeri contra la Solitud.

Mentre l'administració no avança, la societat ja està assajant nous models. Un d'ells és el cohabitatge sènior, en què grups de persones planifiquen el seu envelliment comú. Una de les experiències que s'està gestant és la del grup Walden XXI que, imitant un model d'èxit a molts països del nord d'Europa, prepara una convivència conjunta en un antic hotel que han comprat a Sant Feliu de Guíxols, al Baix Empordà. No és una alternativa vàlida per a tothom ja que cal tenir un cert poder adquisitiu i molta capacitat de negociació. Però és una fórmula innovadora pel que representa d'autogestió de la pròpia vellesa. I perquè, com a model que requereix el treball continu de tots els seus membres, posa en pràctica el que es veu com la fórmula més saludable d'envellir: l'envelliment actiu.

El reportatge "La gran vellesa" del 30 minuts parla del repte que representa l'envelliment progressiu de la població i explica quatre exemples d'històries de vida a Catalunya i, també, d'envelliments diferents.

                       

VÍDEOS RELACIONATS

ÀUDIOS RELACIONATS