La Rahaf i els seus germans, la història dels nens sirians que sobreviuen als carrers del Líban

Aquesta és la història de la maduresa sobrevinguda d'infants sirians que treballen als barris de Beirut mentre somien poder anar a l'escola

Txell Feixas Torras, Tariq Saleh i Oriol Andrés Gallart

Autors del "30 minuts" "Beirut: infàncies robades"

@txellfeixas
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Conèixer l'Ala, la Rahaf o l'Abed et permet donar vida i color a persones que massa sovint percebem només com ombres grises, que fem invisibles dins la nostra escenografia urbana del dia a dia. Qui no ha ignorat algun cop aquell nen que en una cruïlla transitada, i aprofitant el vermell d'un semàfor, et ven mocadors o aigua o et neteja el vidre? Qui no ha accelerat lleument el pas, amb un mig somriure forçat i culpable, per deixar enrere un infant que demana almoina? Qui no ha remugat, potser, pensant quin tipus de pare o mare pot exposar els seus fills a la duresa d'aquesta intempèrie?

La sospita, silenciosa i cruel, pesa tant sobre els que la pateixen que una dona ens etziba: "Ja sé que tots creieu que soc una mala mare. Però ni us imagineu com és de dolorós veure't obligada a enviar els teus quatre fills a treballar al carrer o pensar quant temps li queda al nadó que tinc als braços perquè també hi hagi d'anar". Una bufetada verbal que t'acosta a la realitat i t'allunya dels prejudicis. Un crit desesperat que ens recorda que molts nens no ho poden ser i que molts pares només poden acceptar-ho si volen menjar aquell mateix dia.

Nosaltres sí que podem, almenys, canviar l'actitud i la mirada. Deixar de pensar-hi com a infants de carrer per veure-hi petits herois supervivents. Primer, de la guerra de Síria; ara, de la indiferència humana.

La Rahaf, la nena que no deixa mai de somiar

El rodatge de "Beirut: infàncies robades" ha estat un camí a través d'emocions, esperança... però també de tragèdia, lluita i resistència. Un trajecte en què els infants ens han donat i ensenyat molt més del que esperàvem. Per exemple, la Rahaf és una nena que, quan ven al carrer, no accepta un no per resposta. Sempre somrient, ens recorda que malgrat la duresa de la seva rutina diària, el més important és no deixar de somiar. Quin és el seu somni? Poder anar a l'escola.

Aquesta és la història d'una maduresa sobrevinguda; d'una realitat xocant en un món en què les persones –fins i tot les petites– pateixen les conseqüències de les grans decisions geopolítiques preses per altres. Però també mostra que els infants volen i necessiten ser estimats.

L'Abed, la fortalesa d'una mirada de 10 anys

L'Abed, el nen que treballa en un taller mecànic i s'ha convertit en cap de família, ens trencava amb la mirada. Quan li vam preguntar si patia discriminació o se sentia maltractat al carrer, es va quedar congelat. Tenia els ulls vidriosos, necessitava plorar. Però volia mostrar-se fort.

Li hauríem volgut dir que no es preocupés, que no hi havia cap problema perquè mostrés les seves fragilitats, i més tenint en compte que és un nen de 10 anys. Ens costarà oblidar aquella expressió.

La Yazi, la mare que espera amb una abraçada

"Els abraço quan tornen i els dic que demà serà millor. Ells em responen que cada dia els dic el mateix. Estan cansats de treballar." Les paraules de la Yazi queden flotant a la petita habitació on viu amb els seus fills. Nus a la gola, empassem saliva. Tots els que som en aquell petit habitacle som conscients que els infants tenen raó: demà difícilment serà millor. De fet, l'aspiració d'aquesta mare, per ara, és que no vagin a pitjor.

Des de ben d'hora, els petits de la família –l'Ala, l'Ali, la Rahaf i l'Abed– baixen al carrer, on passen llargues jornades venent aigua, xiclets, tovallons.... Pot passar que a la Rahaf, sempre valenta, la tornin a enganyar perquè pugi a un cotxe. Que l'Ali, tocat per totes les dificultats viscudes, es fiqui en problemes. Que l'Ala, la més gran i responsable, dura i dolça a la vegada, es cansi de lluitar i s'apagui com una espelma. Que els arrestin, els apallissin o que algun, fins i tot, desaparegui; per sempre, com ha passat tantes vegades als carrers de Beirut.

Canalla refugiada que, fugint de la guerra de Síria, s'ha vist abocada a una guerra econòmica per la supervivència. Sense possibilitat de retorn ni la xarxa que, entre totes, els hauríem d'haver ofert. Retronen de fons les paraules de Laura Almirall, d'ACNUR: "Els infants, en general, són optimistes. La majoria dels nens refugiats que he conegut mantenen l'esperança d'un futur millor. Però si no se'ls dona l'oportunitat de tenir una educació, el seu futur no està garantit. Seran miserables, aquí, al Líban o a Síria". Més encara.

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut