La importància de posar el focus a les cel·les d'aïllament

La història de la Raquel E. F., una dona que es va suïcidar l'11 d'abril del 2015 després de sis mesos en aïllament al centre penitenciari de Brians 1, ens va obrir els ulls a una realitat que desconeixíem dins de les presons. El cas ens el va presentar Irídi -Centre per la Defensa dels Drets Humans, que estava impulsant la batalla legal, pocs dies abans que es donés a conèixer en un reportatge de l'Anuari Mèdia.cat sobre els silencis mediàtics. Des de llavors hem estat atents a aquesta qüestió, i malauradament, hem conegut dos casos més de mort dins aquest règim de vida. Han estat els que han anat acompanyats de denúncia pública, però no pas els únics. La majoria de la població desconeix, com la desconeixíem nosaltres, la realitat de l'aïllament a les presons. Quan hem explicat a persones del nostre entorn que estàvem treballant sobre històries de persones que estaven tancades 21 hores, o actualment 18, en una cel·la, sovint ens han preguntat amb incredulitat si això realment estava passant avui dia i a casa nostra. Poc després de la campanya per denunciar la mort de Raquel E. F., el Parlament de Catalunya va aprovar, el juliol del 2016, la creació d'un grup de treball sobre els Departaments Especials de Règim Tancat (DERT), que vam estar acompanyant al llarg de les diverses sessions, tot i que va despertar poc interès mediàtic. És habitual en els temes que tenen a veure amb les presons, un fet que genera frustració en les persones que fa anys que hi treballen. L'Andrés García Berrio, d'Irídia, ens deia això: "El que passa a la presó no li acaba interessant a ningú, i fins i tot ja es busca generar aquesta imatge de càstig dur sense que ningú es plantegi què suposa estar dins, perquè qui està dins s'adona de com n'és de dur i de difícil." Quan ens vam apropar a fonts oficials tant catalanes com de l'Estat per plantejar-los aquest reportatge, la seva primera reacció va ser comunicar-nos que formalment no existeix cap "règim d'aïllament". La realitat és que una persona presa pot acabar aïllada per vies diferents. Pot ser com una sanció, que no pot superar els 14 dies però que es pot encadenar amb més sancions fins a arribar als 42 dies, o per la classificació de primer grau de tractament, que pot durar un temps indeterminat. En tot cas, totes dues realitats les porten a un DERT. El següent escull va ser la possibilitat de visitar i gravar un DERT. Catalunya és l'única comunitat autònoma de l'Estat que té transferides les competències en matèria penitenciària. Quan vam demanar a Instituciones Penitenciarias visitar presons d'altres llocs de l'Estat per fer una comparativa, se'ns va negar aquesta possibilitat. Pel que fa a Catalunya, des de la Secretaria de Mesures Penals van tenir moltes reticències a la nostra petició, però després de setmanes de converses, finalment ens van acompanyar durant tot un matí al DERT i al mòdul ordinari de dones de Brians 1. Actualment s'està construint un nou DERT de dones a Brians 1, una reivindicació històrica de les funcionàries. En el pati de l'antic DERT, que es troba en les seves últimes setmanes de funcionament, ens va sorprendre veure-hi més cadires que el nombre de preses que hi poden sortir simultàniament, i vam poder llegir els missatges que deixen guixats als bancs, igual que a les taules de la cel·la, amb anhels de llibertat. Una cap de servei ens va acompanyar durant la visita i ens va estar explicant el funcionament del centre, des de com lliguen a les preses a la sala de contenció fins al cas de dues internes en primer grau que comparteixen cel·la dins el DERT perquè s'ha considerat positiu per al seu tractament. També vam preguntar per la Raquel i recordaven el seu cas. Li vam proposar entrevistar-la, però no hi estava disposada. El cos de funcionaris de presons té moltes prevencions a l'hora d'aparèixer públicament. Tant és així que el representant sindical que hem pogut entrevistar va optar per cobrir-se la cara amb un passamuntanyes durant l'entrevista en comptes de simplement aparèixer desenfocat, com vam fer amb les entrevistes de les ex-preses. El Jordi P., del sindicat CSIF, ens ho explicava així: "En cap cas tenim por dels interns, convivim amb ells aquí i després coincidim constantment al carrer, ens trobem moltes vegades. És una por del terrorisme i del que ens pugui passar a les nostres famílies i a nosaltres mateixos." Finalment, la qüestió que genera més alarma social és la del suïcidi. Per nosaltres va ser un punt de partida, i abans mateix de començar el procés d'entrevistes, vam fer una petició de transparència al Departament de Justícia per saber les dades de morts per suïcidi dins la presó. Vam veure que n'hi havia molts més casos que els que havien arribat als mitjans de comunicació. Divuit persones es van treure la vida en els DERT entre el 2008 i el 2018. Davant les nostres preguntes, Amand Calderó, secretari de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a les Víctimes, va emfatitzar la seva preocupació al respecte: "Nosaltres tenim clar que quan hi ha un suïcidi en una presó és un fracàs del sistema. Ja sigui que n'hi hagi un com que n'hi hagi vuit, és igual, un ja és fracàs del sistema. Per tant, nosaltres tenim molt clar que ens obsessiona el fet de millorar els aspectes de prevenció." La Generalitat ha fet una inversió important per millorar l'atenció a la salut mental dins de les presons, incorporant 108 professionals dedicats a la qüestió als 177 ja existents. Tot i això, l'any passat encara van morir per suïcidi 8 persones en els centres penitenciaris catalans. Davant dels casos de mort, les famílies se senten impotents. Era el cas de Leisy Ruiz Orraca, germana de Lewys Alfaro Orraca. La vam conèixer a l'abril del 2018, quan la mort del seu germà encara era recent. Ens va explicar com, des de la impotència, va arribar a conèixer Irídia per cercar respostes: "No vaig trobar respostes a Brians, i em va sortir buscar a internet Brians', irregularitats', suïcidis', males pràctiques' Vaig començar a veure un seguit de situacions que em posaven en alerta i em va sortir el nom d'Irídia, una associació que estava molt involucrada en el tema dels drets humans a les presons, i els hi vaig escriure." Confiem que la nostra feina sigui útil per ajudar a donar a conèixer aquesta realitat tan desconeguda i perquè altres persones com la Leisy puguin trobar fils per començar a estirar quan necessitin cercar respostes. Ara que es troba acompanyada, és una lluitadora aferrissada per defensar la fi d'aquest règim d'aïllament. Si bé no tothom està d'acord que es pugui erradicar, totes les persones entrevistades comparteixen que cal minimitzar l'impacte de la seva aplicació. Al cap i a la fi, com ha comentat amb motiu de l'anunci d'aquest reportatge la periodista Elisenda Rovira, editora del primer mitjà que va publicar la història de Raquel E. F., "com tractem la gent a les presons diu molt de com som com a societat".

La importància de posar el focus a les cel·les d'aïllament

Els coautors del reportatge "Aïllament: la presó dins la presó", Sònia Calvó Carrió i João França, reflexionen al voltant de la necessitat del règim tancat a les presons i les seves conseqüències